Ocultar la violència

La violència és una part consubstancial de la personalitat dels homes i dels pobles, voler-la ocultar és una pretensió absurda.

Ocultar la violència

La violència és una part consubstancial de la personalitat dels homes i dels pobles, voler-la ocultar és una pretensió absurda.

Les ideologies filles de la modernitat, sense excepció, han cercat d’alterar la naturalesa humana, quan no suplantar-la o àdhuc superar-la. Sempre l’han considerada una resistència en la seva estratègia per fer tabula rasa i sobreescriure-hi una narrativa artificiosa. El liberalisme, el darrer baluard ideològic de la modernitat, i també el més potent, no cessa en els intents de fer provatures amb els pilars de l’existència humana per fer prevaldre el seu ordre. Un dels elements constituents de l’essència dels homes que està provant d’extirpar, especialment en les societats occidentals, és la violència, especialment aquelles formes que no controla. La violència, evitant fer-ne una romantització naïf o una condemna patològica, és un tret consubstancial de la personalitat dels homes i dels pobles. Tenim la capacitat d’utilitzar-la o de ser-ne víctimes i, per tant, tenim el deure de conèixer-la; no en podem viure al marge. Concebre i forjar homes aliens a la violència intrínseca—i inevitable—que condiciona la vida és una pretensió absurda. Amagar-la, amb tota seguretat, només fa més vulnerables els subjectes, a la vegada que es promou l’aparició d’actes violents subrepticis i, sovint, molt més cruels.

La trama per ficcionar l’experiència vital s’ordeix des de la infantesa. Pedagogs, educadors i psicòlegs infantils perseveren en el seu afany particular de tractar els nens «com a imbècils en miniatura», com bé defineix l’escriptor Juan Manuel de Prada. La seva aspiració no és educar i instruir els homes per enfrontar-se amb un mínim de garanties al món real, sinó educar-los per desenvolupar-se en un món idíl·lic, el qual només existeix en les seves fantasioses elucubracions. Els currículums escolars i les programacions culturals pretenen palesar que la violència és una excepcionalitat. El problema d’aquesta visió, en molts casos benintencionada, és que presenta un horitzó fictici, formant a la mainada per un escenari que no és operatiu. Fora del confort de les aules, durant l’esbarjo o al carrer, la cantarella s’esmicola i els alumnes amb una relació més naturalitzada amb la violència fan prevaler la seva voluntat davant l’estupefacció i terror dels altres. Sense un àrbitre que moderi les relacions, els nens de porcellana estan completament indefensos. I en el món no sempre hi ha mediadors.

Avui dia, joves i adults, havent passat per un procés de desintoxicació—aparent—de la violència, són capaços de cometre actes violents simbòlics i psicològics amb un acarnissament diabòlic.

Evitar que els infants es familiaritzin amb la violència, que és molt diferent d’educar-los per exercir-la, no esvairà els instints violents que hom duu en el seu interior. La imposició d’una nova moral que en rebutgi qualsevol aproximació o expressió, amb l’objectiu d’aplacar aquest impuls primari, només el conduirà per vies més subtils però igualment terribles. Les mostres són diàfanes i execrables. Avui dia, els joves, però també els adults, havent passat per un procés de desintoxicació—aparent—de la violència, són capaços de cometre actes violents simbòlics i psicològics amb un acarnissament diabòlic. A redós de les noves tecnologies i pautes de sociabilitat han aparegut formes de pressió i tortura psicològica de les quals els individus no en poden defugir ni en el clos ambient de les seves llars. Així, mètodes cibernètics de vexació i difusió massiva de calúmnies o humiliacions, la cultura de la cancel·lació, el bullying o l’assassinat social estan substituint la violència física i clàssica, però ofereixen mètodes igualment pertorbadors i lesius per a qui els pateix. Tot això ocorre massivament en una era que es pretén—i es presenta—com infinitament menys violenta que les societats tradicionals.

Ampliant l’òptica, si hom analitza el comportament de grans contingents humans, se n’adona que els patrons reprodueixen una estructura similar. Europa, en aquest sentit, se’ns presenta com un cas paradigmàtic. El vell continent ha estat històricament el calder de la violència mundial. D’ençà els horrors de la Guerra Civil Europea, els pactes de postguerra van anar encaminats a desarmar els estats, és a dir, llevar-los la capacitat d’exercir violència amb l’objectiu de certificar l’ordre dels vencedors i garantir l’expansió del liberalisme. El resultat ha estat la conformació de societats submises i temoregues.

La retirada de l’armada estatunidenca, en una situació crítica a nivell planetari, obliga a les nacions d’Europa a fer el pas bruscament de la infantesa a l’edat adulta

Els perdedors del conflicte encara ara arrosseguen el perjudicis del desguarniment. No obstant això, a la llarga, la pax americana ha forçat a la immensa majoria dels estats a adherir-se a la plataforma de protecció i tutela que duu el nom d’OTAN. Vendre’ns l’ànima ens ha permès de viure durant set llargues dècades en una cúpula de protecció i benestar, despreocupats de les dinàmiques internacionals. Aquestes mateixes turbulències, però, són les que estan esmicolant els pactes de postguerra. La pulsió de la història, que s’accelera i frena amb violència, torna a fer senyals d’activar-se. Les llargues dècades de tranquil·litat i confort quedaran en la memòria dels europeus com un sobresalt, una arítmia en els batecs veritables la història.

La retirada de l’armada estatunidenca, en una situació crítica a nivell planetari, obliga les nacions d’Europa a fer el pas bruscament de la infantesa a l’edat adulta. Ens torna a situar, ho desitgem o no, en el curs del gran riu de la història. Davant nostre s’alça un món multipolar, de competència ferotge pels recursos i poder, amanits amb conflictes asimètrics i l’aparició del terrorisme internacional sense rostre. A l’interior dels estats, la tendència a larvar la violència fa temps que pren forma. Les grans transformacions derivades de la desfeta socioeconòmica, amb l’accentuació de la conflictivitat social i repunts en l’índex de delinqüència, així com el tribalisme cultural al qual ens empenyen les migracions massives i les polítiques de la identitat, estan afermant les bases perquè hi hagi esclats de violència extrema i imprevista. El cofoisme al qual bona part dels europeus estaven gustosament acostumats arriba a la seva fi. La violència deixarà de presentar-se com un fenomen ficcional o propi de països llunyans per trucar a la seva porta. Els arguments i dissertacions sobre el nou món que ve seran secundaris i l’únic que importarà és la nostra capacitat per fer-hi front. De res servirà negar-se a acceptar-ho o escandalitzar-se.

En un altre nivell, les lliçons sobre les conseqüències de viure d’esquena a la violència són fecundes i d’aplicació directa a Catalunya. Convertits en la baula feble d’occident, en la nostra societat els fenòmens sociopolítics sempre es presenten com una avantsala o, paradoxalment, seqüela de l’esdevenir. La nostra nació guarda una relació traumàtica amb la violència; n’és el motiu del seu captiveri i en el debat públic sempre ha estat un tema tabú. La guàrdia pretoriana de l’autonomia ha emprat el recurs de la violència estatal per emparar la seva covardia, tot erigint-se com els garants indiscutibles del pacifisme, que en la nostra situació esdevé sinònim de servilisme. Així, han anat domesticant una població fins a fer-la dòcil i espantadissa. Simultàniament, la flaquesa de conviccions que han demostrat davant l’opressor no els ha eximit el més mínim per aprofitar tots els ressorts coercitius de l’esquifit aparell colonial per ofegar i condemnar a l’ostracisme la dissidència interior. La violència reprimida, en efecte, es manifesta sempre en formes alternatives però igualment lesives.

L’esbós d’aquestes reflexions no cerca de justificar l’ús indiscriminat de la violència, ans advertir dels perills que comporta obviar-ne la seva existència. L’ésser humà no és violent ni pacífic per naturalesa, així com tampoc és bo o dolent: és ambdues coses alhora. L’home és sempre una dualitat de contradiccions en tensió. Prenent aquesta afirmació de referència, la reconciliació amb la violència s’esdevé la única manera per aprofundir sincerament en el nostre coneixement interior i en el de les nostres potencialitats, alhora que esquivem o ens preparem pel mal ús que en puguin fer tercers. Llavors, estarem en disposició d’entendre perquè el món en general, i les nostres societats en particular, cada vegada són més malèvoles i violentes. A l’ombra d’aquesta apreciació ens sorprendria de veure que convertir els homes en autòmats de la producció i el consum, amuntegats en ciutats claustrofòbiques, privats d’accés a la natura i a les realitats superiors, estimula l’aparició del seu vessant més violent.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Professor. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment continua formant-se en el camp de la filologia.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.