Sísif i els catalans

La manca de sobirania fa que Catalunya es vegi abocada a refer constantment les seves estructures nacionals.

Sísif i els catalans

La manca de sobirania fa que Catalunya es vegi abocada a refer constantment les seves estructures nacionals.

Sísif, el rei d’Efira, fou castigat per Tànatos a empènyer sense descans un roc gegant fins al cim d’un turó. Un cop arribava a dalt, la pedra rodolava avall i havia de repetir una vegada i una altra el suplici. Catalunya pateix un calvari similar. El nostre poble és condemnat a realitzar sense descans l’eterna i àrdua tasca de refer-se. Una reconstrucció que sempre acaba per ensorrar-se, i que trasllada l’obligació a les generacions futures. El fil d’aquesta espiral demolidora es pot resseguir d’ençà l’ocupació de 1714, per bé que l’entrada al segle XX ha escurçat i intensificat els cicles d’aquesta tendència.

La forja de consciència cultural i política que es va iniciar amb la Renaixença, per més tènue i vaga que fos, va cimentar els fonaments per a la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta institució, dotada d’unes funcions merament cosmètiques va perviure poc més d’una dècada, fins que la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, furibundament anticatalana, la va dissoldre. Deu anys més tard, l’adveniment de la Segona República espanyola va permetre la recuperació de la Generalitat de Catalunya—tot desvirtuant-ne el llegat històric—per confegir un òrgan de govern propi que atorgava un grapat de competències al país. L’esclat de la Guerra Civil va truncar tota esperança dipositada en el projecte i va empènyer el país a la desfeta. S’iniciava llavors la dictadura franquista, que va obrir el període de major retrocés i sotmetiment nacional que hagi viscut mai el nostre país.

La llarga nit del franquisme va prolongar-se durant quaranta anys. En acabar, la Transició va dur-nos a l’establiment del règim autonòmic actual. La restitució democràtica, administrativa i cultural va satisfer les migrades aspiracions d’un poble traumatitzat i esporuguit. El pujolisme va apoderar-se del moment amb la promesa de desenvolupar la nació dins el marc espanyol per mitjà del pacte, la negociació i l’obediència. La cortesia va ser efímera i el traspàs de competències es va interrompre bruscament poc després. Els successors en la gestió van respondre davant d’aquest incompliment amb l’amenaça d’emprendre un fals procés d’independència. La maniobra va permetre als espanyols de desarticular un perill inexistent i de retornar les facultats del país a un estadi preautonòmic sense trobar oposició.

La nostra història obeeix un patró pendular d’enderroc i construcció.

La nostra història obeeix un patró pendular d’enderroc i construcció. Aquesta dinàmica s’impulsa en un corrent de fons: la formació d’incipients estructures nacionals en una sobirania aliena, concedida. Les institucions d’un país no serveixen per a res si estan fonamentades en unes bases inconsistents i volàtils. La seva continuïtat no pot dependre de la voluntat de tercers—menys encara si són enemics declarats del nostre poble. L’estat, que ostenta i exerceix el poder real i efectiu, ha esmicolat sistemàticament qualsevol obra de govern en la qual ens hem sentit identificats. Davant el perill o la feblesa, la seva reacció és implacable. Pel cap baix, només en l’últim segle, Catalunya ha hagut de ser reconstituïda d’entre les ruïnes cada dues generacions.

La columna vertebral de la nació descansa sobre una tarima flotant que ens impedeix de construir-hi res sòlid i perdurable. Les empreses nacionals s’estronquen reiteradament i el país es va empetitint i corrompent. Una part dels nostres compatriotes han desistit de lluitar-hi i se n’espolsen la responsabilitat com si fos una nosa. Han interioritzat que la crisi i la incertesa són l’estat natural de Catalunya i que, a hores d’ara, no val la pena de jugar-s’hi res. Aquesta és la conseqüència d’haver perdut l’honor i el sentit de la història, forçats a tornar cada poc temps a una hora zero. La nostra pàtria només és capaç d’engendrar homes insignificants i mesquins que busquen de salvar-se ells mateixos, fer fortuna i instal·lar-se en l’hedonisme. La decadència s’inicia a l’interior de les persones i poc a poc es va escolant fins a tant d'emmetzinar tot un poble.

Per tal d’assolir grans propòsits nacionals les estructures de poder han de ser estables i enquadrar la població. Les interrupcions i canvis sobtats són altament perjudicials, perquè trenquen la transmissió hereditària i anul·len els processos de construcció de llarga durada, que en molts casos han de reiniciar-se. L’abatiment que genera aquesta situació acaba per minar la moral de la població. Els pilars d’un país necessiten d’enfonsar-se en terra ferma per tal de projectar i elevar el talent, que a la llarga beneficia tota la societat. Les institucions són vitals perquè emparen i conserven l’essència d’una nació. La seva funció és facilitar la connexió amb els avantpassats i el seu llegat de continguts, experiències i maneres de fer particulars. Les generacions actuals han de poder trenar aquest fil, endinsar-se en la tradició pròpia i sostenir-la per tal de concebre obres realment originals i valuoses. Si Catalunya fa decennis que crea menys genis i monuments de prestigi internacional és perquè vivim agençats en el desordre i la dispersió. L’excel·lència nostrada brota i es panseix en un desert: escanyada per la manca de reconeixement i sortides.

L’acció metapolítica serà l’instrument per construir i modelar la nova Catalunya.

La nostra generació és obligada a trencar l’espiral de decadència. L’escenari de la nostra derrota són les desferres del projecte autonòmic, el marc en el qual es forjarà el caràcter de la Catalunya futura. L’hora és greu, correm el risc d’extingir-nos i els marges d’error es van escurçant. La història no ens brindarà més lliçons, ni temps per aplicar-les. En els propers anys tornarem a tocar fons i cal estar preparats per tornar a emergir, aquest cop definitivament. La pervivència i consolidació del nostre poble demanen bastir una nova consciència nacional, allunyada radicalment de la subsidiarietat espanyola. L’acció metapolítica serà l’instrument per construir-la i modelar-la. En cas contrari, qualsevol participació en estructures que s’escapin del nostre control acabarà per destruir-nos també a nosaltres.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és director de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.