Fa pocs dies vaig assabentar-me de l’existència d’una infame plataforma anomenada «Copaping». L’objectiu d’aquesta detestable iniciativa és establir un marc de validesa legal per permetre la criança de fills a persones que no mantenen cap mena de relació sentimental entre elles. De fet, no és necessari que convisquin, ni que mantinguin un lligam estable, ni tan sols que es coneguin. L’únic requisit és tenir ganes de ser «progenitor» d’una criatura. Per mitjà del portal els usuaris podran escollir en un catàleg el perfil més adequat a les seves preferències personals per compartir la «coparentalitat» de la seva mascota humana. El propòsit final és que psicòpates i fracassats socials tinguin l’oportunitat d’apropiar-se de la vida d’un infant per satisfer llur caprici domesticador. Per més que hi penso, se’m fa difícil imaginar-me una pràctica més repugnant que aquesta. Els nens víctimes d’aquest macabre experiment seran privats de conèixer l’escalf d’una família i l’amor entre els seus pares, dues institucions cabdals per estructurar la vida i construir homes de qualitat. Una tràgica extravagància que se’ns presenta com una forma alternativa més d’agambar la mainada que hem d'acabar acceptant com a vàlida. En fer-ho, tanmateix, el valor de la vida, i els lligams primordials que necessàriament l’han d’envoltar, seran anorreats, destruïts per l’interès d’una colla d’immorals que volen viure l’experiència de la paternitat com un producte de consum. El triomf d’aquestes idees diabòliques ens apropa cada vegada més a la deshumanització, a la reconversió dels homes per animals de granja. El futur que ens esguarda és una humanitat en aparença, arrapada només a la forma dels nostres cossos, perquè no quedarà rastre dels components essencials que ens converteixen en persones. Amb tot, espero i desitjo que els impulsors i partidaris d’aquesta ignomínia finalment trobin el marc de legalitat adequat a les seves aspiracions i d’aquesta manera no tornin a veure mai més la llum del sol.
Marc Comerma

Un dels grans temes, encara pendent d’anàlisi, d’aquests anys de 2017 a 2021 ha estat el de la teoria de la conspiració QAnon. Resulta sinistre pensar en qui pot haver estat al darrere, proporcionant pinso a milions de persones —trust the plan!, deien. QAnon, una secta d’Internet en la qual creien (i encara creuen) cegament milions d’americans i d’occidentals en general ha estat una de les grans estratègies per mantenir escarxofats i passius els segments més radicals i amb potencial revolucionari (o extremista/terrorista) dels Estats Units d’Amèrica. La història recorda a l’Operació Confiança (1921-1926) llançada per la policia soviètica, la Txekà, després de la Guerra Civil Russa. En alguns aspectes, recorda també a les cadenes de missatges, a les jugades mestrívoles i al mantra de l’Estat-està-contra-les-cordes que han circulat durant tot el Procés. Fa pensar el paper que tenen els partits, les associacions, les agències d’intel·ligència i les xarxes socials en la confecció de l’opinió pública i la manipulació de les masses. Ha quedat destruïda la capacitat crítica de la població? En absència de canals polítics normals i d’oportunitats de transformació, els anhels i les esperances es projecten així?
Frederic J. Porta

A l’últim número (193) de la revista Élements, François Bousquet ha entrevistat el nacionalista quebequés Mathieu Bock-Côté. A banda d’explicar que el Canadà va utilitzar el multiculturalisme i la immigració massiva per diluir la identitat del Quebec i frenar-ne el moviment nacionalista, Bock-Coté defensa que el moviment woke —que hem comentat tant servidor com Eudald Calvo a Esperit— representa la quarta onada totalitària de la modernitat. «Després de 1793, després de 1917, després el final dels anys seixanta, amb l’hipnosi maoista, el totalitarisme es reactiva avui, amb el mateix desig de purificació integral de l’ordre social, amb la seva política que transforma la dissidència ideològica en problema psiquiàtric, amb la seva tendència natural a creure que el mal s’encarna en una categoria social que caldria purgar per tal que el món renaixi».
Frederic J. Porta

Eric Zemmour, flamant novetat a l’alça de les properes eleccions presidencials franceses, ha estat agredit en el seu primer acte multitudinari al nord de Paris. Fets com aquest són esperables de l’Europa d’avui, i no haurien de causar-nos cap mena d’astorament. Ja ho sabeu: no us atreviu mai a contradir els dogmes del present, o rebreu. Tristament, també és habitual la reacció dels mitjans. L’atacant, que va escanyar Zemmour durant uns instants, ja ha estat catalogant d’activista, i l’agressió s’ha recollit en algunes notícies amb sintaxi passiva, ben deliberada: «Zemmour es va fer mal al canyell… (sic)». És la reducció recurrent de tot fenomen reaccionari a tendències feixistoides que no tenen cabuda en les democràcies liberals. És l’assimilació mandrosa, barata, de Zemmour a Trump, i per extensió als anomenats populismes dels últims anys —una teoria que, misteriosament, engloba des de Boris Johnson a Víktor Orban. La reacció dels mitjans, com hem pogut comprovar en el passat recent d’Occident, no fa altra cosa que afegir llenya al foc: no reconèixer el caràcter diferencial de la personalitat i les idees del candidat Zemmour és un error considerable. El seu ascens en els sondejos té a veure amb l’encert de plantejar temes com ara la substitució demogràfica, la delinqüència o l’islamisme; temes incòmodes que han estat soterrats per la premsa i la política de masses dels últims temps. Temes que, potser precisament perquè són incòmodes, mereixen especial atenció. Zemmour els ha plantejat amb un bast coneixement de la realitat i dels arguments a banda i banda. Zemmour no és una figura histrònica à la Trump, ni tampoc una mera expressió momentània de frustració popular. Zemmour és el primer intent articulat i madur de centrar el debat polític en la supervivència d’Occident des de la nació, reflexionant alhora sobre els valors fundacionals del nostre llegat cultural.
Bernat F. Roca

NacióDigital publicava el passat dia 2 un article signat per la periodista Alba Carreres amb el títol «Patis, futbol i masclisme». Si bé és fàcil endevinar el contingut del citat article, reprodueixo només una frase que diu així: «eliminar les pistes de futbol a les escoles és contribuir a erradicar el manspreading i alliberar la societat del futur de brots de patriarcat enquistat». Els nens a les escoles han de poder jugar al joc o esport que més els vingui de gust. És una obvietat, però en els temps que ens ha tocat viure defensar les obvietats és també la nostra feina. És cert que el futbol professional actual, això que en diem «el futbol modern», és quelcom criticable, des dels sous que es paguen fins als obscurs negocis que es gesten a les tribunes d’alguns estadis. Però això no té res a veure amb que la mainada vulgui jugar a futbol al pati de l’escola i, molt menys, amb el masclisme. I molt menys ara que el futbol femení està en boca de tothom gràcies a grans esportistes com l’Alexia Putellas.
Eudald Calvo