La força dionisíaca del diner

El capitalisme és sinònim de canvi.

La força dionisíaca del diner

El capitalisme és sinònim de canvi.

Al seu Manifest Comunista de 1848, Karl Marx carregava contra la burgesia i el capitalisme. «La burgesia ha desenvolupat una funció altament revolucionària en la història. La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'abigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el “pagament al comptat” sense entranyes. Ha ofegat les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia petitburgesa en les aigües glaçades del càlcul egoista».

No és cap novetat assenyalar avui el paper revolucionari i transformador de la burgesia i del capitalisme en la modernitat. Com analitzava Marx en la seva època: «la burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. [...] La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials, la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l'època burgesa de totes les altres». La força del liberalisme econòmic, del capitalisme, n’és una dionisíaca, de dissolució-coagulació, de destrucció creativa, com van assenyalar Werner Sombart o Joseph Schumpeter. En el buit deixat pel que destrueix, el capitalisme construeix noves relacions, estructures, lleis i pràctiques més concordants a la seva lògica.

En tant que aquests processos tenen un sentit i una direcció pròpies, condueixen a un final concret. En perspectiva, no es tracta d’una simple evolució, sinó que el procés ha acabat per erosionar el món anterior a l’adveniment del capitalisme. Com a punta de llança de la modernitat, aquest ha acabat per eliminar les diferències, esborrar les tradicions, creences i comunitats i ofegar la natura, tot estandaritzant el món i desencantant-lo—buidant-lo de sentit. Com ha assenyalat Alain de Benoist, condueix a una convergència de processos d’individuació, massificació, desacralització, racionalització, massificació i universalització de la totalitat de l’existència. En d’altres mots: el diner tendeix a fer un món a la seva mida.

Al llarg del seu desplegament, el capitalisme s’ha recolzat en l’Església, la família, la moral burgesa, la nació o l’Estat-nació per avançar en la seva lògica.

Schumpeter va assenyalar que el capitalisme «és per naturalesa una forma o un mètode de canvi econòmic i no només no és mai, sinó que mai no pot ser estacionari». Els seu motor de canvi és econòmic, però el seu impacte afecta integralment la vida. El capitalisme és sinònim de revolució permanent de la totalitat de l’existència. La millor prova d’aquesta lògica és la seva evolució històrica: inicialment, com va demostrar Max Weber al seu arxiconegut L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905), la llavor del capitalisme havia sorgit del luteranisme, però havia acabat, en un procés llarg, emancipant-se dels seus vestigis teològics i transcendents. Al llarg del seu desplegament, el capitalisme s’ha recolzat en l’Església, la família, la moral burgesa, la nació o l’Estat-nació per avançar en la seva lògica. En acabat, quan aquestes formes han resultat en última instància barreres al seu desenvolupament, ha optat per destruir-les. Weber ja va advertir que el funcionament mecànic del capitalisme no precisa el suport de cap mena de creença religiosa ad hoc per a operar.

Els conservadors van començar a adoptar les premisses del capitalisme sobretot a partir de 1945. Entre els motius es troben que entre 1914 i 1945 van ser destruits els models que defensaven altres principis, l’oposició a l’enemic comunista en el nou context de la Guerra Freda i la creixent influència del pensament neoliberal. Els espais més conservadors i tradicionalistes mai havien considerat el capitalisme com a propi, ni la burgesia com a model o bastió de res. Autors anteriors a l’ocupació americano-soviètica d’Europa, com Charles Maurras, parlaven de la impersonalitat del diner i s’alçaven contra la tirania mundial d’aquest, reclamaven la primacia de la política sobre l’economia, de la tradició i la comunitat sobre l’individu i defensaven treure-li l’isme al capital, posar la burgesia a lloc i reorganitzar corporativament la societat. Temps abans, els romàntics s’havien revoltat contra el domini de la raó instrumental i el contractualisme, la visió mecanicista i quantitativa del cosmos, els llibres de comptabilitat i la ciutat sense rostre.

El capitalisme és un sistema en el qual, com deia Oswald Spengler, hom «s’hi mor d’alguna cosa i no per alguna cosa».

Permetre el domini del diner és lligar a quelcom immanent, en canvi perpetu, l'avenir de la comunitat. Resulta impossible, com demostren els darrers dos segles i mig de vida europea, la defensa d’un ordre integral, d’una permanència estable i conservadora, d’una espiritualitat i d’un arrelament comunitari dins del capitalisme. El capitalisme és un sistema en el qual, com deia Oswald Spengler, hom «s’hi mor d’alguna cosa i no per alguna cosa». Avui molts sectors autodenominats conservadors han abraçat els postulats del liberalisme polític i econòmic, basant en el capitalisme gran part la seva cosmovisió. Sense entendre que els diners no tenen ni límits, ni pàtria, ni memòria, ni ànima.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.