Nacionalisme i modernitat (II)

Les idees de voluntat general i sobirania popular van constituir un gir copernicà en moltíssims àmbits.

Nacionalisme i modernitat (II)

Les idees de voluntat general i sobirania popular van constituir un gir copernicà en moltíssims àmbits.

El nacionalisme és un fenomen multidimensional d’una vastitud i complexitat dificilment equiparable. Per aquest motiu, la proposta que presentem no pretén de delimitar ni ordenar exhaustivament el fenomen—una tasca laberíntica i possiblement infecunda. El nacionalisme no gaudeix d’una definició canònica, ni tan sols d’una forma o periodització estable. Atès aquest requeriment, considerem que la millor manera d’abordar el concepte és perfilar i aprofundir en determinades qüestions claus per anar-ne esbossant una idea que ens permeti de comprendre’l. Després de la introducció, en els pròxims lliuraments ens proposem d’explorar els orígens, autors i característiques del nacionalisme en la modernitat. No ho farem d’una manera sistemàtica, però sí intensa i profunda, tot convidant el lector a seguir el recorregut que anirem esbossant. En aquesta ocasió, ens ocuparem de la contribució del ginebrí Jean-Jacques Rousseau.

De Rousseau es diu que és el pare del nacionalisme polític. A l’altra banda hi trobaríem Johan Gottfried Herder, representant del nacionalisme cultural. Aquestes dues categories són clarament insuficients i no reflecteixen la totalitat de les propostes dels autors, però són operatives per entendre les grans concepcions que es van anar obrint sobre el fenomen després de les seves aportacions. Partint d’aquesta premissa, podrem entendre millor el desenvolupament dels esdeveniments i, sobretot, el marc teòric nacional desenvolupat pel filòsof suís. En el següent lliurament, tanmateix, ens centrarem en les dissertacions del pensador germànic.

Dit això, d’entre tots els autors del segle XVIII, cap va aconseguir d’influir d’una manera tan decisiva en la formació del sentit modern dels termes patrie, nation i peuple com ho va fer Rousseau. Els significats d’aquests termes, ja existents prèviament, van ser transformats i carregats de contingut polític per la seva interpretació. Es pot argumentar que sense l’absolutisme i la concentració de poder i la destrucció de les estructures i les institucions intermèdies, el que defensava Rousseau hauria estat directament inconcebible. En la seva obra les jerarquies i les diferències hi són absents, perquè el poble ho és tot, en un sentit homogeni i horitzontal. Les seves obres tindrien un gran impacte a tota Europa i van ser reivindicades pels revolucionaris de 1789, pels quals era considerat un dels principals referents intel·lectuals.

Conceptes com la voluntat general o la sobirania popular el situaven al defora del cosmopolitisme i l’universalisme.

Conceptes com la voluntat general o la sobirania popular, tot i provenir d’un autor fonamentalment modern, el situaven al defora del cosmopolitisme i l’universalisme il·lustrats, idees de les quals Voltaire era el paradigma. Rousseau, en canvi, era un enèrgic defensor de la patrie i de donar a aquest terme i derivats el sentit grecorromà clàssic. Així doncs, segons el pensador, la patrie no és només el lloc on regna la raó i la il·lustració, que diria Voltaire; no, la patrie és el país natal amb independència del seu règim polític. A tot això afegia: «L’esperit patriòtic és un esperit exclusiu que ens anima a considerar com a enemics aquells que no són els nostres compatriotes (concitoyens): aquest és l’esperit d’Esparta i Roma».

La forma i contingut de la pàtria Rousseau la resolia afirmant que «tot poble té o hauria de tenir un caràcter nacional» i, «si n’hi manqués, s’hauria de començar per donarli’n». Rousseau creia que aquests subjectes col·lectius tenien dret de governar-se a ells mateixos i dotar-se de lleis. Contra la sobirania que pertanyia als monarques, ell plantejava la independència de la corona: la sobirania nacional pertany únicament al poble. El poble era l’únic amb dret a governar-se a sí mateix, perquè era un veritable subjecte polític: en el moment que delegava la seva autoritat o la legitimitat, deixava de ser-ho. Així, mentre tots els filòsofs de les Llums frisaven per calcar les institucions angleses a França, Rousseau les menysprava com a falses, perquè la mera existència de representants alienava la sobirania del poble. En aquest sentit, Rousseau és el pare del nacionalisme polític perquè va ser el primer a equiparar totalment el caràcter de la nació amb l'expressió de la voluntat popular.

L’amor a la pàtria feia a les persones virtuoses i felices.

Rousseau creia en la nació política perquè tenia la voluntat d’incorporar l’individu—com a ciutadà—en una unitat política més àmplia. La llibertat de l’individu, sumada a la llibertat dels altres i a la voluntat de viure en comunitat, era el requisit que permetia de fundar l’estat. A més, l’amor a la pàtria feia a les persones virtuoses i felices. No obstant això, si la pàtria estava regida per institucions que atemptaven contra la llibertat i la felicitat de les persones, aquestes tenien el deure moral i cívic de revoltar-se i fer caure el poder.

Contrari al pensament uniformitzador de les Llums, Rousseau, tal com hem apuntat, era un fervent partidari de la conservació d’allò que era característic de cada nation: les seves passions, costums i gustos. La idea d’aquest moi commun, basat en el jo de la modernitat, és clau. La noció d’un poble contingut en sí mateix, autoabastable, clos i complet, inspirat en petites comunitats com la de la seva Ginebra natal, amb una subjectivitat capaç de dotar-se d’identitat pròpia, d’ésser lliure, i de construir-se a si mateixa com a poble mitjançant la democràcia directa, és la seva gran aportació al nacionalisme.

Una altra de les grans contribucions de Rousseau, tot i que en aquesta s’acostava al pensament il·lustrat, era la necessitat de l’educació general, que la Revolució Francesa adoptaria per educar, en francès i a través de l’Estat, la totalitat dd'un poble que, globalment, esdevenia voluntat i sobirania per primera vegada a la història. Aquestes idees, que contemplades del segle XXI estant semblen tan normals, van significar un gir copernicà en la relació entre el poble i el monarca, en la concepció del poder, la política de la comunitat i la relació d’aquesta amb l’Estat i la monarquia—o els representants del poble.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.