La mort de les ideologies

La idea de progrés i les seva capacitat transformadora anul·la les possibilitats d'intervenció de la resta d’ideologies.

La mort de les ideologies

La idea de progrés i les seva capacitat transformadora anul·la les possibilitats d'intervenció de la resta d’ideologies.

Els règims parlamentaris liberals es vanten d’incloure en les seves cambres de representació una gran diversitat ideològica. Circumstancialment aquesta afirmació és certa, si bé a la llarga els cicles polítics empenyen els partits i organitzacions a la homogeneïtat doctrinal. Només és qüestió de temps. El poder no l’exerceix l’autoritat política, encarnada en les diverses faccions que se la disputen, sinó que el dictamina una dinàmica de contínua i trepidant transformació social, econòmica i cultural, intrínseca en les lògiques del sistema. Els governs són incapaços d’influir en l’esfera econòmica, en perenne fase d’expansió i recerca de mercats, a la vegada que topen amb models d’organització socials canviants i imprevisibles. Aquest escenari fa que les direccions polítiques es vegin obligades a mutar de discurs reiteradament, tot perdent coherència i autonomia. A la llarga, aquest fet converteix qualsevol opció en un actor més de la teatralització política, una opereta en la qual el liberalisme sempre redacta el guió.

Per entendre el funcionament d’aquest parany fixem-nos, d’entrada, que la pràctica totalitat dels partits que gaudeixen de certa influència i representació a Occident toleren, de manera tàcita o formal, els preceptes bàsics del liberalisme. El debat polític—i públic—n’exigeix l’adhesió i els mecanismes d’accés al poder compliquen la participació de les alternatives que s’oposen al seu marc teòric. Així doncs, a la graella parlamentària hi predomina sempre un cert consens al voltant de qüestions com ara el constructivisme social; l’individualisme—amb un artefacte jurídic al darrere que en garanteix la seva supremacia—; la preeminència de l’economia—capitalista i financera—per sobre de la política o la creença devota en una capacitat de progrés creixent i sostinguda. D’entre tots els esmentats, aquest darrer axioma, de manera concreta, és l’encarregat de desfer la solidesa ideològica de totes les organitzacions que formen part del joc democràtic.

Els canvis que s’estan produint intensament en nom del progrés no contemplen satisfer les necessitats de la complexa i insalvable naturalesa humana.

Les societats occidentals professen un assentiment comú i favorable al voltant de la noció de progrés, a la qual atribueixen la capacitat de millorar el seu benestar i les condicions materials de vida. El fet que les persones creguin en aquest ideal les predisposa a acceptar, fins i tot a col·laborar activament, en les profundes transformacions que en nom de l’avenç i la prosperitat s’estan duent a terme. Aquí se’ns planteja un dels grans contrasentits del món modern. Els canvis que s’estan produint intensament en nom del progrés no contemplen satisfer les necessitats de la complexa i insalvable naturalesa humana. De fet, l’existència dels homes ni tan sols és tinguda en compte. El progrés s’ha desentès de les raons humanes i només obeeix les regles de la quantitat i el materialisme. Per aquest motiu, tot el que ens envolta es fa apàticament i a despit: produir per produir i consumir per consumir en un horitzó mancat de sentit.

Dit simplificadament, el que avui s’entén per progrés és l’afermament gradual i implacable del liberalisme. Davant nostre s’alça un univers d’economia de mercat salvatge, dissolució de les relacions orgàniques i ultratecnificació de la vida. Tot sota la direcció amb mà de ferro d’una casta tecnòcrata que decideix els ritmes, la forma, els objectius i els propòsits d’aquesta fal·lera progressista. La població esdevé el camp de proves perfecte perquè en pateix els efectes amb passivitat, car els pocs mecanismes de resistència de què disposa han estat sabotejats. El poder polític, que és l’encarregat de representar i fer efectiva la sobirania d’un poble, resta completament subordinat a les exigències del sistema productiu i els seus plans de control social. Les funcions de l’autoritat política esdevenen merament cosmètiques: l’únic àmbit d’actuació de què disposa és la limitada gestió d’uns cossos socials esculpits i orientats a gust del diner i la ideologia liberal.

L’expansió del model globalitzat ha desvelat definitivament el caràcter despòtic i plutocràtic de la idea de progrés; tot descobrint la incapacitat de l’esfera política per fer-hi front. Les grans companyies i corporacions, el que vagament s’anomena l’elit mundial, han desposseït d’instruments els estats i de validesa les nacions. Per mitjà d’institucions internacionals dicten el signe de les polítiques fiscals, socials, econòmiques, migratòries, diplomàtiques i militars que els països han d’obeir. L’ús dels potents aparells de propaganda els serveix per subvertir les pautes culturals, modificar les relacions socials, incidir en els gustos i preferències, canviar els hàbits o, fins i tot, suggerir-nos què està bé o malament. Amb tot, l’únic que fins ara ha progressat és el seu poder, influència i guanys.

En clau interna, retornant al prisma dels estats nació, és on els efectes demolidors d’inutilitzar la política es tornen més palpables. Les decisions importants, aquelles que realment són transcendents pel present i futur d’una comunitat, són majoritàriament alienes als governs i venen dictades des de fora. Els dirigents només poden intentar de posar frens a les insondables variacions que, en nom del progrés, el sistema aplica. La ideologia acaba no servint per a res si hom no té la força ni la capacitat per aplicar-ne les directrius, essent conscient que els materials polítics sobre els quals treballa els modelen tercers.

Els partits socialistes, que maldaven per ampliar les atribucions de l’estat del benestar i redistribuir la riquesa, hui s’endeuten amb els bancs i assumeixen l’economia de mercat com un mal menor.

La lògica de canvi permanent que promou el progrés liberal penetra en els espectres ideològics i s’empassa els ideals com un embut, tot convertint les organitzacions en titelles. Ser extremista o moderat, conservador o progressista, de dretes o d’esquerra, és una qüestió temporal, car tots acabaran arrossegats tard o d’hora als mateixos consensos per inèrcia sistèmica. Només cal veure com els antics conservadors, que no haguessin cedit ni un pam de terra en qüestions com ara el divorci, el matrimoni homosexual o l’avortament, ara es dediquen únicament a negociar els termes d’aquestes pràctiques. La vella guàrdia dels partits socialistes d’Occident, que maldava per ampliar les atribucions de l’estat del benestar i redistribuir la riquesa, hui s’endeuta amb els bancs per fer campanyes i assumeix l’economia de mercat com un mal menor.

L’abandonament—o flexibilització—de les conviccions que tenen les organitzacions polítiques és una conseqüència indubtable del progrés. Aquest fet, però, no implica que s’hagi arribat a un acostament de les idees debatent i rebutjant les menys reeixides. El que realment ocorre és que la cosmovisió liberal s’infiltra en tots els aspectes de la vida i només permet de pensar—i fer—la política en els seus paràmetres. La primera renúncia que fa un partit per adaptar-se a l’esperit d’època que el sistema composa acaba, més aviat que tard, en un trànsit inconscient cap a la uniformitat.

Les alternatives polítiques que vulguin sobreposar-se a la deformació dels ideals i preservar un mínim de diversitat ideològica en el debat polític estaran condemnades a nedar contracorrent, decidides a disputar una batalla que mai es lliura en camp neutral. En aquest combat, obcecar-se en remeiar els estralls que l’avenç del progrés deixa al seu pas és caure en el parany que ens té preparats. La única tasca fructuosa serà aquella que desemmascari les falsedats del sistema i n’ataqui l’arrel, oposant una visió de la realitat radicalment contrària. La gestió de les engrunes desemboca sempre en servilisme.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és director de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.