Urquinaona i el 1919

Interpretar Urquinaona amb una perspectiva històrica ens arma amb un imaginari d’enorme potència.

Urquinaona i el 1919

Interpretar Urquinaona amb una perspectiva històrica ens arma amb un imaginari d’enorme potència.

Com a historiador especialitzat en el segle XX, però també com a nacionalista, podria dir que em sorprèn que no s’hagin cercat paral·lelismes entre les protestes de la setmana d’Urquinaona (2019) amb les de la Campanya per l’Autonomia (1919). En realitat, vist el trist panorama posterior al 2017, no em sorprèn en absolut. S’hauria pogut argumentar o assenyalar el segle transcorregut entre totes dues protestes, el canvi generacional que palesen, la descomposició dels dos règims polítics en els quals van tenir lloc, i tot un seguit d’elements comuns. Esclar que, de fer-ho, s’hauria obert la capsa de Pandora.

El 1919, Europa vivia sacsejada pel final de la Gran Guerra i el començament d’uns anys de daltabaix militar i social mentre es negociaven, signaven i aplicaven els tractats de pau. Catalunya no havia participat en la Gran Guerra, però el conflicte s’havia seguit de molt a prop, amb entusiasme, i molts esperaven que els 14 punts del president Woodrow Wilson redefinissin el mapa d’Europa sobre el principi liberal de l’autodeterminació. A Irlanda, el Sinn Féin havia guanyat les eleccions i es preparava per la independència. Rússia patia una guerra civil i sobre Alemanya, Itàlia i Hongria planava la revolució social. El poeta d’Annunzio havia portat els seus uniformats a Fiume i l’ancià Imperi Otomà col·lapsava. En aquest context d’efervescència, la Lliga Regionalista, aleshores hegemònica, havia llançat una Campanya per l’Autonomia reivindicant la transformació d’Espanya en clau quasi confederal.

Acabada la feina o les classes molts joves assistien a les concentracions que s'acabaven dissolent a cop de sabre o de revòlver.

Per les manifestacions de la Campanya per l’Autonomia havia sortit al carrer la generació nascuda entre 1890 i el tombant de segle. Els joves havien crescut durant els grans anys de la política catalanista i del noucentisme, estaven il·lusionats per l’assoliment de la Mancomunitat el 1914 i creien que la política podia anar més enllà, que es podia aconseguir una àmplia autonomia—qui sap si l’anhelat Estat dins d’Espanya. Acabada la feina o les classes, molts joves assistien a les concentracions, i els seus càntics fatxendes atiaven enfrontaments violents amb la policia, grupuscles espanyolistes o elements militars, que acabaven dissolent les manifestacions a cop de sabre o de revòlver.

La Rambla, principal teatre de l’agitació catalanista, va ser escenari de gran part dels fets d’aquell 1919. A finals de gener, per exemple, grups de requetès carlins que lluïen llaços amb senyeres s’enfrontaven, a trets de pistola, amb d’altres requetès que en duien amb la rojigualda. Els enfrontaments van provocar tres morts, molts ferits i unes desenes de detinguts. A les pàgines de Subversió Nacionalista, el separatista anarquitzant Domènech Latorre cridava als joves que responguessin amb les Browning als sabres de la policia i les Smith & Wesson dels militars.

Les manifestacions tenien un caràcter nacionalista marcat. No eren res de semblant al que havien estat els avalots o rebomboris de subsistències del segle XVIII, les bullangues del segle XIX o la Setmana Tràgica de 1909. Quan fa unes setmanes hi van haver les manifestacions per en Pablo Hásel, els historiadors a sou van córrer a fer comparacions amb les bullangues decimonòniques, que evoquen un imaginari llunyà, inofensiu i estèril al segle XXI. I malgrat que les manifestacions de Hásel van tenir lloc pràcticament només a Catalunya, es va clamar que el moviment era democràtic i d’abast espanyol.

Per la llibertat de Catalunya bé valia arriscar-se a ferides, a acabar detingut, o fins i tot a morir.

En canvi, reivindicar els paral·lelismes entre Urquinaona i les batusses de la Rambla de 1919, amb tota la distància i matisos que es vulguin, ens evoca un imaginari potentíssim, de reivindicació nacionalista. D’un nacionalisme—també independentista en el cas de molts joves d’aleshores— que sabia que les coses grans s’aconseguien per sobre la legalitat de l’enemic. Que per la llibertat de Catalunya bé valia arriscar-se a ferides, a acabar detingut, o fins i tot a morir. La Campanya de 1919 i la traïció de la Lliga, que es va fer enrere en les seves reivindicacions per acabar entrant al govern espanyol (els sona?) va produïr una radicalització nacionalista a tot Catalunya.

Aviat havia de nàixer Estat Català, de la mà de Macià, i els escamots dirigits per Daniel Cardona. I la Societat d’Estudis Militars, dels nois d’Acció Catalana. I més tard, el Grup 1640, l’Organització Militar Catalana i Palestra, de la mà de Josep Maria Batista i Roca. La Campanya per l’Autonomia de 1919 entronca amb la resistència armada a Primo de Rivera, amb el Complot de Garraf, amb els fets de Prats de Molló i amb la República Catalana de 1931. Perquè els joves que van fer tot allò, primer s’havien bregat a la Rambla, contra la policia i els militars, el 1919. No és d’estranyar que en ple gir autonomista, quan els partits independentistes han passat a ser crossa del règim del 78, Urquinaona es presenti com un fet aïllat, sense connexions amb revoltes del passat, i que de la Campanya per l’Autonomia de 1919 no n’hagi parlat ningú.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és director de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.