Llordesa i immoralitat

Catalunya viu obsessionada per "les formes" de l'estètica i la moralitat per amagar la lletjor i profunda manca d'ètica que ens governa i empetiteix.

Llordesa i immoralitat

Catalunya viu obsessionada per "les formes" de l'estètica i la moralitat per amagar la lletjor i profunda manca d'ètica que ens governa i empetiteix.

Catalunya és un país que sempre ha viscut obsessionat per supeditar-ho tot a una idea peculiaríssima i falsíssima de moral i estètica. D’aquí prové la malaltissa i constant evocació de «les formes» per tal de tancar tot debat o matar tota idea nova o vella. Això passa sempre que una veu lliure o una veu absoluta clamen contra alguna de les mentides estructurals de la nostra faixa colonial que ens oprimeix, que ens fa esclaus i que ens oblitera una saludable mentalitat civilitzada que com a antic imperi europeu hauríem de tenir.

En els darrers deu anys del dit procés, aquesta versió única, aïllada i provinciana de la moral i l’estètica va abandonar els seus substrats pujolista i gauchedivinista per atènyer una nova dimensió populista, barreja de la normalitat raticida dels neoliberals i d’un proto-maoisme racista i genocida com el que està arrasant la civilització occidental en el nou decenni dels 2020. Com sempre dic, no hem d’oblidar que Catalunya, baula feble d’Occident, és laboratori privilegiat de moviments i dinàmiques que al cap d’uns anys devasten el cor de l’imperi. Així, el processisme ha estat l’avantsala experimental del populisme a Europa i els Estats Units. Això no ens fa ni únics, ni especials, ans una mena d’atol de Mururoa a Europa on es fan les provatures d’enginyeria social que després s’aplicaran arreu. Tampoc hem de pensar que hi hagi una ment maligna i conspirativa que mogui fils i que planifiqui aitals experiments. Tot és més prosaic i, sobretot, molt més primari i estúpid.

A Catalunya, l'altíssima immoralitat del processisme s’ha justificat amb els discursos ètics i estètics més buits, cínics, falsos i mentiders.

Aquesta vida renovada de la moral i estètica catalanes va erigir-se ràpidament en el nou paradigma de la Catalunya processista. És el que hi ha al darrere d’expressions tan banals i tan totalitàries com «les bones persones» o el «ni un paper a terra». Alhora, els personatges més sinistres eixits tant de la vella llorderia progressista i marxista com de la corrupta mediocritat convergent van constituir i blindar una nova elit sistèmica informal que havia de treure els grans rèdits del saqueig material i espiritual ordit pel processisme. Aquí hi trobem des de la creació dels nous mitjans de comunicació del procés com de la falsa renovació política amb una generació de nans i pigmeus que només han perpetuat aquest saqueig inicial. En tot moment, aquesta altíssima immoralitat s’ha justificat amb els discursos ètics més buits, cínics i mentiders que la política de les acaballes del món de postguerra ha donat mai. Aquesta manca d’ètica s’ha acompanyat d’una consegüent degradació estètica, cosa que s’ha entronitzat amb les concentracions massives de samarretes cada Onze de Setembre. Mentre els catalans proclamaven la bellesa de les coses que no ho eren, es tallava d’arrel la connexió de l’estètica amb els alts mons espirituals i els cànons que sempre l’han regida. El producte han estat «les formes» nostrades, sempre prestes a ofegar tot el que no provenia de l’elit processista.

Aquesta elit no hauria pogut funcionar sense una xarxa de llepes, pinxos i sicaris increïblement violents i disposats a projectar tota l’energia libidinal reprimida en el «ni un paper a terra» a exterminar tot debat mínimament raonat en nom del «ho tenim a tocar», la «jugada mestra» i el «seguim!». La misèria moral i estètica ha estat encara més acusada en el camp dels intel·lectuals: escriptorets, pensadors de via estreta, i periodistes servils omplen les files d’aquest exèrcit processista tan eficient i tan ben coordinat. Fent servir la llordesa i la immoralitat que han definit i defineixen encara el processisme, aquesta gent s’han encarregat d’anihilar els seus enemics, els qui no els queien bé, o els qui gosaven de dubtar o merament matisar el discurs oficial monolític. S’han fet fora col·laboradors i periodistes dels seus respectius diaris i tribunes d’opinió als mitjans, s’ha fet que professors universitaris no funcionaris perdessin la seva plaça, les llibreries i distribuïdores han boicotejat obres crítiques o alternatives, i s’han creat llistes negres de pàries, desafectes i pobres desgraciats que només passaven per allà. S’ha instaurat una terror implacable i les noves generacions de zoomers tenen tant de pànic de no poder accedir al sistema que encara són més servils i obedients que les generacions precedents.

El resultat de tot plegat és el que vaig batejar com la «secta groga processista». L’espanyolisme no es deslliura d’aquesta destrucció de la intel·ligència, immoralitat i lletjor i ha erigit la nèmesi de l’«Ulster mongòlic unionista». Paradoxalment, tant la secta groga com l’Ulster mongòlic són els qui han empoderat totes les desgràcies i grans mentides estructurals que els polítics processistes han perpetrat—perquè l’elit processista se’n va al llit amb els unionistes sempre que pot. Tots ells, en darrer terme, han impedit el debat, la pluralitat d’idees i que es puguin exigir comptes—l’accountability anglosaxona—als qui han dut a la derrota dels catalans el 2017 i a la tercera hora zero.

Quan un poble desconnecta del Bé i la Bellesa, que són Déu, és condemnat a la pitjor de les bestialitats.

Tot poble i tota civilització que desconnecta l’ètica i l’estètica, el Bé i la Bellesa, de la seva font essencial i primordial, que és Déu, és condemnat a la pitjor de les bestialitats. Catalunya—la nació tota—fa temps que va girar l’esquena a Déu i als alts mons espirituals per abraçar la modernitat materialista i l’hedonisme nihilista. El procés n’és un dels productes finals més reeixits i refinats que clou el món de la postguerra de 1945 a Catalunya i obre la nova era del coronavirus.

Números:

Borja Vilallonga

Borja Vilallonga va ser editor fundador d'Esperit. Investigador a la Universitat de Newcastle, és doctor en història per l'EHESS de París i ha treballat a Columbia University i a New York University.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.