Els orígens de la Il·lusió Occitana (I)

La Renaixença romàntica va revitalitzar la Catalunya derrotada a la Guerra de Successió. En paral·lel, va ressorgir també el record de la unió entre Catalunya i Occitània, estroncada per la Batalla de Muret de 1213.

Els orígens de la Il·lusió Occitana (I)

La Renaixença romàntica va revitalitzar la Catalunya derrotada a la Guerra de Successió. En paral·lel, va ressorgir també el record de la unió entre Catalunya i Occitània, estroncada per la Batalla de Muret de 1213.

A l’alba del segle XIII, l’esperit de Catalunya es projectava entre l’antiga Hispània i l’antiga Gàl·lia. El Pirineu esdevenia la columna que vertebrava els territoris dominats o vassalls del comte de Barcelona. Com d’ençà l’arribada dels visigots, les muntanyes no havien estat frontera de res i, a despit de la reconquesta de Girona el 785 i Barcelona el 801, els comtats s’orientaven sempre cap al nord, cap a Europa. Això explica que el Llobregat fos frontera i que Tarragona no fos cristiana fins al 1117, més de tres segles després d’haver iniciat la reconquesta.

El 1213, però, la desfeta del comte Pere I contra França, a la Batalla de Muret, va aturar en sec les pretensions septentrionals del casal de Barcelona. Disset anys després de la derrota i de la mort en batalla de Pere I, el seu fill Jaume I va girar l’esguard vers el sud i va llançar-se a la conquesta de Mallorques (1230), València (a partir de 1229) i Múrcia (1266). El rei Jaume va inaugurar una nova onada d’expansió imperial que es projectaria meridionalment, però també cap a llevant, cap al mar Mediterrani.

Els segles van passar, la Catalunya Gran va entrar en decadència i va ser conquerida i desmembrada. Els dos territoris, ençà i enllà dels Pirineus, els quals havien format part d’un mateix tot, van prendre camins diferents. Els actuals Països Occitans i els Països Catalans van viure d’esquenes durant tants anys com havien conviscut junts sota l’estela del comte de Barcelona. Quan al segle XIX, més de sis segles després de Muret, el romanticisme va menar Europa a fitar el seu passat medieval, els catalans van retrobar el seu imperi d’antany i la seva ànima bessona. D’aleshores ençà, van restar embadalits pel que l’erudit August Rafanell ha anomenat la Il·lusió Occitana.

Amb la Renaixença del segle XIX, els catalans van retrobar el seu imperi d’antany i la seva ànima bessona occitana.

La Il·lusió Occitana és la darrera peça del trencaclosques, l’engranatge que fa moure la màquina, la pòcima que permet d’entendre els esdeveniments entre la Guerra del Francès i la IV Guerra Civil, de 1808 a 1939. No es poden entendre aquests cent trenta anys, endimoniadament complexos, sense tenir aquest factor clau en ment. Durant tot el Vuit-cents, els catalans van provar d’assaltar Espanya per l’oest i traslladar la capital a Barcelona, però no se’n van sortir; paral·lelament, van cercar una expansió més enllà dels Pirineus, cap al nord, mentre Occitània feia la seva renaixença.

Durant els decennis de 1860 i 1870, a Europa bufaven fort els vents del nacionalisme. La península itàlica s’havia unificat políticament per primera vegada en més d’un mil·lenni i el II Reich alemany es proclamava al Palau de Versalles, després de la humiliant derrota francesa a Sedan, el 1871. A Espanya, el 1868 s'havia proclamat la I República, en la qual, com va passar amb la II, els catalans van tenir un paper de primer ordre. A principis de 1870, amb la derrota francesa i la puixança catalana, semblava que hi havia les condicions per a la creació d’una Espanya catalana —i per a la desmembració o, almenys, la federalització, de França.

Víctor Balaguer (1824-1901) va ser un dels més importants romàntics catalans, impulsor dels Jocs Florals i de la Renaixença. De capteniment liberal i progressista, va ser un polític especialment influent; durant la I República va encarregar-se dels ministeris de Foment i d'Ultramar. La seva relació amb Occitània havia estat tan estreta que era íntim amic de Frederic Mistral (1830-1914) i havia estat obsequiat amb la vicepresidència del Felibritge durant el seu exili, precisament, a la Provença. Anys abans, el 1859, havia deixat escrit un text colpidor i significatiu.

Sota l'impuls de les reunificacions alemanya i italiana, Balaguer somiava d'una sola pàtria catalanoccitana unida a un costat i l'altre dels Pirineus.

Balaguer somiava: “La patria llemosina: totas las provincias, unidas algun dia per un verdader llas federal, que parlavan lo català. Avuy mateix, encara que Catalunya, Valencia y Mallorca formen part de la corona d’Espanya, y lo Rosselló y la Provensa de la Fransa, crech que se poden comprendrer baix la dominació [=denominació] de patria llemosina: com l’Austria, la Prusia, la Baviera, lo Hannover, etc., forman la patria alemana, y com la Cerdenya, lo Piamont, lo Veneto, la Toscana, los estats del papa, etc., forman la patria italiana.”

Catalunya—que fins a la derrota del 1939 va continuar mirant a Europa i rebent els corrents culturals de París i de Roma—, al segle XIX es va amarar del nou esperit de l’època. Madrid interessava poc, no era una ciutat dinàmica sinó una de provinciana —capital d’un imperi que havia començat a descompondre's. Si l’empenta de l’Espanya del Set-cents s’havia esgotat, Catalunya havia recuperat amb el liberalisme i la Renaixença la potència anterior al 1714. En sintonia amb el bullici del vell continent, pels intel·lectuals catalans el veritable delit el produïa aleshores la idea de refer l’Imperi medieval, i expandir la cultura, però també l’Estat, més enllà dels Pirineus.

La finestra d’oportunitat dels anys setanta del segle XIX es va tancar sense que França es federalitzés —la III República és encara el model de centralisme par excellence—i a Espanya va triomfar, per damunt de carlins i republicans, la Restauració borbònica. Lluny de desaparèixer, la Il·lusió Occitana es va transmetre subterràniament, a través d’associacions, però també de pares a fills dins les famílies d’intel·lectuals del país. Es tractava d’una idea massa poderosa per caure en l’oblit després de la derrota. Lluny de morir, el record i el desig de retrobar el que Muret havia separat va reviscolar i tindria encara uns moments de glòria durant la primera meitat del segle XX.

(Continuarà)

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és director de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.