La coherència amb un mateix és el poder transformador més gran de tots.

Els temps d’avui són qualitativament diferents.

La feblesa de la contribució dels catalans en l’espiritualitat és causa de la condició colonial en la qual Catalunya viu i ha hagut de viure.

Els símbols geogràfics forts són expressió d’una cosmovisió compartida.

La redescoberta de què és un sagrament ofereix una via per restaurar la iniciació tradicional avui.

És possible la pràctica d’una espiritualitat tradicional sota el jou de la modernitat?

La incapacitat de contemplar ens condueix al conformisme.

En un moment de saturació mediàtica, crispació i cansament, la contemplació silenciosa podria semblar una renúncia, però és, precisament, tot el contrari.

La fe es fragmenta, el dolor s’individualitza i la pregunta pel sentit torna amb més força que mai.

El sincretisme religiós dona riquesa i vida al dogma.

Hem perdut la fe, però no hem deixat de ser religiosos.

Perseguir l’excel·lència individual és un deure envers un mateix i envers el propi poble, però per assolir-la realment sovint cal una ruptura radical amb l’antic jo, constret pels condicionaments quotidians.