Metralla #3

Metralla, la secció d'assalt de la revista Esperit.

Metralla #3

Metralla, la secció d'assalt de la revista Esperit.

El conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, va anunciar la previsió d’ampliar el cos de Mossos d’Esquadra amb 860 efectius nous. La notícia duu implícita una emergència social i una creixent demanda de seguretat per part de la ciutadania de Catalunya. El despropòsit permanent que regna als carrers cada vegada és més insostenible i es fa difícil amagar la realitat rere xifres i paraules ben intencionades. Deixant de banda aquesta qüestió, la qual es mereix una anàlisi amb més profunditat i contundència, la convocatòria obre les portes a una nova oportunitat als catalans per fer-nos forts i més nombrosos en estructures reals de poder—i coerció. Hi ha milers de joves catalans amb la disposició, les aptituds i el compromís per engruixir degudament les files d’aquest cos policial. Malgrat totes les limitacions, és una institució d’altíssim interès estratègic. Lamentablement, entre els catalans s’ha anat afermant una visió patètica, maniquea i infantil sobre la policia. D’això n’hem de culpar a la retòrica onanista del procés i a certs sectors de l’esquerra nostrada. Ningú obvia els abusos i excessos d’alguns agents durant les jornades de protesta i reivindicació nacional, tampoc les penoses actuacions en els desnonaments. Tanmateix, sembla que bona part de la nostra opinió pública s’oblida sistemàticament que els Mossos, a banda de ser una policia judicial, també reben ordres dels nostres representants polítics. Si el cos, a dia d’avui, s’ha tornat incontrolable i està farcit d’enemics de Catalunya és, en bona part, responsabilitat nostra. És important, per no dir vital, canviar la visió sobre les forces de seguretat i passar a formar-ne part de manera activa. Ésser un país implica, ens agradi o no, estar als dos costats d’un cordó policial. La nostra llibertat es juga en totes les trinxeres. Dit això, voldria comentar que en aquest mateix número l'Oriol de Marcos desenvolupa la qüestió en un article amb molta més profunditat.
Marc Comerma


En el darrer número d'aquesta il·lustre secció d'assalt, ja ho apuntava el company F. Roca: l'advocat de Puigdemont i Torra, Gonzalo Boye, portarà la defensa del cas de l'exdiputat podemita Alberto Rodríguez. El congressista canari fou condemnat pel delicte d'atemptat contra l'autoritat —després d'haver tirat coces a un policia espanyol en acte de servei. El Tribunal Supremo ha dictaminat que la pena comporta la inhabilitació i la presidenta Batet ha acatat. Rodríguez, després de denunciar el "muntatge policial", ha fitxat a Boye i senyora perquè s'encarreguin del recurs. Així és com el xilè, assot de l'establishment judicial, es convertirà en adalil de la nova causa que agermana la progressia espanyola. Provar de convèncer-vos sobre l'agenda espanyola de Boye seria una estupidesa imperdonable per part meva. A aquestes alçades de la pel·lícula, el lector que conegui mínimament la trajectòria del personatge ja haurà pogut fer-se'n la idea. Tanmateix, estaríem errant el tir per complet si centréssim la qüestió en Boye. Perquè l'única veritat rellevant aquí és que els partits del procés han convertit una lluita per l'alliberament nacional en un trist sainet de picaplets; i que una batalla política de primer ordre ha esdevingut una sinistra competició de togues. I quan això ha passat, aquest senyor s'ha passejat com si fos una vedet per tots els mitjans de comunicació, tribunals i centres cívics amb què s'ha topat per davant. Els juntistes han fet d'ell un portaveu jurídic, polític i moral de la causa de Puigdemont —la qual ens han venut, al seu torn, com la causa nacional catalana. Per això, Boye defensant al grenyut podemita és una postal insuperable de les lluites compartides. I la crua realitat és que, a l'altra banda de la trinxera, no ens ha fet falta cap oposició progre, cap idea tronada sobre la confraternitat ibèrica. Els neoconvergents han materialitzat magistralment la doctrina espanyola de les sobiranies compartides. Amb aquests enemics, els espanyols d'esquerres (i els de dretes), els peninsulars (i els ultramarins), els rastes (i els pelats), ja poden seguir respirant tranquils.
Ferran Vila i Riera


Aquesta setmana ha esclatat a Twitter un escàndol al voltant de Steven Forti. L’historiador va declarar en una entrevista a El Periódico que «Junts comparteix molts trets amb formacions d’ultradreta». L’escàndol que ha generat ha servit per posar al descobert que el seu currículum, disponible per a tothom a Dialnet, està basat en articles curtíssims, mancats generalment d’aparat crític correcte (referències i cites ben fetes), farcits de plagi (còpia directa sense cita) i de repeticions (refregits d’altres textos seus anteriors). En general, les publicacions de Forti són assajos que podrien anar a un diari o blog, però que fa passar per articles acadèmics. Aquest procediment, pels qui no coneguin com funciona la universitat, serveix per: 1) escalar dins l’acadèmia a qualsevol preu (sense esforç), inflant el currículum per posicionar-se molt millor a l’hora demanar contractes o beques i 2) cobrir amb una pàtina acadèmica o científica (objectiva, racional, irrefutable) les seves opinions polítiques, fent-les (suposadament) menys criticables. L’italià Forti és un dels intel·lectuals de referència dels comuns i un dels crítics més avorrits però aferrissats de l’independentisme. Que Enric Juliana hagi escrit el pròleg del seu últim llibre ajuda a veure quina posició ocupa Podemos (i Forti) en l’entremat del Règim del 78. L’escàndol de Forti és un dels exemples de tot el que no va bé en la universitat catalana i il·lustra la ignominiosa desaparició de la meritocràcia i la degradació imparable de la intel·ligència a Catalunya. L’escàndol també pot ajudar a veure quin nivell de nepotisme hi ha a la universitat (les màfies, els favors, les sectes), i fer palès que la qualitat de molta de la producció acadèmica de les humanitats és irrisòria, que molts dels “intel·lectuals-vedet” del país tenen un currículum acadèmic dubtós i que, evidentment, no tot el que surt de la Universitat és impecable.
Frederic J. Porta


En edicions anteriors d’aquesta revista Frederic Porta ha tractat el Cas Golovín, l’afer que ens ha permès veure com part del jovent català està disposat a vendre la seva imatge, intel·ligència i principis per un sou o una posició que acaroni la seva vanitat. Tanmateix, hem descobert que l’escàndol del protegit esguerrat d’Ostrom no acaba aquí, i és que ha sortit a la llum que ha plagiat una multitud prou significativa d’articles, i suposo que en el futur descobrirem que ha perpetrat encara més robatoris a la propietat intel·lectual. És un fet trist, penós, absurd; però que encara mereix un breu esment. No es tracta, per descomptat, de fer llenya de l’arbre caigut, ni d’atacar individus a nivell personal. Un terrible vici dels opinadors catalans és creure que la tasca de criticar quelcom malèvol és virtuosa en si mateixa. No és veritat. El que seria propi d’un país madur, per contra, seria no entrar en confrontacions enfangades, en baralles tribals, i que cadascú es centrés a fer la seva feina, a fer-la ben feta. Es tracta, només, d’assenyalar que no deixa de ser irònic que sigui un fill d’Ostrom qui exemplifiqui la mena de vicis que mantenen el país en la inversió de la meritocràcia, la permanent letargia vital nacional i la manca de creativitat vibrant amb què hauríem de connectar els catalans des de fa segles. Si alguna cosa ha fet malament Golovín és simplement traïr les idees que ha defensat tan sovint des de les plataformes a què s’ha llogat amb tanta avidesa i impaciència. El pecat de Golovin és la hipocresia i la vanitat. La propietat intel·lectual, l’impuls empresarial genüí, la defensa de la professionalització de la vida pública (algunes de les tesis d’Ostrom més mediàtiques) li han acabat esclatant als morros perquè, emmirallat en la seva pròpia imatge i curterminisme, encara no ha descobert que les idees s’han de destil·lar amb l’ajuda de l’ànima, l’exemple i una visió de fons. Tota cursa que val la pena és una marató.
Bernat F. Roca


Números:

Revista Esperit

Perfil de l'equip editorial de la revista Esperit.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.