Catalunya és una colònia i, com a tal, té una administració colonial que, com totes les administracions colonials, és formada per nadius, colons i criolls. D’ençà la desfeta de 2017, les elits de la nostra colònia es debaten entre dos programes: el de la metròpoli i el de la pròpia administració colonial, mentre que aparentment el programa polític de la Catalunya no colonial s’ha esvaït. Encara que alguns estirabots ocasionals adesiara mostrin una existència esmorteïda i subreptícia, el nacionalisme català es troba (una altra vegada) atrapat en el mer resistencialisme. Els únics que semblen oferir alguna alternativa són els gestors de la colònia, però en realitat segueixen predicant el mateix pensament eixorc i en descomposició, sense adonar-se’n de que la fantasia liberal occidental en la seva iteració europea de postguerra va morir la tardor del 2017.

Una majoria social, fent ús dels que creien que eren els seus drets naturals—el sufragi, en forma de referèndum—fou aturada manu militari. Els líders processistes van fer gala del seu servilisme i la seva covardia habitual. Com a bons liberals, creien en entelèquies com l’objectivitat del dret i les garanties processals. Creien que es trobaven en una posició de força amb la qual podien negociar avantatjosament—per al seu propi benefici. Mentrestant, les elits espanyoles, que són gats vells gestionant imperis durant segles d’història colonial, tenien ben clar que el dret és sempre posterior al fet: pot ser emprat ad hoc segons convingui. Les elits processistes tenien una visió progressista o whig de la història i es van creure la seva pròpia propaganda i els mites fundacionals del sistema liberal. Per contra, les nissagues centenàries de les elits espanyoles van prosseguir emprant la perspectiva tradicional de la història: les revoltes, tant ara com en l’època dels comuneros, no es poden perdonar perquè són traïció. S’ha de castigar la població revoltada, buscar els líders de la revolta, mostrar-se inflexibles i no fer cap claudicació. Qualsevol alternativa obre una via que, a la llarga, els desintegra el seu estat.

Hem d’adonar-nos que la Catalunya autonòmica que coneixíem i on ens vam criar ha mort: no existeix ni existirà mai més.

La via espanyola per a la resolució de conflictes ha resultat donar bons resultats, encara que tres o quatre generacions de catalans van rebre simultàniament un xoc de realitat. Tal vegada la generació forjada en la lluita antifranquista recordés les seves èpoques de joventut, quan llegien el tota política sorgeix del canó d’un fusell de Mao, o el democràcia és un fusell a l’espatlla de cada obrer de Lenin. Alguns encara no s’ho acaben de creure, i es troben en alguna de les cinc etapes del dol: la negació, la ira, el regateig, la depressió i, finalment, l’acceptació. Hi ha catalans que neguen ser objecte de la presa de pèl processista, i segueixen fent sopars grocs i performances vàries: aquest és, naturalment, l’estat de “mobilització” que busca l’administració colonial. D’altres estan enfadats, i o bé passen de política o cremen Urquinaona. Alguns regategen: “Almenys hem demostrat que Espanya no és una democràcia!” – com si n’hi hagués alguna, de democràcia, o com si li importés a algú. Tanmateix, gran part de catalans s’han instal·lat en la fase depressiva, d’altra banda tant comuna i nostrada, de contrició després dels excessos.

És hora que anem superant aquestes quatre fases per completar-ne la cinquena i darrera: l’acceptació. Hem d’adonar-nos que la Catalunya autonòmica que coneixíem i on ens vam criar ha mort: no existeix ni existirà mai més. L’estafa va més enllà: setanta anys de pax americana han servit per generar nocions antinaturals sobre el funcionament i la pugna entre estats i pobles.

Els buits que ha deixat el Procés estan essent omplerts pels més ràpids i oportunistes. Nogensmenys, el nacionalisme català es troba isolat i desorganitzat: ha d’ésser reconstruït enterament. Sens dubte en aquest procés es trobarà els seus principis polítics més elementals qüestionats a cada cantonada per les ments benpensants del sistema, fervorosos inquisidors de la nova religió liberal, globalista i postmoderna. I, després de tot el que ha passat i passarà, acabarem per agrair al nostre adversari espanyol la classe pràctica accelerada d’introducció a la geopolítica mundial que ens va donar la tardor del 2017.