En un moment de saturació mediàtica, crispació i cansament, la contemplació silenciosa podria semblar una renúncia, però és, precisament, tot el contrari.

La fe es fragmenta, el dolor s’individualitza i la pregunta pel sentit torna amb més força que mai.

El sincretisme religiós dona riquesa i vida al dogma.

Hem perdut la fe, però no hem deixat de ser religiosos.

Perseguir l’excel·lència individual és un deure envers un mateix i envers el propi poble, però per assolir-la realment sovint cal una ruptura radical amb l’antic jo, constret pels condicionaments quotidians.

Treballar les creences limitants des de l'autoindagació compassiva.

La ment pot oblidar, però el cos se’n recorda.

L’estrès és la malaltia fantasma que sobrevola les societats modernes.

Perseguir el plaer és neurològicament perillós.

El camí d’esdevenir superhomes és el que ens procurarà la nostra llibertat i autodeterminació personal i, en última instància, col·lectiva.

Les religions del món han proposat sempre vies pel desvetllament.

És possible, en el món postmodern, una iniciació?