Metralla #6

Metralla, la secció d'assalt de la revista Esperit.

Metralla #6

Metralla, la secció d'assalt de la revista Esperit.

Nadal, Nadal, Nadal. Bon Nadal! Contra la secularització i reïficació permanent, ara disfressada de multi (inter?) culturalisme i amb pretensions de no ofendre, cal afirmar les festivitats que ens fan ésser el que som. El Nadal el portem celebrant mil·lenis (és el Solstici d’Hivern) sigui en forma pagana (cultes a Mitra) com cristianitzada (Jesús). Un vell any mor i en naix un altre. Convertir el Nadal en un «festiu» i dir «bones festes» ens depoetitza encara més el món, ens el fa més gris, més avorrit. Reduir el Nadal al seu aspecte quantitatiu (a dies-de-no-treballar), en fa un cap de setmana com qualsevol altre, intercanviable. El Nadal no és una excusa per descansar (que ho és), ni per retrobar els familiars (també) ni per consumir i regalar (tot té una dimensió material, sempre), ni per sentir un caliu i una nostàlgia especials. El Nadal és una celebració, un símbol, una tradició. El seu significat transcendeix l’arbre, el tió, la família, els àpats, els regals i els sopars d’empresa. El seu sentit profund és la pertinença, l’ésser, el sentit, l’entroncar amb quelcom de metafísic, amb el que ens relliga amb la nostra comunitat, amb la terra i amb els seus morts, amb l’elemental i el sobrenatural. Bon Nadal als lectors d’Esperit!
Frederic J. Porta


Aquest dissabte vàrem assistir, novament, al circ de les obscenitats.  Reunits per «Som Escola», la classe política i els ciutadans s’aplegaren a l’Arc de Triomf de Barcelona per defensar el model d’ensenyament en català. Aquest govern que administra i gestiona l’autonomia els dies laborables i que quan arriba el cap de setmana, es dedica a fer el hooligan i a manifestar-se en contra la seva pròpia acció política. Varen arrossegar, aproximadament, a 35.000 ànimes càndides cap aquell fred dematí per reclamar el «blindatge» de l’escola catalana. Sense entrar en cap qüestió transcendental ni tractar a la ciutadania com a població adulta. Per què no parlen del vertader problema que colpeja la llengua a les escoles? Per què no parlem de quina és la qüestió transcendental en joc? Per bé que ho saben i no ho diuen, l’amaguen, com si no anés amb ells, com si no pogueren fer-hi res al respecte. Tan de bo a les escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona només s’impartís el 25% de les classes en castellà. Aquesta és la qüestió. Aquestes són les escoles en les que no s’imparteix ni una sola classe en català i tant els nens juguen al pati comunicant-se en castellà com els professors interaccionen entre ells sense pronunciar cap mot en català. És aquí on rau el futur del català per densitat poblacional i manca de parlants. Cal intervenir aquests centres educatius on hom pot copsar fins a més del 90% del castellà. Això sí, calia posar la cirereta i endolcir la concentració de gents.  Com no podia ser d’altra manera, a l’acabar l’acte, el president Aragonés digué «Ho hem tornat a fer. Hem tornat a plantar cara al nacionalisme espanyol més ranci omplint els carrers». Cínic. Sou vosaltres els qui ostenteu el poder i posseïu les competències per executar i fer complir el model que volem per al nostre país. Les conseqüències d’aquesta covardia per intervenir com pertocaria són les que ja sabem. De quin èxit parlem amb aquest model si ens dediquem a perpetuar l’ús social del castellà al cinturó roig i a l’àrea metropolitana en el seu conjunt?
Joan Ruiz


Fa uns mesos vaig veure encantada com un compte de Twitter recomptava i ensenyava diferents masies d'arreu del Principat i sovint en denunciava el mal estat de conservació. El patrimoni és un dels grans oblidats a Catalunya, potser com a símptoma d'un poble cada cop més aculturitzat i aliè al seu passat. No és només que hi hagi una manca total de manteniment, sinó que sovint es destrueix sense recança. En els darrers anys s'han enderrocat diferents edificis i monuments i s'ha denunciat, sense èxit, que hi ha encara molt patrimoni sense documentar i, per tant, que pot ser esfondrat o trossejat a lloure L'alegria, doncs, va ser immensa quan la iniciativa va anar més enllà i es va convertir en un portal web on els propietaris de masies l'oferien a qui volgués viure-hi amb la condició que la rehabilités. El web l'encapçalen cites de Jaume Vicens i Vives o Puig i Cadafalch entre molts d'altres que parlen sobre la masia i la seva íntima vinculació amb el poble català: «La casa és la primera creació d'un poble [...] la casa és com un rostre; és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent...», diu la cita de Joaquim de Camps i Arboix. Tot meravellós fins que algú va atrevir-se a demanar si la llengua seria un requisit, si es tindria, com a mínim, en compte. La creadora del projecte va etzibar que no importava l'idioma si rehabilitaven la masia amb sensibilitat i compromís (el mateix argument que atorga el C1 de català a milers d'alumnes a Catalunya). I, ben de pressa, ni tan sols convertit en un «es valorarà» o un «s'informarà de la importància de la llengua per la integració» el tema es va descartar per racista i xenòfob. Cita textual: racista i xenòfob. A Flandes el neerlandès és un requisit si es vol accedir a habitatge de protecció oficial, a Catalunya, per contra, regalem «el rostre de la terra, de la pàtria» a qualsevol i ho fiem a la bona intenció. Un altre cop, doncs, hem topat amb el país de la mentida.
Dolors Clotet


L’historiador Carles Sirera va publicar el passat 18 de desembre un interessant fil a Twitter. Sirera exemplifica la potència que pot tenir un historiador que investiga i opina en llibertat. Les idees principals del fil són que VOX no és un partit (una agència de col·locació, de trepes i d’escalfacadires amb alguna idea vaga), sinó un lobby de l’Estat (policia, Guardia Civil, exèrcit, alts funcionaris) i la veu de Felip VI. Sirera apunta que el més semblant a VOX històricament és la Unión Patriótica de Miguel Primo de Rivera. Veritablement, la situació actual recorda, i molt, als anys finals del règim de la Restauració (règim del 1876): els catalans hem aturat el normal funcionament de la política espanyola, que ha quedat permanentment desestabilitzada. Cada vegada més veus demanen executius forts i la liquidació de les autonomies per fer front als reptes d'aquesta dècada del 2020 que tot just hem encetat. Com entre l’assassinat de Canalejas el 1912 i el de Dato el 1921, la política espanyola s’està quedant sense figures polítiques de relleu. Sirera diu que Sánchez és Cambó, i que estem a un moment estil 1917 (és a dir, ha fracassat una revolució regeneracionista). Els paperots de Casado o la petitor d’Aragonès són més símptomes a sumar a un diagnòstic: el règim del 78 està col·lapsant i han fracassat els intents de reanimar el moribund. Evidentment, això no implica un campi qui pugui als carrers, ni cues als supermercats, ni manifestacions violentes, però sí implicarà un gir autoritari de l’Estat, en clau centralista i, com acostuma a passar, contra Catalunya.
Frederic J. Porta


Hi ha qüestions que són de difícil objectivització i, per tant, els anàlisis els haurem de deixar en percepcions compartides. N’hi ha una que fa temps que escoltem —fa unes setmanes de la boca de Gerard Piqué—  i que ens hauria de preocupar als catalans: Barcelona es queda enrere i Madrid ens ha passat al davant. No parlo pas de futbol, on això és una constatació fàcilment demostrable. Em refereixo en àmbits com el cultural, en què fa temps que Madrid ens supera i de molt. També en una sensació general de brutícia i deixadesa. Si heu passejat pel Raval ho podreu comprovar: cada dia la sensació d’inseguretat és més gran, cosa que se suma a la brutícia endèmica que pateix el barri. Aquí podeu constatar la decadència amb els preus de l’habitatge del Raval: d’un temps ençà els preus baixen i baixen sense aturador. Els comerços i bars amb la persiana baixada augmenten, a diferència de Madri, on les restriccions van ser menys draconianes. Ho tindria fàcil rematant aquest metralla clamant «Colau dimissió!», però en realitat la qüestió és més estructural. S’ha de repensar Barcelona. O passarà a ser una simple capital de província.
Eudald Calvo

Revista Esperit

Perfil de l'equip editorial de la revista Esperit.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.