Prou d’autocompadir-se per l’estat de la llengua
Què diferencia castellanitat, espanyolitat i hispanitat?
L'agilitat innovadora del talent català topa amb l'asfíxia d'un estat que ens vol com a colònia extractiva i no pas com a motor de futur.
Les famílies catalanes i arrelades haurien de ser la prioritat del «Pla 50.000» per l’habitatge.
Deixar de mirar a París, Tolosa o Montpeller per promoure una simbiosi política i industrial amb Barcelona.
La culminació del seu Temple és el nostre deure.
Vendre’s la identitat mai serveix per pagar factures.
Els catalans disposem d’ingents reserves infraexplotades de capital de diverses formes i les podem fer servir estratègicament per erigir-nos en l’elit dominant del país.
El nacionalisme català ha de reconciliar-se amb el concepte de poder i tornar a aprendre a exercir-lo allà on pugui.
Obviant la institució familiar, la interpretació de la realitat esdevé erràtica.
Els catalans hem perdut la noció del poder, passant de la nostra ancestral bel·licositat a una retòrica impotent.
Només la combinació de determinació invidual i acció col·lectiva salvarà la llengua i la nació.
Rep cada número, directe a la teva bústia
