Són molts els manuals i articles sobre història europea de finals del segle XVIII que recullen l’anècdota per la qual Goethe, en saber de la primera victòria de les tropes revolucionarìes enfront l’exèrcit prussià a la batalla de Valmy, va proclamar l’inici «d’una nova època en la Història del món». No és tan habitual llegir-ne el context: contra la debilitat del jove i nou govern francès (encara en la forma d’una monarquia constitucional sota Lluis XVI) i la feblesa del seu inexpert exèrcit, el naixement d’un mite i —sobretot— d’una nació van ser suficients per canviar el rumb, per a bé o per a mal, de la història. Aquell 20 de setembre de 1792, trobant-se l’escomesa entre francesos i prussians a Valmy en un impàs, el General Kellermann (l’únic General que Napoleó va considerar de talent superior al seu) va cridar, i els revolucionaris van repetir una vegada i una altra «Vive la Nation! Vive la Nation!». Les tropes prussianes, atònites, van ser fàcilment superades per uns francesos abduïts i revigorats pel seu clam.

Kellermann i aquells revolucionaris van entendre que en oposició a les limitacions materials, històriques i polítiques que el context històric (i també filosòfic) imposava al govern revolucionari i el seu exèrcit, calia transcendir l’apel·lació a l’individu per situar-la en un nou col·lectiu i, al seu torn, enfront unes coordenades en les que orientar els (també nous) valors, projectes, principis i aspiracions de França, o el que esdevenia el mateix, dels seus ciutadans. Que un dia després, el 21 de setembre de 1792, la Convenció Nacional declarés el final de la monarquia constitucional de Lluís XVI i l’inici de la République, no és accidental.

Calia transcendir l’apel·lació a l’individu per situar-la en un nou col·lectiu.

A la fi, rere l’apel·lació de Kellermann hi havia el reconeixement —llavors revolucionari— de que la nació no és la seva ciutadania per se, sino en la mesura en que estiguin vinculats per propòsits mutus, amb una història, tradició i caràcter comuns, sorgits dels ciutadans i que determinen la seva conducta quan actuen junts i pels mateixos fins. En definitiva, la nació està irremeiablement vinculada a la moral que comparteixen els ciutadans que la conformen.

Dos segles i escaig després, Catalunya se sitúa a les antípodes de les lliçons per la història d’aquelles gents. Els catalans vivim, avui, alienats de la nostra moral nacional — hem perdut els elements en què ens situàvem a nosaltres i a la nació. N’és un símptoma trobar recurrentment articles en aquesta revista sobre la pèrdua o la necessitat de recuperar els elements morals del nacionalisme català (en «arrelar la idea de ciutadania (...) en un llegat nacional i cultural concret», en paraules de Bernat F. Roca), en oposició al fatal desori del mainstream català, que confon la llibertat de pensament amb l’absència de conviccions. Res més lluny de la realitat: en el context del món postmodern, el nivell de compromís moral necessari per a que una societat sigui justa és insostenible sense el vincle que neix de la nacionalitat comuna. Un sentiment d'identitat compartida, una història de participació en el projecte comú que és la nació, són indispensables per bastir la confiança social.

No hem de caure en l’error, però, de limitar la importància de la moral en el bastiment d’una nació a la modernitat; el nacionalisme català més primerenc reconeixia en la moral del poble català la clau de volta pel desenvolupament de la nació, el que el Bisbe Torras anomenava el «desenrotllament del valor del país». Més enllà de concepcions més o menys hiperbòliques, de la vida moral d’una nació en depèn la seva vida social, i és que els mals més habituals en la història de les nacions (la corrupció, el caos o la decadència) son fruita del mateix arbre prohibit: l’absència o desaparició d’un nexe entre els ciutadans que superi el dret positiu (l’obligació legal de convivència) i se situi en el camp, disculpin la reiteració, de la moral.

Més enllà de concepcions més o menys hiperbòliques, de la vida moral d’una nació en depèn la seva vida social.

No és baladí l’obsessió d’alguns dels pares del catalanisme i del nacionalisme català amb Roma i Grècia (i la seva caiguda); tots ells coincidien a destacar que si bé aquelles cultures van fer aportacions a la civilització impossibles de quantificar, l’abús de l’individualisme per l’absència d’un lligam superior entre els seus ciutadans el que explica, tornant al Bisbe Torras, que «aquells organismes, a la seva moda admirables (...), devien tenir existencia transitoria, per portar [entre els seus ciutadans] relacions dures, difícils d'harmonitzar, i a la fi parir un antagonisme entre homes i homes, ciutadans d'una mateixa patria, rompent l'inestimable unió que déu regnar entre la germanor humana».

La tasca dels catalans que encara creiem en la fermesa de la nostra nació, i en el seu fonament moral com a locus communis de tots els catalans, no és senzilla –com tampoc va ser-ho l’empresa del General Kellermann. Fora bo fer-nos nostre el seu crit i inspirar-nos en la seva gesta a Valmy, i potser així vencerem la força prussiana d’un mon que sembla voler-nos allunyats d’allò que ens fa més forts: la nostra història, tradició i caràcter comuns, en definitiva, de la moral (i) de la nostra nació. «Vive la Nation!». Visca la Nació!