La trampa de la universitat

L’educació superior es troba immersa en una espiral de decadència.

La trampa de la universitat

L’educació superior es troba immersa en una espiral de decadència.

En el passat, l’educació era impartida per les pròpies famílies, per tutors i  preceptors, o per institucions privades. L’educació en les arts i tècniques es donava a cada individu segons el seu estatus social o casta. Els grecs i els romans parcel·laven les diverses arts liberals necessàries per a l’estudi i comprensió del món en el trívium (lògica, gramàtica, retòrica) i el quadrívium (aritmètica, astronomia, geometria i música); d’aquí prové l’expressió catalana «ser un setciències». L’aprenentatge del llatí va sobreviure la caiguda de l’Imperi, mantenint-se com a lingua franca europea durant les edats mitjana, moderna i contemporània. La importància del llatí és extrema, ja que a través de la seva estructura gramàtica regular, permet un aprenentatge acurat del funcionament de les llengües indoeuropees.

Si bé és cert que existien algunes iniciatives estatals o para-estatals a nivell educatiu—universitats, monestirs, madrasses, etc.—en general el coneixement es trobava restringit per a la major part de la població. Aquest veto l’imposaven els imperatius econòmics més simples (l’elevat cost de llibres, pergamins i manuscrits, i dels tutors) o es trobava condicionat per la pertinença a determinades societats. Des dels cenacles de Pitàgores a l’Acadèmia de Plató o el Liceu d’Aristòtil, passant per la Biblioteca d’Alexandria o els jesuïtes, el coneixement era un bé preuat que requeria d’una transmissió adequada, ordenada, fruït de relacions de mentoratge i d’iniciació. Una miríada de cultes, grups i sectes disputaven la veracitat de les seves idees i arguments,  però els estats no s’immiscien—almenys de forma directa—en aquests afers i debats.

Durant el segle XIX, el mètode científic es consolida, i emergeix la categorització actual de les diverses subdisciplines de la ciència.

Tanmateix, la Reforma Protestant—que impulsa la creació d’institucions públiques d’ensenyament i alfabetització—i la Revolució Francesa—que estableix un currículum comú per crear ciutadans dels nous estats-nació—acaben estandarditzant les vies d’accés al coneixement. Durant el segle XIX, el mètode científic es consolida, i emergeix la categorització actual de les diverses subdisciplines de la ciència. A mesura que augmenta la producció de coneixements, i la seva utilitat pràctica es fa manifesta tant en la indústria com en la guerra, els estats intervenen de forma més acusada en les institucions de la universitat. L’activitat de recerca comença a fiscalitzar-se, ja que depèn de subvencions i donacions de l’estat.

Amb l’obertura de la universitat a les masses, especialment acusada a partir dels anys 1960, el nombre de tractats científics augmenta de forma ingent. Si abans les tesis doctorals duraven decennis, i la investigació científica es publicava en llibres, el nombre aclaparador de publicacions obliga a fer-les més curtes i sintètiques, en forma d’article. És en aquest moment quan la gran trampa de les publicacions científiques comença a dibuixar-se. En una època on encara impera el paper, les revistes esdevenen el mecanisme per a publicar els descobriments científics dels diferents camps. Si bé les universitats es nodreixen de diners públics, els conglomerats editorials són empreses privades. D’aquesta manera, apareix un sistema aparentment contradictori: els investigadors públics han de publicar articles en revistes de capital privat, però aquestes revistes seran adquirides després per les universitats per a què els seus investigadors puguin «estar al dia» de l’activitat científica.

L’era digital tampoc ha acabat amb aquesta pràctica: una partida substancial de qualsevol universitat la composen els drets d’accés a la majoria d’aquests repositoris de publicacions. Els editors d’aquestes revistes, és clar, tenen la potestat d’acceptar o rebutjar qualsevol article. En un context on als investigadors se’ls avalua segons el nombre, posició i impacte dels seus articles, això genera, naturalment, un sistema d’incentius pervers. Per als investigadors, el més important és publicar molt, amb independència de la qualitat o de la certesa dels seus postulats. D’aquesta manera s’expliquen escàndols com el de Reinhart-Rogoff el 2010, quan publicaven un article amb greus errors al full de càlcul. A més, el desenvolupament i la entronització de l’estadística com a meta-ciència, ha imposat un regnat estrany, on els—pocs—debats que hi ha en el sí de l’acadèmia no tracten idees i paradigmes, sinó que versen al voltant del valors de p o d’R2.

Tanmateix, per augmentar el nombre de matriculats esdevé necessari de relaxar els estàndards acadèmics i baixar les notes de tall.

D’altra banda, apareix també un altre incentiu pervers, aquesta vegada pels administradors de la universitat. Si els costos de la recerca i de les publicacions científiques augmenten, i la contribució dels estats disminueix—especialment en el període neoliberal—una de les fonts d’ingressos cada cop més rellevant seran les matrícules dels alumnes. Tanmateix, per augmentar el nombre de matriculats—i, al mateix temps, els ingressos de la universitat—, esdevé necessari relaxar els estàndards acadèmics i baixar les notes de tall. Així doncs, una part substancial del personal docent universitari reconeix una clara tendència decreixent entre el nivell de l’alumnat. Ja que els estudiants del present seran els professors del futur, aquest és, a més, un cicle amb clars rendiments decreixents. Finalment, és interessant esmentar com, des d’una perspectiva de classes, és en realitat la classe obrera la que paga amb els seus impostos l’accés a la universitat dels estudiants de classe mitjana.

Heus aquí, doncs, la trampa de la universitat. Si bé es presenta com l’espai per excel·lència per accedir al coneixement, els propis imperatius econòmics—tant de gestors com d’investigadors—inicien un procés gradual de decadència. Si en el passat el savi havia de conèixer les set arts liberals, a banda del llatí i possiblement el grec antic, com a un mínim per a ingressar a les altes esferes del coneixement, en l’actualitat aquestes disciplines són enterament absents del currículum universitari. De fet, la cultura de la cancel·lació i de la correcció política busca l’eliminació dels autors clàssics de l’ensenyança universitària. La universitat de masses, doncs, lluny de ser una conquesta proletària, ha resultat en una parcel·lació del coneixement anàloga a la hiperespecialització dels homes-insecte i, conseqüentment, en la degradació general del coneixement.

Per últim, «la ciència» s’ha establert com a via única de comprensió del món, l’Univers i la realitat. A diferència del passat, quan múltiples teories i interpretacions coexistien lliurement, en l’actualitat la innovació es troba esclerotitzada per la burocràcia acadèmica. Algunes propostes que, de ser certes i demostrables, esdevindrien un canvi de paradigma en el sentit de Kuhn, són senzillament bandejades essent tractades de pseudociència. Vol dir això que totes les anomenades pseudociències siguin vàlides? No, però cal entendre que, en el clima imperant a la comunitat científica, nocions revolucionàries com ho van ser la teoria dels microbianes, l’evolució o la tectònica de plaques serien immediatament descartades com a pseudociències, perquè qüestionen elements massa establerts en el paradigma actual.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.