Avui és habitual assumir que els éssers humans posseïm uns drets inqüestionables. Naturals o humans, tant se val: la idea dels drets, en la seva gènesi, havia de servir per omplir el buit que ha deixat l’afebliment del sentiment religiós en la psicologia occidental. Havien de fonamentar la presa de decisions morals, legals i polítiques en absència dels dictats divins que abans transmetia la religió organitzada. Aquest projecte no s’ha acomplert. Alguna cosa falla.
El problema de fons és, en cert sentit, filosòfic. I és que la noció és etèria, inconcreta. El problema principal dels drets és que no podem respondre a la pregunta sobre què és un dret i què no de manera definitiva. L’enorme variació de codis ètics a través de diferents cultures, però també en funció de cada persona, ho il·lustra vívidament; allò que per mi hauria de ser un dret inexpugnable no ho és per tu. Què n’hem de fer, d’aquesta variació? D’entrada, sembla que els fonaments d’una ètica universalitzable, o en tot cas occidental, no haurien de ser tan boirosos. La idea secular dels drets no és prou robusta.
I, tanmateix, la defensa dels drets s’ha anat expandint en les societats contemporànies. És un component inamovible, essencial, per la cosmovisió liberal que estructura les institucions i codis compartits del món occidental. Si el liberalisme és la ideologia política segons la qual els drets de l’individu han de ser primordials en l’ètica i la política, aleshores el constructe dels drets n’és l’element bàsic. Ras i curt: no hi ha liberalisme sense drets, ni drets sense liberalisme. Els drets de l’individu són la font de la famosa llibertat individual, que, segons els liberals, l’estat i la comunitat mai no poden forçar, ni cap intervenció traspassar.
La proposta liberal ha estat percebuda —prou correctament, sota el meu punt de vista— com a marcadament individualista i atomista. Amb el paradigma liberal, l’espai públic aviat esdevé una mena d’arena de competició entre diferents grups tancats, separats i disgregats, que pugnen entre sí per la concessió dels drets i reclams propis. En altres paraules: la discussió política acaba altament condicionada per la primacia de l’adjudicació i l’atribució de drets. Tothom vol ser més que els altres, i els lligams naturals de la solidaritat i la cohesió social passen a segon terme.
Per altra banda, l’èmfasi en els drets converteix l’estat en una maquinària freda que s’encarrega de la mera gestió dels drets individuals i col·lectius. La ciutadania, aïllada i nerviosa, sent que pidola dignitat davant una cort judicial abstracta, impersonal. Les discussions morals comunitàries es converteixen en plets administratius carregosos, intractables, en què els diferents grups es senten cada dia més alienats de l’espai públic.
El liberalisme, doncs, encoratja l’escalament de demandes davant la cort pública per part de grups cada vegada més insatisfets, i dificulta la resolució satisfactòria i permanent dels litigis que confronten els drets d’uns contra els dels altres. Les discussions recurrents al voltant de la pena de mort, l’avortament o l’eutanàsia —casos paradigmàtics— han pres aquesta forma escleròtica, fossilitzada. No és sorprenent. Assumint la cosmovisió liberal, és virtualment impossible determinar quins drets cal privilegiar en cada disputa: els de l’infant o els de la mare; els del condemnat a mort o els de la víctima; els del pacient que mor o els de la família? Drets contra drets —situació intractable.
Per descomptat, l’opinió pública i els jutges poden prendre partit en aquests litigis, i podem intentar decretar, com a societat, una solució definitiva per cada confrontació rellevant. Però mai no ho farem amb una justificació clara i racional que descansi sobre la construcció liberal dels drets. Els dictats emesos dependran, en tot cas, dels consensos passatgers del moment, i no de cap principi ulterior.
El problema dels drets és un problema que afecta la manera liberal de veure la societat i la moral, i que és només una manera més, entre d’altres, d’entendre el món. Occident s’enfronta actualment a la necessitat de redefinir la seva ànima, és a dir, de reconstruir les bases de l’ètica i la política compartida. L’ordre liberal ha convertit l’espai públic en un cul de sac inefectiu pels seus ciutadans.En aquest context, és crucial evitar els perills de l’individualisme i l’escalament de demandes que se’n segueixen.
