Fa temps que el mot «representació» és present a gran part dels debats socials. És natural que passi en un moment de canvi, quan hi ha una batalla pública entre diferents representacions del món. El problema, però, com sempre, és que cap dels dos (o més bàndols) ensenya totes les cartes. Sota el mot «justícia» o «bé»  —en general hi estem d'acord o no la gent sol defensar les seves idees creient que són les millors, les justes— s'amaga la voluntat de poder. I sota la voluntat de poder aparèixer representat s'amaga que la representació és, fonamentalment, creació.

No es tracta només de representar desitjos fins ara exclosos, sinó que representant-los se’n creen. Pot semblar un descobriment postmodern, però és una veritat que s'ha sabut sempre. Plató, Aristòtil i totes les diferents teories literàries fins a la modernitat han posat l'accent el desig imitatiu que crea la literatura i, en general, qualsevol representació. No cal anar als exemplum, tota obra inevitablement ens mostra una manera de viure i uns desitjos i ens els pot fer desitjables. Si els autors pre-moderns n'eren conscients, els moderns també. A la Crítica a la facultat de jutjar, Kant, probablement pensant entre d’altres en Samuel Richardson, adverteix dels efectes negatius que certes novel·les i obres de teatre poden tindre en la imaginació del lector que educarà els seus gustos a través d’aquestes obres. El prussià llavors no podia ni imaginar-se que uns anys més tard milers de joves es vestirien com en Werther i se suïcidarien. I és que, de fet, els grans hits literaris, els que marquen un abans i un després, tenen com a tema central la representació. Es tracta d’El Quixot i Madame Bovary.

En el primer cas veiem l'efecte que les novel·les de cavalleries produeixen en Don Quixot: ell veu en aquelles vides una vida desitjable i les vol fer realitat. En el cas d'Emma, ella troba en els fulletons i les novel·les amoroses dedicades sobretot al públic femení què és «l’amor». Tanmateix, si ens quedem només aquí, no diem res que no s'hagi dit ja i, sobretot, aprofundim en el malentès, la «mentida romàntica» que diu René Girard. Segons l'antropòleg i crític literari francès no hi ha un desig real i un de fals, imitatiu, sinó que el desig humà és essencialment imitatiu. L'home ha d'aprendre què desitjar. Girard, influït per les idees de l'època, relativitza fins a deixar en gairebé no res la influència de la biologia i, encara que puguem fer-li matisos, encerta quan assenyala la falsedat del binomi imitació-autèntic. Podem convindre, per exemple, que per pura biologia tendirem a sentir-nos atrets per individus joves i sans; el cert, però, és que allò que entenem per jove i sa també sol variar segons les necessitats i referents de l'època. És fàcil de veure si comparem la bellesa femenina d’antic amb la del segle XIX o l’actual. Quan el menjar era escàs i la mortalitat infantil molt alta, la bellesa femenina estava representada per una dona de carns generoses i malucs amples que simbolitzaven la seva gran capacitat fertilitat. Al segle XIX la bellesa femenina, en aquest cas clarament dissociada de la reproducció, l'encapçalaven noies esprimatxades i tísiques que no eren precisament cap model de salut. Avui en dia, bellesa i salut tornen a anar de la mà però la salut ja no s’associa a un l'exuberància de les carns ni la insinuació de fertilitat, sinó a un cos treballat per l’esport i una dieta estricta.

Segons l'antropòleg i crític literari francès no hi ha un desig real i un de fals, imitatiu, sinó que el desig humà és essencialment imitatiu.

Els nostres desitjos els modela la societat i ningú no se n’escapa. La mateixa societat crea un desig i un contra desig, i si no aprenem a desitjar dels anuncis, ho fem del desig i el model de vida que ens ha transmès la família o el veí. Girard, de fet, parla de dues mediacions, ço és, de dues maneres de qui aprendre el desig: la mediació interna i l’externa. L’externa és molt evident en casos com El Quixot i, malgrat que pot comportar problemes, tendeix a ser socialment menys problemàtica. Es tracta de copiar un model abstracte, ideal, de vida. Imitatio christi. La imatge d’un mateix —de fet, un altre que no existeix —vers la qual tendim.

La mediació interna, per contra, pot generar més problemes. Si una nena troba el seu model en el metge que va salvar la seva mare i vol ser com ell és probable que aconsegueixi el que vol i aquell metge, ja gran i potser jubilat, no haurà passat de ser, en certa manera, un ideal llunyà de la nena. Si, per contra, el model és molt més pròxim en espai i en temps pot passar que el desig de ser com ell esdevingui el desig de ser ell. Allò que sempre hem anomenat enveja i que per Girard és el sentiment fonamental del desig humà. Si l’alumne vol ser com el professor pot passar que l’alumne acabi ocupant i traient-li en càrrec, els amics i la dona. L’antropòleg francès cita molts exemples, sobretot en l’àmbit amorós, d’amics o mentors i alumnes que han acabat lluitant no pel mateix desig abstracte, sinó per les mateixes coses concretes.

Tanmateix, què hi té a veure tot això amb la representació? Un cop que hem vist que el desig humà és imitatiu, ço és, ens han d’ensenyar què desitjar, de la mateixa manera que ens ensenyen les paraules i els gestos a través dels quals s’expressa aquest desig, podem entendre que la representació no és només reproducció sinó producció. Creació de desitjos i models de vida desitjables.

A la cinquena entrega de Metralla, Marc Comerma parlava de la iniciativa copaping. Es tracta d’un web que posa en contacte gent que vol fills i que, a través d’algun acord entre dues o més persones, en té sense necessitat d’un lligam sentimental (fins i tot, saltant-se la relació sexual, substituïda per la inseminació artificial, casolana o l’in vitro). Certament, sembla difícil que aquesta pràctica sigui desitjable i es pot entendre, en tot cas, com a últim recurs. N’hi ha prou, però, que se’n faci una sèrie o una pel·lícula (avui molt més productores de desitjos que la literatura) per fer aquesta opció desitjable. Qualsevol cosa, dramatitzada, enllustrada, acolorida, emmarcada en una bonica banda sonora  i protagonitzada per un actor que generi empatia i ganes d’imitar-lo pot passar ràpidament a ser desitjada. Fins fa no gaire moltes noies triaven altres passatemps que no eren els escacs, després de Queen's Gambit la demanda per part de les nens als cursos d’escacs va augmentar considerablement. Fora bo estudiar l'efecte de CSI en les inscripcions a criminologia.

Les lluites que veiem avui en dia per representar certes pràctiques o certs col·lectius, sigui quina sigui la nostra opinió al respecte, no són només representació, sinó que són una lluita per configurar els desitjos del present i del futur. Qui té la representació té el poder.  I aquí, és clar, ens hi juguem tots la supervivència cultural.