Més enllà de la llengua

Els catalans maldem per conservar la llengua després d’haver perdut la resta d’elements constitutius de la nostra identitat.

Més enllà de la llengua

Els catalans maldem per conservar la llengua després d’haver perdut la resta d’elements constitutius de la nostra identitat.

Fa més d’un segle que la llengua catalana minva en nombre de parlants i influència en els territoris d’on és patrimonial. La seva vitalitat s’apaga. En els nuclis urbans la seva presència és residual, mentre que el mur de contenció del rerepaís comença a desintegrar-se. Les xifres a la televisió, en esdeveniments culturals o internet fan feredat. La desaparició del català ha deixat de contemplar-se com una possibilitat per convertir-se en un destí insalvable si no s’actua amb celeritat. El compliment d’aquest presagi tindrà unes conseqüències tràgiques per al futur de Catalunya. En una nacionalitat com la catalana, indissociable del fet lingüístic, l’extinció de la parla arrossegarà l’existència de la nació sencera.

Certament, l’adscripció nacional dels catalans es fonamenta en la parla. Així, la llengua no és—ni pot ser—una qüestió menor pel nostre poble. El llenguatge ens fa ser qui som i defineix la nostra relació més íntima amb la realitat i els diferents agents que l’habiten. És la nostra manera d’apropiar-nos del món i personalitzar-lo. Només per aquests motius, perquè és nostra i singular, la llengua té objectivament un valor superlatiu. A més, la comunitat de parlants acaba per delimitar l’espai natural de la nació; deixant-nos imaginar una història grandiosa que roman silenciada. I no només això, puix en la llengua catalana s’hi concentra tot el cabal lingüístic i cultural que en forma de sediments els nostres avantpassats ens han anat llegant. Sobre aquest punt, convé recordar que la mort del català no s’endurà únicament una manera de comunicar-se, sinó que desvirtuarà les contribucions que durant més d’un mil·lenni compatriotes il·lustres han aportat a l’arbre de la nació.

La llengua és, doncs, un pilar central de la nostra identitat, raó per la qual el nacionalisme català contemporani és d’arrel lingüística. L’adopció d’aquest vessant nacionalista, tanmateix, no és fruit d’una tria conscient ans el resultat d’unes determinades circumstàncies històriques. El nostre poble arrossega una manca prolongada de sobirania i estructures de poder que lògicament han barrat la porta a construir una identitat al voltant d’enclavaments polítics o jurídics. Sense institucions que la preservin, la nació ha acabat per replegar-se en els seus individus i la llengua, en el nostre cas, ha estat l’element que ha relligat la comunitat, que ens ha donat un sentit de pertinença propi i diferenciat. En altres nacions sense estat, la característica distintiva es basa, per exemple, en la religió o l’ètnia. En una situació com la de Catalunya, atès que compartim marc civilitzatori i determinats patrons històrics i genètics amb les nacions veïnes, la llengua continua sent una qüestió prou reconeixible i determinant per bastir-hi una personalitat com a poble.

El català s’ha convertit en l’última trinxera abans de l’assimilació total: la resta de components que conformen la nostra identitat, de matèria específicament cultural, són d’importació espanyola, francesa o global.

Per consegüent, fins que la nostra situació de dependència no es reverteixi, la llengua continuarà sent el nostre refugi. Tanmateix, en aferrar-nos-hi desesperadament desvetllem inconscientment les nostres debilitats. Els catalans hem anat perdent els elements constitutius de la nostra idiosincràsia i cada vegada tenim menys característiques que ens identifiquin com a comunitat diferenciada i singular. L’erosió sistemàtica de les nostres particularitats, ja sigui per acció externa o deixadesa interna, ha anat buidant de contingut Catalunya. Per dir-ho directament: el català s’ha convertit en l’última trinxera abans de l’assimilació total. La resta de components que conformen la nostra identitat, de matèria específicament cultural, són d’importació espanyola, francesa o global. La reculada en el fet identitari, que abasta tots els àmbits, ha anat desproveint la llengua dels suports que necessita per sobreviure: l’ecosistema cultural en el qual habita està sent desmantellat.

En tota aquest sagnia la maquinària uniformista de la modernitat ens ha colpejat més seveament, i la nació no té prou múscul per sobreviure en cap més format que el de la parla.

Deixant de banda qüestions que no resoldrem sense sobirania, com ara la tradició política i parlamentària, el cos funcionarial i diplomàtic, l’estructura militar o els nostres propis codis legals, l’empobriment cultural ha estat implacable. La manera de fer típicament catalana perviu a dures penes en la nostra alimentació, indumentària, arquitectura o decoració, però també en la manera de festejar diades, gaudir de l’oci, relacionar-nos amb la nostra família, amics o la resta del país. Declinant els nostres usos, costums i tradicions—que poden no semblar res però a la vegada ho són tot—palesem que la nostra base cultural ha estat suplantada i és essencialment forana. En tota aquest sagnia la maquinària uniformista de la modernitat ens ha colpejat més severament, car de moment és menys lesiva amb les identitats que gaudeixen d’un estat. En aquest punt és on es fan més visibles els límits i mancances d’un nacionalisme lingüístic plantejat en termes catalans. El dia que s’acabi la llengua no hi perviurà un sentiment de pertinença que ho transcendeixi. La nació no té prou múscul per sobreviure en cap més format que el de la parla. D’acomplir-se aquest fet, la idea de Catalunya que romandrà per la posteritat quedarà circumscrita a l’arquitectura, la geografia i l’espeleologia.

Arribats a aquest punt ja no som a temps de fer grans canvis en el nostre paradigma nacional. Haurem de continuar bregant la nostra supervivència amb les cartes que ens han tocat i per això caldrà jugar-les bé. La introducció de nous elements per fortificar la consciència nacional s’hauran de desplegar en paral·lel a la qüestió lingüística. La salvació del català és un motiu prou profund i elevat per invertir-hi tots els esforços necessaris. En cada mot de la nostra llengua hi espurneja una part del nostre esperit. La sacralització de fet lingüístic, emperò, comporta una sèrie de responsabilitats. Cada parlant ha de marcar-se un alt grau d’exigència interna i externa en l’ús, depuració i imposició de la llengua.

En qualsevol cas, el fet d'orientar-nos únicament a la defensa de la llengua és una estratègia assegurada de derrota i ofuscació. Els càlculs i petites renúncies per conservar quelcom són la millor manera de perdre-ho tot. El nostre objectiu és la nacionalització de tota la pàtria i no podem cedir en aquesta empresa a canvi d’engrunes competencials, indults o inversions. Mentre esperem un clima polític més favorable pels nostres interessos el conflicte l’haurem de seguir entomant en petits reductes de resistència quotidiana. Ens hem d’exigir de viure com a catalans—culturalment i lingüística—en cada un dels ressorts de la nostra vida. Cada gest individual és vital pel país. En aquesta tasca, tots hi som cridats. A les pàgines d’Esperit ja s’ha insistit moltes vegades que la salvació per a Catalunya és a les mans d’homes forts i lliures que siguin capaços de sobreposar-se i provocar un canvi radical en la nostra mentalitat col·lectiva—i viceversa.

Si seguim aquests preceptes el futur del català es pot tenyir d’esperança, perquè la llengua no és la base de la nostra identitat, sinó la seva màxima expressió i nosaltres volem lluir-la amb orgull.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.