Propietaris i ciutadans

Petita propietat i ciutadania són dos fenòmens pràcticament exclusius del passat europeu que alineen els interessos del ciutadà amb els de l’estat.

Propietaris i ciutadans

Petita propietat i ciutadania són dos fenòmens pràcticament exclusius del passat europeu que alineen els interessos del ciutadà amb els de l’estat.

En un article anterior publicat a Esperit, Marc Comerma reflexionava sobre la propietat en els nostres dies. Una mirada retrospectiva en la història mundial ens revela que l’existència de la figura del ciutadà i, en paral·lel, l’abundància relativa de petits propietaris són dos fets que fàcilment podem afegir a la llista dels trets diferencials europeus. Fins i tot les seves formes heterogènies, des dels exèrcits ciutadans de Grècia i Roma fins als artesans i pagesos alodials de l’Edat Mitjana, els petits propietaris són l’espina dorsal de les societats europees, i el contrapès més efectiu contra la tirania de l’estat.

En qualsevol societat pretèrita, els interessos individuals—tal com els coneixem avui—eren ben poc presents. L’ofici familiar era generalment transmès entre generacions, així com les propietats. La parcel·la de terra, el taller, la petita empresa mercantil, la barca o el ramat constituïen el patrimoni d’una família, que l’aglutinava al voltant d’un propòsit compartit. Els deures envers la família, i la preservació i el manteniment del seu patrimoni configuraven un context relativament pausat i estable, advers a la presa de riscos innecessaris. El petit propietari era responsable de les seves decisions i dels riscos que assumia. En el vocabulari popularitzat per Nassim Taleb, els petits propietaris—pagesos, artesans, pescadors, ramaders—tenien skin in the game.

En el treball i els negocis, les pràctiques més comunes havien d’assegurar en primera instància el manteniment del patrimoni familiar a la llarga, en un context intergeneracional. L’endeutament i l’empenyorament de les propietats familiars esdevenia l’últim recurs, atès que sovint provocava l’entrada en una espiral de deute de difícil sortida. Tant mercaders com oligarques empraven aquests mecanismes de crèdit i deute per aconseguir fer entrar la població en relacions de dependència o en l’esclavitud per deutes. En el context hel·lènic, i generalment en la resta de l'Antiguitat i l’Edat Medieval, tant el mercadeig com la pràctica de l’usura eren mal vistes. Aristòtil apuntava que el benefici basat en l’interès del diner representava una pràctica antinatural. Quasi un mil·lenni i mig després, Tomàs d’Aquino recuperava les idees aristotèliques: l’usura generava guanys de quelcom inexistent i es tractava per tant d’una pràctica injusta.

En qualsevol cas, l’absència d’una mínima propietat situava a la família en els dos estaments més baixos del context europeu (a banda dels estrangers): els treballadors assalariats i els esclaus. Els esclaus eren directament dependents del seu senyor, i per norma general després de la manumissió seguien en certa relació de dependència. Els treballadors assalariats es trobaven en una situació lleugerament millor: formalment lliures, però sense propietats. L’absència d’una unitat mínima de producció—mitjans de producció en l’argot marxista—, els situava, necessàriament, sota els auspicis d’aquella persona que els contractés, en una clara relació de dependència.

La propietat garantia una major independència econòmica, i per tant política, de qui la posseïa; la guerra no era delegada a altri, sinó que implicava a tots aquells que gaudissin de l’estatus de ciutadania.

Plebeus o proletaris, els ciutadans sense forma de sosteniment pròpia eren especialment susceptibles a la compra de vots—en les seves formes filantròpiques o evergètiques—o a la demagògia. La propietat garantia una major independència econòmica, i per tant política, de qui la posseïa. El servei militar també era vinculat a la propietat, ja que cada família havia de sufragar el cost dels equipaments i assistents de cada combatent. Aquesta mesura, a la pràctica, assegurava que els interessos dels combatents, dels ciutadans, dels propietaris i de l’estat fossin exactament els mateixos. La guerra no era delegada a altri, sinó que implicava a tots aquells que gaudissin de l’estatut de ciutadania.

La societat industrial moderna és l’antítesi absoluta al paradigma grecoromà i a les nocions feudals europees. Els tancaments dels comuns, les desamortitzacions, les privatitzacions i la preferència per economies d’escala han aconseguit de destruir el mosaic de petits propietaris. El propi Marx va pronosticar que la tendència del mode de producció capitalista seria polaritzar al màxim l’entramat social per produir dues classes antagòniques: burgesos i proletaris. Tal predicció s’ha acomplert en la seva plenitud i, a més, ara tots som txandales. Als estats europeus, entre un terç i la meitat de la població viu exclusivament del salari del mes anterior – el que els anglosaxons anomenarien paycheck-to-paycheck. La majoria aclaparadora de la societat la constitueixen els treballadors assalariats, que ni tan sols són propietaris de la seva residència. L’esclavitud per deutes ha estat formalment abolida, però és present en forma d’hipoteques i targetes de crèdit. L’endeutament, els interessos i l’usura no només són ben vistos, sinó que són una pràctica habitual i incentivada. L’arrelament al poble, al país o a la comunitat és nul: és la demanda del mercat de treball la que guia la professió en la qual formar-se i l’indret de residència de la família o de l’individu.

Des de la fi de la Guerra Civil Europea, el bloc atlàntic ha estat en guerra pràcticament constant contra diversos estats de la perifèria. Tanmateix, des de la professionalització dels cossos militars, i a diferència de tots els períodes liberals anteriors, el «ciutadà» no hi ha de participar necessàriament. En general, la guerra és duta a terme per mercenaris de facto. En el cas nord-americà, per a més inri, els immigrants d’origen recent o les minories del país són els principals constituents de l’exèrcit. El paral·lel amb Roma és ben clar: la dependència d’auxiliars i mercenaris d’origen bàrbar—en els termes de l’època—és característica dels darrers períodes de decadència de l’Imperi. Finalment, malgrat que el «ciutadà» de la democràcia moderna tingui dret a vot, no pot ni tan sols decidir si el seu estat declara la guerra a un altre estat. Per contra, l’anomenat lobby militar-industrial té clars incentius per a la guerra—és el seu negoci. Els interessos dels combatents, els interessos dels ciutadans, els interessos dels propietaris i els interessos de l’estat són absolutament divergents.

A mesura que el procés de descomposició avança, les virtuts cíviques s’esvaeixen perquè perden tot el seu sentit. En els nostres dies, la noció de ciutadania és merament accidental i transaccional.

En el passat, l’estatus de ciutadania implicava una responsabilitat directa, en la qual tot combatent s’hi jugava la pell i el patrimoni propi. En els governs ciutadans, qui volia gaudir de drets havia d’ésser capaç de defensar-los al camp de batalla. A mesura que el procés de descomposició avança, les virtuts cíviques s’esvaeixen perquè perden tot el seu sentit. En els nostres dies, la noció de ciutadania és merament accidental i transaccional. La manca de propietat desarrela les masses, trencant tota vinculació i coresponsabilitat envers les decisions d’un estat aliè i capturat per oligarquies cosmopolites i globalistes. Sense cap lloc on aferrar-se, el proletari internacional esdevé una gota d’aigua més en les marors i turbulències d’una societat líquida i descontrolada.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.