La civilització occidental es troba en la seva fase terminal i, conseqüentment, les idees que la van bastir en el passat experimenten la mateixa dissort. El «veganisme» i el seu company de viatge, l’«animalisme», són tan sols símptomes de la malaltia. Així doncs, ambdues ideologies manifesten de rerefons les mateixes tendències escleròtiques que han menat el pensament europeu cap aquesta debacle. En essència, el veganisme i l’animalisme són tan sols un microcosmos del pensament neoliberal i postmodern imperant. Així doncs, els nostres moralistes hodierns reprodueixen de forma implícita els eixos principals de la ideologia contemporània.

El vell debat teològic cristià sobre la igualtat de les ànimes–obert per la Reforma i esdevingut llei per la Revolució Francesa—és rescatat per acabar considerant els animals com a iguals dels éssers humans. El marc de pensament liberal serveix per atribuir-los els «drets naturals i intrínsecs» dels quals tot ciutadà–igual també per definició—ha de gaudir per naturalesa. El pensament postmodern–marxisme desvirtuat—serveix, a més, per a figurar-hi una aparent estructura de dominació i explotació, en la qual els animals n’ocupen la posició subordinada. Finalment, l’utilitarisme anglo fa acte de presència per establir el marc en el qual el consum de carn esdevé una tria individual amb conseqüències morals implícites. La desconnexió de la població del camp, l’antropomorfització dels animals després d’anys de pel·lícules Disney i els documentals dels escorxadors americans s’encarreguen de la resta.

La ideologia «vegana-animalista» hereta els mateixos problemes filosòfics i pràctics que la seva arrel liberal; es tracta d’un sistema de pensament racionalment dissenyat i independent de la realitat.

Així doncs, la ideologia «vegana-animalista» hereta els mateixos problemes filosòfics i pràctics que la seva arrel liberal; principalment, el fet que es tracta d’un sistema de pensament racionalment dissenyat i, per tant, independent de la realitat. La pervivència en el temps és l’heurística més clara i directa per mesurar l’eficiència de qualsevol mesura d’àmbit societari. D’aquesta manera, igual que els sistemes republicans i democràtics són l’anomalia i no la norma en la història, les societats veganes són enterament absents de la història de la humanitat. Alguns autors han arribat a atribuir les pràctiques caníbals d’algunes societats a la necessitat de suplementar la dieta en un context on les proteïnes d’origen animal eren absents. Per contra, el vegetarianisme sí que és una opció dietètica present en nombroses cultures, ja sigui contínua o circumstancial, i generalment apareix vinculada a una racionalitat de tipus espiritual. En el cristianisme primigeni, per exemple, l’abstinència de menjar carn tots els dijous era doctrinal, tot i que en el present només els cristians ortodoxos mantenen tal prohibició.

La raó material més clara respecte la inviabilitat del veganisme és l’absència pràcticament total de la vitamina B12 i de les deficiències comunes en vitamina D, calci, ferro, zinc i àcids grassos omega 3, així com de les proteïnes en general. El perfil nutricional dels productes vegetals en general és més pobre en proteïnes i greixos, i això és especialment clar en el cas dels aminoàcids, components essencials pel funcionament del cos humà. L’argumentari vegà afirma que, amb una suplementació adequada, o amb una planificació estricta de la dieta, tals problemes són salvables; inclús, que el dèficit de B12 també és present en dietes que incloguin la carn. De fet, fins i tot alguns afirmen que les dietes veganes o vegetarianes «són més sanes» o saludables.

Respecte al darrer punt, no hi ha evidències concloents en cap direcció, excepte el consens que qualsevol dieta regulada (keto, paleo, vegetariana, vegana, carnívora) és, en el curt termini, millor que la «Dieta Americana Estàndard»—SAD, pel seu acrònim en anglès. Pel que fa la resta d’arguments, és necessari tenir en compte la suplementació és impossible en un marc no-ultraglobalitzat, així com la importació de determinades varietats de plantes o fruites de fora de temporada. Finalment, el dèficit de B12 en dietes que incloguin la carn és conseqüència del consum de productes agroindustrials provinents de la ramaderia industrial intensiva. I heus aquí una de les característiques més comunes de l’argumentari animalista-vegà: la reducció de tot tipus de producció de carn a la ramaderia intensiva i industrialitzada.

El veganisme-animalisme és, d’altra banda, una ideologia urbanita que l’Occident industrial postmodern cerca d’imposar sobre les poblacions del món.

Aquesta és una qüestió fonamental per a la discussió: fins a quin punt les prèdiques veganes reflexen l’estat de la ramaderia i producció de carn a Europa? Per tothom és ben conegut el procés de formació de la «consciència vegana» a través del visionat de documentals sobre les condicions esfereïdores d’escorxadors americans o d’altres països. Encara que les condicions de les agroindústries europees no siguin ni de bon tros laudables, determinades pràctiques considerades innecessàriament cruels hi són prohibides, igual que en la pesca o en les activitats cinegètiques. Les condicions de les petites explotacions catalanes recentment assaltades per animalistes—a Gurb o Vilamajor, per exemple—es troben ben lluny de les macroindústries americanes de documental. Això no treu, però, que als escorxadors s’hi donin pràctiques innecessàriament cruels com ara el halal, que es duu a terme extensivament malgrat que teòricament estigui prohibit per la Unió Europea.

El veganisme-animalisme és, d’altra banda, una ideologia urbanita que l’Occident industrial postmodern cerca d’imposar sobre les poblacions del món. Per una banda, obvia que en molts indrets del planeta, l’agricultura és difícil o imposible. D’altra banda, decideix ignorar el paper dels animals en els mosaics agrosilvopastorals tradicionals, actualment anomenats ecològics o «orgànics». En aquests contextos, els animals—que no competeixen pel mateix menjar que els humans—són un facilitador de la interconnectivitat dels ecotons, un mecanisme de control davant l’acumulació de biomassa i una font de fertilitzant per a tancar els cicles de nutrients i fer-los sostenibles en el llarg termini. Així doncs, quan es presenten estadístiques sobre l’impacte territorial de la carn—ja sigui en extensió territorial, consum d’aigua o emissions de CO2—es duu a terme una falsa equivalència, perquè implícitament es mesura tota la producció agrària—agrícola i ramadera—segons els estàndards de l’agroindústria moderna.

El veganisme-animalisme és una resposta urbanita que canalitza erròniament l’encertada crítica al sistema agroindustrial modern. En el cas que fos adoptat com a discurs hegemònic—com sembla que està passant—, de ben segur que el resultat implicaria l’empobriment generalitzat de les condicions de vida dels humans. En qualsevol cas, cal cercar una resposta propositiva, lluny de la resposta fàcil basada en una vindicació pueril de la carn o de la mera justificació de l’estatus quo —carn de mala qualitat per a les masses. La re-colonització del camp a través de petites i mitjanes propietats, en règim de tinença familiar o cooperativa, i de la defensa del sector agrari domèstic davant les importacions forànies són dues mesures constructives en referència a aquesta qüestió. Finalment, cal respectar aquelles persones que decideixen adoptar una dieta vegetariana (equilibrada), ja que és una opció saludable amb un llarg recorregut en les tradicions socials i espirituals europees i asiàtiques.