El poder del sincretisme (II)

Els grans imperis d'Alexandre, Cèsar i August van viure el gran apogeu sincrètic espiritual simbolitzat per una obsessió soteriològica i la popularitat de les religions mistèriques.

El poder del sincretisme (II)

Els grans imperis d'Alexandre, Cèsar i August van viure el gran apogeu sincrètic espiritual simbolitzat per una obsessió soteriològica i la popularitat de les religions mistèriques.

En l’article anterior vam exposar quins són els orígens i natura del sincretisme religiós. Tot revisant les causes que el fan possible, vam assenyalar que el moment històric en el qual el sincretisme va desenvolupar-se de manera plena van ser els 800 anys entre el segle IV abans de Crist i el segle IV després de Crist. A continuació presentarem la història de la major explosió religiosa que ha conegut mai la humanitat.

Tal com vam explicar, els 800 anys de fervor espiritual que va viure el món antic a redós del Mediterrani es poden considerar una edat heroica que trenca els cicles de les edats que la religió indoeuropea primordial codifica en el seu mite fundacional perenne. Certament, els herois tenen la capacitat de revertir la lenta (o accelerada) decadència social i cultural de les edats inferiors per retornar una civilització a una petita edat d’or. L’instrument per fer-ho possible és la irrupció del sobirà universal amb imperium, disposat a consumar i exercir aquest imperi sobre un vastíssim territori i dominar segons els alts destins espirituals. Així, un dels primers grans imperis universals va emergir de la civilització grega. Alexandre Magne és la figura heroica amb la plenitud de l’imperium manifest, amb la voluntat de poder total i totalitzant que li permet d’erigir-se en ver sobirà universal sobre tot el món conegut.

Alexandre Magne és la figura heroica amb la plenitud de l’imperium que inaugura la gran explosió sincrètica i espiritual de l'antiguitat.

L’imperi d’Alexandre, de Grècia a l’Indus, va provocar que el segle V abans de Crist preparés el ferment a la gran efervescència espiritual. L’imperi unificat d’Alexandre no va sobreviure el seu sobirà universal, però els diferents regnes que en van sorgir van construir una altra mena d’imperi informal en la forma de l’hel·lenisme. Alexandre havia posat en contacte àrees i cultures increïblement diferents. La divisió del seu imperi heroic entre els seus generals no va trencar la cohesió d’aquell món antic dirigit per la civilització grega. Els lligams que va establir Alexandre van perdurar fins i tot en els darrers estadis de l’atomització dels regnes hel·lenístics. La continuïtat política i cultural va permetre l’ascens del futur Imperi Romà i la seva posterior dominació de tot el món hel·lenístic.

L’hel·lenisme va desenvolupar un comerç unificat i va potenciar la circulació d’idees. La influència d’Egipte—una de les parts cultural i materialment més riques de l’espai hel·lenístic—va començar a difondre els seus déus, que van ser immensament populars. És el cas de Serapis, Hermanubis o una versió hel·lenitzada d’Isis. La ciutat d’Alexandria va ser fundada per Alexandre per esdevenir la ciutat model del seu imperi: un port i metròpolis comercial i multicultural que aglutinés totes les nacions de l’imperi en harmonia. Alexandria simbolitza tota l’energia sincrètica que es va obrir al segle IV abans de Crist.

El cas del déu Serapis és especialment rellevant. Apareix al segle III abans de Crist com una fusió sincrètica d’Osiris i Apis, tot adoptant atributs dels déus grecs Hades, Demèter i Dionís. Serapis és lligat al mite de la mort i el renaixement pròpia dels misteris d'Eleusis i de Dionís—connectats amb les tres divinitats gregues adés esmentades. És per això que Serapis va ser un déu popular connectat als inferns i al destí etern de les ànimes dels mortals. El seu culte es va associar generalment al de l’Isis hel·lenística. El majestuós Serapeum alexandrí—el temple dedicat a Serapis adjacent a la biblioteca d’Alexandria—va ser considerat un dels santuaris més bells del món antic. Els jaciments arqueològics proporcionen evidències de l’existència de Serapæa des de Portugal fins a l’Afganistan.

El procés d’hel·lenització de les elits romanes va permetre l’harmonització cultural entre Occident i Orient després del segle II abans de Crist. Roma s’erigia com a estat hel·lenístic lliure de decadència, tot mantenint el seu caràcter eminentment idiosincràtic. Molt ràpidament, i a base de conquestes militars guiades per l’esperit religiós romà, Roma va adoptar el destí imperial i la seva estructura. Conquerida per l’ànima grega i embadalida per l’exemple heroic d’Alexandre, la pluralitat i obertura de Roma van ser hereves i deutores de l’ethos hel·lenístic i la missió inacabada del macedoni. Amb l’ascens de Roma, l’apogeu del sincretisme religiós va arribar al seu clímax.

La glòria de Roma va ser sempre la seva plasticitat, la seva increïble creativitat tot mantenint un devot i filial respecte per la tradició. Els romans van ser d’una estirp conservadora i tradicional. Amb tot, van ser capaços d’absorbir la novetat sense pervertir les essències de la seva tradició espiritual i política. Això va ser encarnat a la perfecció per Octavi August, un nou sobirà universal exercint en plenitud el seu imperium. Octavi seguia les passes del seu oncle-avi i pare adoptiu Juli Cèsar—una altra encarnació del sobirà universal amb imperium. Tant Cèsar com Octavi van ser manifestacions de l’edat heroica iniciada per Alexandre. No debades, ambdós tenien el fundador del més gran imperi universal com el seu referent espiritual. La refundació imperial d’August es va acompanyar d’un renaixement tradicionalista de factura religiosa. Octavi considerava que la innovació consistia en una restauració de la via i vida tradicional dels romans, i que aquesta actualització de la vida pública i privada dels ciutadans s’havia de sostenir en la pietat religiosa.

Amb Juli Cèsar i Octavi August hi va haver l'apogeu de la fervor espiritual antiga, amb una ansietat col·lectiva soteriològica manifestada en la iniciació a les religions mistèriques grecoromanes.

L’ascens d’Octavi i la confirmació del nou ordre imperial romà van accelerar el clímax de la fervor religiosa d'aquella edat heroica. Alhora que Octavi August restaurava la religió cívica romana, els cultes mistèrics hel·lenístics es consolidaven definitivament en la vida espiritual de la ciutat. Per bé que aquests cultes iniciàtics ja existien a Roma almenys d’ençà les Guerres Púniques, no va ser fins a la constitució del Principat que van assolir la tolerància definitiva. Relegats fora dels límits de la ciutat eterna—fora del pomerium sagrat que delimitava Roma—els cultes mistèrics van proliferar empesos tant per la voluntat de poder de l’home antic amarat d’espiritualitat com per les innovacions del propi August. Certament, l’establiment del culte a Juli Cèsar mitjançant la seva divinització no solament va posar les bases del culte als emperadors i el seu nou estatut diví, sinó que va obrir el moment de més gran ansietat soteriològica de l’home antic. El desig de salvació i de l’obtenció de la immortalitat mai havia estat tan intens com en el canvi d’era, entre el segle I abans de Crist i el segle I després de Crist.

El culte imperial—en el qual els emperadors assoleixen la immortalitat del divus, l’home divinitzat—va ser la manifestació superior d’una ansietat col·lectiva per transcendir la mortalitat humana. En la gran expansió i estabilitat imperial de Roma sobre tot el món conegut a redós del Mediterrani, la salvació i divinització de l'home va ser la gran pulsió que va nodrir la voluntat de poder del moment més espiritual de la història. Les iniciacions mistèriques eren la via ràpida que garantia una salvació i immortalitat per a la vida eterna en companyia dels déus. Per tant, els misteris es van convertir en el principal mitjà espiritual per aconseguir, en paraules de Ciceró, «lætitia vivendi» i «cum spe meliore moriendi»—alegria en vida i amb una esperança millor en la mort. Isis, Serapis, Cíbele, Bacus, Mitra i, naturalment, Jesucrist van ser les principals figures espirituals i salvífiques de l'apogeu espiritual dels misteris grecoromans. Tots ells eren el resultat i fruit del poder del sincretisme en l’antiguitat imperial de l’edat heroica.

(Continuarà)

Números:

Borja Vilallonga

Borja Vilallonga va ser editor fundador d'Esperit. Investigador a la Universitat de Newcastle, és doctor en història per l'EHESS de París i ha treballat a Columbia University i a New York University.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.