Metralla #1

Metralla, la secció d'assalt de la revista Esperit.

Metralla #1

Metralla, la secció d'assalt de la revista Esperit.

Aquesta setmana s’ha sabut que Quim Arrufat, exdiputat de la CUP, ha interposat una denuncia contra la CUP i contra el diari Ara. La raó de la demanda és restaurar el seu honor—i no pas un interès econòmic, ja que només els reclama un euro. Aquesta demanda és molt interessant perquè suposa l’inici del final de la política de la cancel·lació, consistent en el linxament d’homes per part d’una fracció del feminisme que s’anomena de la quarta onada. A més, aquest cas és interessant perquè des de la CUP s’ha estat utilitzant aquest mecanisme per apartar els dissidents de la línia oficial. Quim Arrufat havia estat molt implicat a l’institut Sobiranies, una entitat política que volia apropar dos mons que semblaven molt allunyats, com són l’esquerra independentista i l’òrbita dels Comuns. Més enllà de si es comparteix o no aquesta voluntat, el cas és que a la CUP això no li venia bé i va fer el possible per denigrar al màxim la figura política d’en Quim Arrufat. Menció a banda mereix la demanda al diari Ara, lamentable altaveu de tots aquests judicis paral·lels. El periodisme d’aquest país, emmerdat fins al coll en aquesta dinàmica del clickbait, no fa altra cosa que publicar absolutament tot allò que li arriba, sense cap mena de filtre ètic. Molta sort a en Quim Arrufat per la valentia que demostra.
Eudald Calvo

                                                                     ***

A la revista Éléments, Guillaume Travers va escriure el 29 de juliol passat un article sobre l’alarmant totalitarització dels estats arran de la crisi del coronavirus. La introducció dels passaports sanitaris d’aquest estiu i les mesures disciplinàries com els tocs de queda o els confinaments, cegament acceptats com a racionals o inevitables, a banda del control de la informació a les xarxes socials, no suposen un trencament amb el liberalisme anterior al 2020, sinó una continuïtat. Al seu article, Travers assenyala que la societé de surveillance transforma la natura de l’espai públic, tancant-lo, i defensa una recuperació de la idea tradicional que teníem els europeus de la llibertat. Nicolas Gauthier ha escrit també un article sobre el tema. A Esperit en vam parlar fa uns mesos i en tornarem a parlar properament. Bernat Dedéu va dedicar-hi un article el 22 de setembre. El mes passat, també, Travers va publicar el llibre La société de surveillance, stade ultime du libéralisme (La Nouvelle Librairie) i Diego Fusaro Golpe globale. Capitalismo terapeutico e grande reset (Pieme). És gratificant veure com es comença a tractar, amb noves perspectives i arguments, el gran tema de la política del març del 2020 ençà.
Frederic J. Porta

                                                                     ***

Puigdemont és la ferida oberta de la política catalana i espanyola. Ho demostra l’impacte que ha tingut la seva retenció a Sardenya. Res semblava tenir prou força per alterar el monòton descens cap a la postautonomia i el nou pacte d’estabilitat amb l’estat. Res excepte ell. El nostre estimat Carles ens demostra que els finals inconclusos no són satisfactoris per ningú: tot tendeix a reaparèixer. El seu alliberament ha recordat als espanyols que la província rebel no ha estat escombrada del tot i el seu capitost continua fent el saltimbanqui per Europa. Al mateix temps, la pèrfida victòria judicial ha insuflat de moral un processisme famèlic d’èxits. En efecte, Carles Puigdemont és la remor d’un vell món que no s’acaba de morir. La seva sola presència ens paralitza en aquest clarobscur on regnen els monstres del tedi: Pere Aragonès, Pilar Rahola, la taula de diàleg, les coreografies als carrers... Desitjo que pel bé del país—i d’ell mateix—es resolgui definitivament la seva situació. Que la història, per fi, «el deixi sense efectes». Només ens podrem plantejar seriosament una nova idea de país el dia que tots els personatges, símbols i retòrica dels anys del procés hagin desaparegut.
Marc Comerma

                                                                     ***

Madeleine Kearns escriu aquesta setmana al magazín The Spectator sobre el que ella anomena els «Baby Doomers», joves britànics–em permeto afegir, occidentals–que rebutgen a la paternitat per por a la crisi climàtica i, especialment, al món en què viuran. Resulta esfereïdor veure com gran part de l'ecologisme contemporani (a voltes majoritari entre les noves generacions) ha deixat arrere la preocupació maltusiana sobre la nostra capacitat per proporcionar una bona vida a la nostra descendència, i comença a semblar-se a una espècie de combinació d'animisme i culte a la mort. Contra la indigència moral dels qui abdiquen de l’esperit de supervivència de la nostra espècie, la realitat: com ens recorda l’autora de l’article, «els qui vivim avui en el primer món som les persones més afortunades que han existit mai, i el més probable és que la generació que vingui després de nosaltres sigui encara més afortunada».
Guillem València

                                                                     ***

A la revista Foreign Affairs, un interessant article de Rory Stewart titulat The Last Days of American Interventionism critica la mentalitat que, de 1995 ençà (potser hauriem de remuntar-nos molt abans), ha portat als Estats Units a envair països amb pretextos humanitaris. Realment, la caiguda de Kabul i la retirada d'Afganistan és un dels esdeveniments de la dècada: Marc Maynou va tractar la temàtica fa unes setmanes a Esperit. Per Stewart, que fa un profund repàs de les xifres i les estratègies de les últimes intervencions dels Estats Units, «el que va fracassar va ser la cultura política d'Occident i la imaginació dels buròcrates occidentals. Als Estats Units i als seus aliats els faltava la paciència, el realisme i la moderació necessaris per trobar la via del mig [equilibrada]». Quan Stewart parla de «cultura», es refereix a que ha fracassat el liberalisme americà? Com afectarà a la resta d'Occident aquesta crisi interna i externa, també cultural, dels Estats Units?
Frederic J. Porta

                                                                     ***

Aviat farà un mes que Salvador Sostres va publicar un article al Diari de Girona en el qual sortia en defensa del seu «estimat Alexànder Golovín». Deixant de banda d’altres consideracions, el text desprèn principalment una amarga i forçosa justificació. En cap moment de l’exposició es deixa entreveure el Sostres més passional i agut, aquell que desperta l’interès més morbós del lector amb el seu enginy. Encara que acompanyi la defensa amb una virulenta—i pertinent—crítica al paper de la consellera Geis, el to de l’article continua semblant impostat. Intercedeix per compromís, no per convicció. A ningú se li escapa que en qualsevol altre cas, si l’implicat no hagués estat un conegut seu, l’esmolada ploma de l’escriptor s’hagués recreat sàdicament amb la víctima. Atesa la més que coneguda posició de l’autor pel que fa a aquests tripijocs clientelars, no hi ha gairebé cap argument que no pequi d’inconsistència. Sostres, en aquesta ocasió, no ha estat capaç de convertir-se en el cavaller que rescata la dama Sasha. Més aviat m’ha recordat al nen que amb mala gana es posa els texans i la camisa de mudar per anar a veure una tieta àvia agafallosa. Tots tenim obligacions, ell ho anomena «acords comercials». Sigui com sigui, si voleu llegir una crítica sincera i conseqüent sobre el cas Golovín heu de llegir en Frederic. El resultat us l’avanço: Sostres 0 – Fredu 1.
Marc Comerma

                                                                     ***

Si bé les guerres de religió formen part del nostre passat, és evident que la fe juga un paper clau en la guerra cultural–aquesta sí, de rabiosa actualitat. Si no fos així, seria difícil explicar la recent conversió al Catolicisme del Bisbe anglicà Michael Nazir-Ali, que serà ordenat capellà de l'Ordinariat Personal de Nostra Senyora de Walsingham la setmana vinent. Lluny de la confusió doctrinal de la via sinodal del Papa Francesc, els Ordinariats Personals (ideats per Benet XVI per rebre anglicans a la fe catòlica) són un referent de rigor i fermesa en el tractament de la Doctrina de la Fe. No és pas una coincidència que una de les últimes declaracions públiques del reverend Nazir-Ali abans d'anunciar la seva conversió fos una crítica directa al pensament modern de l'Església anglicana, que empara «la inconsistent doctrina del multiculturalisme, (...) que ha permès que els barris de majoria islàmica a Gran Bretanya s'hagin convertit en zones prohibides per la majoria dels ciutadans».
Guillem València

                                                                     ***

Joan Bordeus va escriure el 20 de juliol passat un article interessant sobre l’aparició de David Madí al programa FAQS de TV3. A les preguntes de la presentadora, Madí va calcular respostes enigmàtiques. Estem en desacord amb l’autor de l’article, que si bé assenyala el cinisme de Madí, cau en el parany de considerar-lo més poderós del que en realitat és. Madí no és més que un dels gestors d’una de les províncies d’Espanya, i no pas un omnipotent Padrino a l’ombra. Cal no caure en la farsa autonòmica.
Frederic J. Porta

Números:

Revista Esperit

Perfil de l'equip editorial de la revista Esperit.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.