Tots els imperis porten a Roma

Roma és l’imperi original, la font de la idea imperial i tot el que representa.

Tots els imperis porten a Roma

Roma és l’imperi original, la font de la idea imperial i tot el que representa.

«Tots, en la mesura que heretem la civilització d’Europa, som encara ciutadans de l’Imperi Romà». Les paraules de Thomas S. Eliot són d’una exactitud reveladora. El llegat de Roma és etern, així com el deute que hi mantenim. L’avenir dels europeus s’ha construït sobre els seus fonaments. Habitem les ciutats que va fundar i transitem pels camins que va obrir. N’hem reproduït l’urbanisme i l’arquitectura. Les seves lleis dicten el fons dels nostres codis legals i ens nodrim de les formes i conceptes de la política romana. Parlem llengües romàniques i compartim la predilecció per una manera de viure, pensar, fer cultura, filosofia, art i ciència. L’herència romana ens és immanent i inqüestionable, per això hi retornem periòdicament a la recerca de renovellament.

Nogensmenys, una de les reminiscències més notables de Roma és l’ideal imperial. Enllà d’altres principis deformats o alterats, la idea romana d’imperi ha resistit incòlumement el pas dels anys. La pràctica i concepció imperial dels romans ha estat l’arquetip en el qual s’han emmirallat els imperis occidentals posteriors, una referència absoluta i ineludible. No hi ha cap excepció. Per bé que hagin pogut ser imitacions inconscients o parcials, l’historiador Krishan Kumar ens adverteix dient que «tots aquells que intenten justificar la regla de l’imperi [...] ens recorden constantment que Roma és l’imperi “original”, la font de la idea imperial i tot el que representa».

La història n’és testimoni. La caiguda de Roma enceta una línia successòria d’imperis que provaran d’imitar-ne o preservar-ne la grandesa. L’esfondrament de la meitat occidental de l’Imperi durant el segle V condemna temporalment l’ideal imperial en aquesta riba del Mediterrani fins a Carlemany, però és l’Imperi Bizantí qui pren el relleu i en conserva l’essència durant més d’un mil·lenni. Malgrat la partició, no van deixar d’anomenar-se a si mateixos rhomaioi, els romans. Els embats turcs que van conquerir Constantinoble, la Nova Roma, tampoc van esvair-ne el record: l’Imperi Otomà va esmerçar-se durant segles en adquirir i mantenir una imatge de romanitat, així com moltes de les seves pràctiques. Fins i tot els russos, només dècades després de la presa de la capital bizantina, van reclamar-se hereus de l’Imperi. Filofeu de Pskov li comunicava així al duc Basili III: «Han caigut dues Romes. La tercera resta dempeus. I no n’hi haurà una de quarta». La tercera Roma no era altra que Moscou, la capital de l’Imperi Rus.

Mentrestant a Occident feia segles que resplendia l’Església Catòlica, un dels llegats més important i longeus de Roma. El cristianisme i la institució eclesiàstica van saber resseguir com ningú l’estela romana i afaiçonar una missió universal amb dos mil anys d’antiguitat. En aquestes mateixes directrius es va fundar el Sacre Imperi Romanogermànic l’any 800, la renovació de la fracció occidental de l’Imperi. Tot i mutar de forma i estar subjecte a multitud de vicissituds històriques, el Sacre Imperi va perviure mil anys més fins que fou deposat pels exèrcits napoleònics el 1806. Van ser també les aspiracions romanes de «domini universal» les que van atiar la conformació del projecte Habsburg de Carles V, així com de Lluís XIV i el primer Napoleó. El model romà va inspirar els reglaments i principis dels tardans imperis francès i britànic, els quals gaudien de possessions a tot l’orbis terrarum. A tot estirar és innegable l’empremta clàssica en el projecte de la Itàlia feixista i, fins i tot, salvaguardant les distàncies, en el Tercer Reich alemany. Encara més, què és actualment la Unió Europea sinó una reactualització del projecte romanogermànic?

Totes les vies de continuïtat són explorades per Kumar en la seva obra Visions of Empire. A redós d’aquesta i altres contribucions es pot copsar la profunda empremta que va deixar gravada l’Imperi Romà en la cosmovisió occidental. Amb tot, l’admiració que desperta Roma no obeeix tant a la seva història factual, sinó a la mística de què es va saber guarnir i a la imatge plenipotenciària que desperta en la imaginació de tots nosaltres. Una carta de presentació tan cobejada com aquesta és difícil que passi desapercebuda i no pretengui ser reproduïda.

Els fonaments imperials de Roma pretenen unificar en un nivell superior, sense suprimir la diversitat cultural, ètnica o religiosa dels diversos pobles que romanen a l’apartat inferior. De fet, l’estament superior s’hi recolza, tot associant-los a una comunitat de destí sense pretendre reduir-los a l’idèntic. L’Imperi Romà és, doncs, abans de res una idea, un principi espiritual. La cuirassa politicomilitar imperial, per la seva banda, ha de ser concebuda com la designació més pura de la potència del poder, la fortalesa que alberga i protegeix les formes de vida que hi habiten.

La mateixa Roma, tanmateix, també tenia antecedents en els quals es va fixar per construir la seva magna obra. Els romans creien ser la constatació real i duradora de l’admirat però efímer imperi d’Alexandre el Gran. Talment com el líder macedoni, la vocació romana era la de construir un imperi global que abracés tot el món conegut. Forjadors d’un ideal civilitzatori que consideraven superior, els romans van anar estenent les seves lleis, institucions i valors a les seves possessions. Un ideal que, convé remarcar-ho, era tolerant i respectuós amb els costums, regles i fes locals. Aquest cosmopolitisme fa de Roma la iniciadora del concepte de ciutadania, un estatus jurídic disponible i respectat en tot l’imperi que durant el segle III Caracal·la va fer extensiu a tots els homes lliures de l’Imperi.

La «missió civilitzadora» n’és corol·lària. L’hel·lenització del món que va assajar Alexandre la van prosseguir els romans, admiradors dels cultes grecs, i va prendre el nom de romanització. Tota la cultura occidental n’és impregnada. En aquest sentit, la cristianització de l’Imperi va aprofundir encara més en la idea d’universalització. Roma es veia a si mateixa com l’únic i vertader imperi en el món, font de la civilització mundial i el seu garant per excel·lència. La resta d’imperis posteriors també han pecat d’aquest narcisisme de veritable unicitat i existència.

Kumar ho sintetitza a la perfecció: «Cosmopolitisme, ciutadania, missió civilitzadora i universalitat: tots ells, amb diversos graus de tensió i consecució, han definit la idea imperial a occident en els segles posteriors a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i, després del 1453, de l’Imperi Romà d’Orient. Ésser un imperi era tenir o aspirar a tenir-los tots, esdevenir tan semblant a Roma com fos possible».

L’aplicació d’aquests ideals, tal com ara veurem, sovint va quedar reclosa en el món de les intencions. De manera progressiva i sovint mesquina, a vegades plantejada com una simple promesa, la idea de ciutadania va ser útil als imperis europeus moderns per contrarestar—i diluir—la diversitat intrínseca dels habitants de les seves possessions. Imbuïts per l’esperit de la Il·lustració pretenien convèncer-se que no hi havia raça, ètnia, nacionalitat o religió que fos barrera per obtenir la pertinença i sumar esforços a l’empresa imperial. En un altre ordre d’aplicació, el Cristianisme va valer-se de la missió universal per cristianitzar no només els habitants l’imperi, sinó el món sencer. La versió profana més reeixida d’aquest principi la van articular els colonialistes francesos amb la mission civilisatrice que pretenia de promoure els valors del republicanisme francès arreu. Els britànics tampoc van ser menys. Thomas Carlyle va esmentar encertadament: «El corrent de la història ha alterat la seva complexitat: els romans estan acabats, ara venen els anglesos». Sobre el domini mundial, Carles V, qui no va amagar mai la seva apassionada admiració per Roma, va adaptar el Plus Ultra romà i el va convertir en el punyent Non Plus Ultra—res més enllà—, tot creient que amb la conquesta del Nou Món estava superant els destins de Roma.

Ateses les indicacions anteriors sobre els pilars d’un veritable imperi, és possible que després de Roma només podem anomenar amb aquest terme les construccions històriques dels bizantins i romanogermànics. Fins i tot, salvant les distàncies, també hi podem incloure la dels otomans. Els imperis napoleònic, nacionalisocialista, la maquinària colonial britànica o francesa van ser, en menor o major mesura, formes polítiques depredadores, sempre en cerca de l’engrossiment territorial, polític i econòmic. També ho han estat els superestats imperials soviètic i nordamericà, fundats en una concepció enterament moderna, racionalista i economitzadora de les relacions de poder.

Sigui com sigui, tots els imperis esmentats en aquest escrit ens porten irremeiablement a Roma. De Roma, tanmateix, només n’hi va haver una. I és aquest ideal, convertit en evocació, el que de ben segur fundarà les empreses imperials que ens esguarda la història futura.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.