La transformació de l'avenir

Cap a finals del segle XVI el futur va deixar de ser la seu de l’Apocalipsi per esdevenir un buit a omplir.

La transformació de l'avenir

Cap a finals del segle XVI el futur va deixar de ser la seu de l’Apocalipsi per esdevenir un buit a omplir.

En un article anterior publicat a Esperit, vam esbossar els orígens de la concepció moderna del temps, enormement deutora del cristianisme. De passada, vam comentar la importància que, per a aquesta transformació, tenia el canvi en la concepció del futur. Fins al segle XVI, pels europeus el futur era un lloc inhòspit, petit, pitjor, una terra indòmita a la qual els textos només es referien com a final dels temps: el futur era la seu de l’Apocalipsi.

Al cap i a la fi, l’Edat d’Or quedava lluny en el passat fins i tot per un dels primers autors de la civilització occidental, Hesíode. D’aquell temps idíl·lic ençà tot havia anat cap avall. I, essencialment, les coses no havien variat. Aquest pessimisme—o realisme—l’havia expressat Marc Aureli a les seves íntimes i espirituals Meditacions: «Amb l'observació dels successos passats i de tantes transformacions que es produeixen ara, també el futur és possible de preveure. Perquè enterament igual serà el seu aspecte i no serà possible sortir del ritme dels esdeveniments actuals. En conseqüència, haver investigat la vida humana durant quaranta anys que durant deu mil és igual. Puix ¿què més veuràs?».

Com tots els seus contemporanis, Sèneca creia que el temps era l’enemic de l’Home i que en l’avenir no hi hauria res de nou sota la llum del sol.

Un altre estoic, Sèneca, emperò, creia que alguns dels fets inexplicables pels seus contemporanis, com els dels cometes, s’explicarien en un futur, i que un dia «la nostra posteritat es meravellarà de la nostra ignorància de causes tan clares per a ells». Sèneca, pessimista pel que fa als homes, creia si més no en alguna mena d’expansió del coneixement del món visible i material. Fos com fos, en cap cas creia que aquest coneixement milloraria el món o canviaria l’essència de les coses. El seu plantejament és estrany, gairebé únic en el món antic. Per la resta i com tots els seus contemporanis, Sèneca creia que el temps era l’enemic de l’Home i que en l’avenir no hi hauria res de nou sota la llum del sol.

Alguns autors, com comenta J. B. Bury a The Idea of Progress (1920), han vist traces de la ideologia del Progrés en l’escola de Demòcrit i en els epicuris. Demòcrit i Epicur no creien en una passada Edat d’Or i dibuixaven una època original de l’home com a bèstia, estat del qual hauria sortit per pròpia agència, per aplicació de la seva intel·ligència sobre el món. Segons Lucreci, l’últim gran pas en la millora de la vida havia estat la filosofia d’Epicur, que havia dissipat la por als poders invisibles, guiant l’Home de la foscor intel·lectual cap a la llum. De totes maneres la  filosofia dels epicuris n’era una, com la estoica, de fatalisme, resignació i de pessimisme vital—al final del camí sempre esperaven les runes, la decadència i la mort. De fet, en cap dels autors grecs hi ha un bri d’optimisme envers un futur col·lectiu millor, o de superació, actualització o perfeccionament essencial o general de les capacitats humanes. Les moirai, deesses del destí i de l’ordre de l’univers, eren immutables.

A despit de l’entrada i superposició de la visió lineal del cristianisme a partir de la seva expansió i del col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident, la percepció del futur va continuar inalterada durant tota l’Edat Medieval. La idea del pecat original impedia pensar en un perfeccionament moral de la Humanitat: l’Home naixia naturalment malvat, feble i pecador. Malgrat que en Maquiavel la perspectiva sobre la qüestió s’havia mantingut, seria un dels seus més animosos detractors de la seva teoria de l’Estat, Jean Bodin, el primer en obrir una escletxa en la concepció tradicional del futur.

L’imperi romà havia caigut però el món s’havia recuperat després, com tantes altres vegades, dels sotracs de la història

Bodin, nascut al nord del Regne de França, creia en una ondulació o oscil·lació del temps i tampoc no creia, explícitament, en les edats dels metalls dels grecs. Per a ell, la naturalesa no impedia que en un moment o altre de la història sorgissin de bell nou els homes que havien fet possible una Edat d’Or. L’imperi romà havia caigut però el món s’havia recuperat després, com tantes altres vegades, dels sotracs de la història.

La invenció de la impremta o de la brúixola—l’enginy que havia permès la circumnavegació del món—, havia fet sentir a molts europeus que, en certs aspectes, estaven superant els antics. Bodin era d’aquest parer, en recollint un estat d’ànim molt probablement generalitzat a l’Europa occidental. Els descobriments, els viatges i les guerres de religió estaven transformant la concepció del temps dels europeus, tot contraposant la seva època a la clàssica.

Bodin continuava tenint en compte el present i el passat, però en canvi no es va preocupar de considerar si aquestes oscil·lacions causades per l’agència humana es repetien en el futur. De fet, la seva mirada estava posada, com era tradicional, en el passat. Tampoc no va parlar de l’Anticrist, ni del final dels temps. Tanmateix, en haver negat la caiguda inevitable, la degeneració dels temps, i haver afirmat la igualtat o la superioritat en alguns aspectes del seu temps respecte dels antics, Bodin havia deixat oberta una porta.

Continuarà

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.