Prou d’autocompadir-se per l’estat de la llengua
Deixar de mirar a París, Tolosa o Montpeller per promoure una simbiosi política i industrial amb Barcelona.
Què diferencia castellanitat, espanyolitat i hispanitat?
Els catalans disposem d’ingents reserves infraexplotades de capital de diverses formes i les podem fer servir estratègicament per erigir-nos en l’elit dominant del país.
L'agilitat innovadora del talent català topa amb l'asfíxia d'un estat que ens vol com a colònia extractiva i no pas com a motor de futur.
La culminació del seu Temple és el nostre deure.
Construir un país en el segle XXI implica garantir que el control de la intel·ligència artificial resideixi en el subjecte polític i no en centres de decisió aliens.
Només la combinació de determinació invidual i acció col·lectiva salvarà la llengua i la nació.
El nacionalisme català ha de reconciliar-se amb el concepte de poder i tornar a aprendre a exercir-lo allà on pugui.
Obviant la institució familiar, la interpretació de la realitat esdevé erràtica.
Els catalans hem perdut la noció del poder, passant de la nostra ancestral bel·licositat a una retòrica impotent.
Del Pacte Nacional per la Llengua pot sorgir una veritable política lingüística pancatalana?
Rep cada número, directe a la teva bústia
