Pobles escollits

La persistència d’un poble exigeix la seva adhesió a uns ideals superiors.

Pobles escollits

La persistència d’un poble exigeix la seva adhesió a uns ideals superiors.

El fantasma de l’extinció nacional de Catalunya és més present que mai. El nostre poble arrossega un llarg procés de decadència i minorització que posa en entredit la seva continuïtat. Aquest estadi caduc ens enverina l’existència i ens impedeix de pensar i actuar més enllà de la derrota. Les iniciatives catalanes, fundades en una cultura perdedora, degradada i subsidiària, manquen de la potència per imposar-se i triomfar. L'única manera de revertir la situació és proveir-nos d’una mística nacional renovada. La cultura política del país ha de refundar-se en nous símbols, mites i valors i bastir una concepció de Catalunya lliure i victoriosa. L’adhesió en aquest principi superior és l'única via per elevar la nació per sobre d'uns condicionants concrets, projectar-la més enllà del declivi actual, i permetre que una idea de país forta pervisqui en la comunitat de catalans que la sosté.

L’adopció d’un marc mental com aquest ha garantit la supervivència d’altres pobles al llarg de la història, alguns en condicions molt més adverses que les nostres, sobreposant-se a persecucions, diàspores i genocidis. La subsistència d’aquests grups humans ens demostra que calen artefactes ideològics, de caire més aviat subjectiu—psicològic o espiritual—que són determinants per suplir les carències i superar els infortunis. Aquesta convicció es fonamenta no tant en qüestions materials, sinó en un principi superior que cal preservar. És un recurs que arrela en les raons primordials d’una comunitat i les fa transcendir per sobre dels obstacles. Dit en altres paraules, els únics pobles que ultrapassen els infortunis són aquells que es creuen posseïdors de qualitats úniques, de valors culturals irreemplaçables o d’una missió providencial que s’ha de salvaguardar per sobre del control extern i la corrupció interna. El manteniment d’aquest ideal, que concentra l’essència última d’un poble, duu implícita la seva salvació. És una estratègia que també és utilitzada per les nacions puixants i pròsperes per seguir esperonant la seva vitalitat.

L’adopció d’un principi superior que guiï la identitat ha garantit la supervivència de moltes nacions al llarg de la història.

Adquirir un estat de consciència col·lectiu com aquest, tanmateix, exigeix D'enrolar els membres d’una comunitat en unes obligacions morals estrictes que sovint demanen renúncies i sacrificis. Per aquest motiu es necessita la formació d’especialistes—autoritats polítiques, clergues, artistes i intel·lectuals—en el cultiu i sosteniment d’aquesta narrativa. Les institucions, per la seva banda, són les encarregades de fixar la doctrina, jerarquitzar-la i difondre-la durant generacions.

Les nacions generalment situen sempre la seva moralitat en el centre de l’univers i no senten la necessitat d’exportar-la o imposar-la més enllà dels seus membres. Per tant, el reconeixement d’aquesta excepcionalitat no ha de confondre’s amb una deriva etnocèntrica. No obstant això, és cert que aquesta mena de proclames justificatòries ha servit d’excusa per subjugar i conquerir altres grups considerats inferiors o menys sofisticats. Aquest seria el cas dels estatunidencs amb la idea de democràcia, el dels francesos amb la raó il·lustrada o els musulmans amb la gihad. Una dinàmica d’expansió agressiva que es contraresta amb el mateix recurs aplicat inversament. Els indis i irlandesos, per exemple, van ser nacions conquerides que, tot considerant-se els hereus legítims d’una terra sagrada, amb una cultura vernacla pròpia, van conservar els seus drets constitutius i costums. Van fer front a l’assimilació, fins que van alliberar-se. El jueus, en canvi, imbuïts en la retòrica del poble de Déu han persistit durant mil·lennis perseguits i sense pàtria.

L’èxit d’aquests pobles ens demostra que les comunitats que saben formular i mantenir creences elevades han aconseguit de prolongar la vida col·lectiva i específica dels seus membres durant segles.  Catalunya ha de fer el mateix. Els catalans hem de connectar amb uns ideals superiors si volem sobreviure al declivi que ens enfonsa.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.