Nous mals, velles receptes

Les tres teories polítiques principals del segle XX han quedat fossilitzades en l’imaginari occidental, però són obsoletes i inoperants per entendre la realitat del segle XXI.

Nous mals, velles receptes

Les tres teories polítiques principals del segle XX han quedat fossilitzades en l’imaginari occidental, però són obsoletes i inoperants per entendre la realitat del segle XXI.

Els Estats Units són el centre del sistema mundial, el país on les contradiccions del capitalisme es troben més desenvolupades: el que va començar com una guerra cultural als campus universitaris sembla avançar a passos accelerats cap a una guerra civil. De totes maneres, el llenguatge que empren tant liberals com conservatives és un refregit de l’imaginari occidental de les Guerres Mundials i la Guerra Freda.

La dreta identifica dinàmiques de control ideològic a través de la neollengua postmoderna en el que anomena marxisme cultural, alhora que entreveu processos de centralització estatal per part d’una elit corrupta (els demòcrates). Per la seva banda, l’esquerra percep una deriva autoritària per part de Trump i els republicans, identificant-los com a afavoridors de les grans fortunes, essent les «minories» l’enemic a batre. L’esquerra fa ús dels arquetips dels anys trenta, postulant-se com una mena de resistència francesa o partisana, mentre que la dreta evoca escenes de la guerra d’independència americana—sic sempre tyrannis—o una reedició dels avalots dels anys seixanta. Els darrers vuitanta anys de pel·lícules han creat un imaginari que exalta la revolta davant de la tirania, de manera que ambdós bàndols se senten moralment justificats per fer allò que sigui necessari: segons la seva cosmovisió, l’alternativa són els forns crematoris. Tanmateix, cap de les dues tendències és capaç d’articular una anàlisi o una resposta política genuïnament innovadora, que fugi de les experiències del segle XX i s’adeqüi a la situació actual: encara que es reivindiquin com a comunistes, conservadors, llibertaris o socialdemòcrates, la cosmovisió d’esquerres i dretes és, en realitat, liberal.

Les tres teories polítiques modernes, el liberalisme, el socialisme i el feixisme apareixen com a resposta dialèctica a l’statu quo anterior: el liberalisme, com a resposta a l’Antic Règim; el comunisme, davant del capitalisme industrial i el laissez faire; el feixisme, en resposta a l’emergent moviment obrer i la crisi del liberalisme. El feixisme és derrotat amb l’entrada dels soviètics a Berlín i les bombes nuclears sobre el Japó, mentre que el comunisme col·lapsa d’un dia per l’altre, arruïnat en una cursa impossible de sostenir. Finalment, el liberalisme resta triomfant, i s’aboleix a sí mateix, dissolent-se i esdevenint el propi marc ideològic en el qual es desenvolupa la política. Citant Aleksandr Dugin:

«L’inici del segle XXI coincideix amb la fi de les ideologies — ço és, de les tres. Cada una va trobar un final diferent: la tercera teoria política fou destruïda en la seva joventut, la segona morí en la vellesa i la decrepitud, i la primera renasqué com a quelcom diferent: com a post-liberalisme i “societat global de mercat”».

El pensament reaccionari havia d’aturar i revertir el progrés i la societat liberal, mentre que el pensament revolucionari havia de desenvolupar les promeses de la Revolució Francesa fins a les seves darreres conseqüències. Tanmateix, esquerra i dreta han acabat formant part del sistema polític i ideològic imperant, de base liberal, i no representen cap oposició al sistema. Tant neoliberals com socialdemòcrates, per exemple, accepten la visió sistèmica dels estats i de l’entramat de relacions internacionals, limitant-se només a defensar petits canvis en el règim tributari i redistributiu dels anteriors. Els conservadors són un element únicament reactiu alhora que una paròdia d’ells mateixos, atès que s’oposen aferrissadament a posicions que trenta anys més tard acabaran abraçant —vegi’s l’exemple del matrimonis homosexual. És especialment aclaridor que dins de «la dreta» ningú defensi el retorn a l’Antic Règim: l’abolició del sufragi, la desaparició de les constitucions i el retorn del dret privat i les corporacions. Pel que fa als grupuscles feixistes, els grups que se’n reivindiquen no deixen de ser anecdòtics, extremadament minoritaris, sense perspectives electorals i àmpliament perseguits pels estats del centre, tot i que hi ha excepcions —com a l’Estat espanyol o a l’Ulster, on operen ocasionalment com a força paralegal de contenció en els conflictes nacionals.

Respecte als comunistes, l’àmplia majoria va abraçar implícitament el pensament liberal durant els seixanta amb l’eurocomunisme o altrament ho ha fet de forma recent, tot adoptant la ideologia multicolor del sistema, que avantposa qualsevol lluita sectorial a la lluita de classes. Gran part dels autoanomenats comunistes estan més preocupats per l’acollida dels refugiats—activitat més pròpia de l’estat o d’organitzacions caritatives—que no pas en la organització de la classe treballadora, que sovint no acostuma a compartir les seves nocions ideològiques postmodernes. De fet, els postulats de fronteres obertes defensats per l’esquerra i els moviments socials són obertament liberals i contraris a la pràctica de qualsevol dels estats socialistes existents en la història. Lluny queden aquells dies en els quals els comunistes tenien una visió alternativa de societat per al món sencer, que s’havia d’assolir en base al rebuig de les institucions burgeses, l’organització obrera i la presa del poder per la via armada. Probablement, els únics comunistes de l’actualitat que serien reconeguts com a tals per qualsevol dels seus pares ideològics es troben al Tercer Món i són activament perseguits pels governs dels seus països.

El sistema és extremadament mal·leable i pot adoptar tantes cares com convingui: el capitalisme pot ser verd, lila o rosa.

A mesura que ens endinsem al segle XXI, les experiències de la Unió Soviètica o de l’Alemanya nazi resulten cada cop més allunyades de l’experiència vital de les masses de la societat industrial. Els grans fets del segle XX, que tant de sentit tenien pels qui els van viure, comencen a semblar ja històrics, part del passat—com ho són el conflicte entre güelfs i gibelins o entre jacobins i girondins. Els que vindiquen la segona i tercera teoria política semblen estar més interessats a jugar a rol en viu i fer recreació històrica del segle XX. Així doncs, en el present ningú sosté de forma clara i conseqüent una alternativa sistèmica al liberalisme basada en una anàlisi de les condicions del segle XXI: Internet, societat globalitzada, desaparició de les burgesies nacionals i sorgiment del proletariat internacionalment substituïble, petroli en vies d’esgotament, i la fi de Bretton Woods.

El sistema és extremadament mal·leable. Pot perllongar la seva existència tot alterant el nombre de votants segons convingui: o bé incorporant drets polítics—vegeu el segle XIX—, o bé incorporant restriccions laborals a les empreses en forma de drets socials—vegeu el segle XX. Així s’explica que al segle XXI estiguem observant l’emergència d’un capitalisme verd, lila i rosa, que és capaç d’incorporar qualsevol element... sempre que no qüestioni cap dels seus fonaments ideològics i econòmics.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.