Sota la capa d'Oberon i de Titània

Els romàntics van escapar del món de la burgesia, la ciutat i la màquina per trobar els déus al bosc, durant la nit.

Sota la capa d'Oberon i de Titània

Els romàntics van escapar del món de la burgesia, la ciutat i la màquina per trobar els déus al bosc, durant la nit.

Wordsworth ja adverteix a finals del segle XVIII, en el seu Prefaci a les Lyrical Ballads, publicades de manera conjunta amb el seu amic Coleridge, que els sentiments essencials de l'home s'expressen i es deixondeixen millor en la vida rural, en contacte amb la Natura. Més endavant, en el mateix text, explicita que li disgusta la ciutat moderna. Segons H. N. Fairchild, el culte de la Natura en la poesia romàntica implica ja per si mateix un rebuig de la vida urbana i de la societat industrial.

A la nostra època, el vell estat de consciència de la humanitat s'ha enterbolit més que mai. Podem identificar en la modernitat una agudització de tots els límits. El romanticisme va veure tots aquests monstres de la modernitat a l'època en que el paradigma s'imposava, i no va creure els discursos liberals que parlaven de progrés i de llibertat. De quina llibertat parla el liberalisme? De la llibertat d'escollir entre cinc marques de galetes al supermercat? El Vedanta de l'Índia o el Buddha parlen d'una altra llibertat. Quina llibertat té l'ésser humà amb un cervell idiotitzat per tota la in-cultura mediàtica?

Presentar la màxima alienació com informació i democràcia és justament totalitari.

S'ha parlat molt del colonialisme, de quan els exèrcits europeus van subjugar militarment altres continents per tal d'explotar-los econòmicament fins deixar-los desestructurats i en la misèria. Això es va fer a partir de la ideologia liberal i en nom del progrés. Aquesta és la llibertat del liberalisme? Alhora, hauríem de parlar d'una altra colonització, la colonització de les consciències per tot aquest entramat mediàtic que ha destruït la llibertat humana com mai. Presentar la màxima alienació com informació i democràcia és justament totalitari. El 1984 de George Orwell o Un Món Feliç de Huxley han fet curt. Per això P. P. Pasolini parla de la mutació antropològica produïda pel capitalisme consumista.

En el «Conte» de Goethe la serp busca la llum. I el jove príncep busca la bellesa perfecta. El «Conte» es desenvolupa en una atmosfera profètica. Unes paraules solemnes ressonen tres vegades al llarg de la narració: «Els temps han arribat». Però l'home que porta la llanterna adverteix que sense el vincle poderós que atorga a la comunitat la seva unitat res no es farà. Després que la serp se sacrifiqui en benefici de la comunitat, transformant-se en un pont esplèndid que uneix les dues ribes del Regne, l'home que porta la llanterna, l'home que il·lumina, diu al jove Rei: «Honora la memòria de la serp».

Els déus han marxat, i tan sols queden burgesos puritans i empresaris àvids de lucre.

La recuperació de mons mítics del passat és un dels grans temes del romanticisme. No deixa de ser casual que els imaginaris siguin tan semblants en el romanticisme i en el federalisme personalista. Sempre trobem la mateixa exaltació de l'edat mitjana cristiana, de l'antiguitat clàssica—sobretot grega—i de l'antiguitat pagana—cèltica i germànica. Aquests mons passats de la sensibilitat romàntica presenten sempre dues característiques: en primer lloc, es tracta de societats premodernes, i és això justament el que les fa atractives; en segon lloc, es tracta de cultures imbuïdes de religiositat, de societats fonamentades en uns principis espirituals que la modernitat ha perdut. El passat cap al qual vola la imaginació romàntica és un univers encantat habitat encara pels déus; el món modern de la burgesia i del capitalisme és un món desencantat on Déu ha mort. Els déus han marxat, i tan sols queden burgesos puritans i empresaris àvids de lucre—en una cultura superficial que tan sols veu la pell de la realitat i que concep el cosmos com un mecanisme de rellotgeria.

Quan el rei Oberon i la reina Titània abandonen el bosc embruixat, seguits pels seus seguicis de fades i elfs, els burgesos—els habitants de la ciutat—desperten sota la llum clara del dia. El món màgic dels somnis s'esvaeix com una broma sota el sol de la raó, i els burgesos tornen a la ciutat tranquil·litzats per la claror del matí. La nit dionisíaca ha deixat pas al dia apol·lini. La ciutat és el món de la raó pràctica en un pla empíric segur pels sentits. La ment es pot sentir confortada en aquest ordre intel·ligible. Els burgesos no poden sinó recordar amb una certa temença el bosc nocturn, un paisatge d'ombres i besllums on els sentits es perden, on es desvetllen éssers fabulosos que fan trontollar la ment entre les danses de les fades i els jocs dels elfs. En la nit del bosc, la raó adormida deixa pas a la imaginació, i el somni obre les portes d'altres mons més llunyans.

Els burgesos tenen por del bosc encantat, i de seguida que es fa de dia tornen a la certesa de la ciutat sota la llum clara del matí. El bon ordre de la raó pràctica els dóna seguretat, els llibres de comptes constatant quants clients han passat els satisfan. Els romàntics senten aversió pels llibres de comptes, s'avorreixen a la ciutat tan ben ordenada i se'n tornen al bosc, esperant sota la claror pàl·lida de la lluna que passin el rei Oberon i la reina Titània amb les fades i els esperits. Els romàntics saben que la realitat empírica és tan sols la capa més superficial de la Realitat, que la matèria és la pell del cosmos; i senten la remor, com les ones a la platja, d'universos més llunyans. El món de la ciutat és un món desencantat on tot està massa ben ordenat i massa ben calculat. En l'ordre s'ha perdut l'essència, que és la profunditat de la Vida. La modernitat és el regne de la ciutat, una ciutat tan ben organitzada com no n'hi havia hagut mai. Les coses semblen funcionar, però en aquesta eficàcia s'ha perdut el més important. El món modern està mort per als romàntics. Per això, volen a través de la seva imaginació creadora cap a mons passats habitats encara pels déus, com els boscos nocturns que visiten Titània i Oberon.

Números:

Albert Ferrer

Albert Ferrer és col·laborador de la revista Esperit. Doctor en filosofia per la Universitat de Paris-Sorbonne, la seva recerca i tasca educativa se centra en interculturalitat i filosofia comparada.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.