La FNEC i la Il·lusió Occitana

La FNEC va ser una de les organitzacions clau de la Il·lusió Occitana als anys trenta.

La FNEC i la Il·lusió Occitana

La FNEC va ser una de les organitzacions clau de la Il·lusió Occitana als anys trenta.

Joaquim Granados, inspirat per Batista i Roca, havia expressat els objectius de la FNEC que presidia. «Tres aspectes ens interessen principalment de la Universitat: el règim, la llengua i l’esperit. Si l’ensenyament ha de respondre a les nostres exigències de cultura, els estudiants hem de tenir, també, iniciatives pròpies i lluitar per implantar-les». Més enllà de la catalanització i la modernització de la universitat, que havia estat la pedra de toc dels moviments estudiantils de principis de segle ençà, la FNEC va suposar un salt qualitatiu en ampliar el radi d’actuació de la «Catalunya estricta» a la «Catalunya Gran» i el «País d’Oc».

La Crida del Foc havia tingut una acollida important i havia permès un primer contacte massiu entre estudiants occitans i catalans. En  la commemoració del centenari de la Oda a la Pàtria d’Aribau, Palestra havia llançat un tiratge de 20.000 exemplars d’un fulletó dedicat a glosar les glòries de les terres de la llengua d’Oc, incloent-hi els Països Catalans. El fulletó incloïa articles, poemes i dades estadístiques, i va ser repartit durant els diversos actes de la commemoració. Portava impreses les fotografies d’Aribau i de Mistral, amb les dates de commemoració en occità i català i Batista hi signava, també, un petit resum del moviment nacionalista català amb esment a Víctor Balaguer. Fins a tres-cents representants d’Occitània van ser convidats a participar en els actes de la commemoració del poema. Els estudiants de la FNEC, alguns militants també de Palestra, com el mateix president, van donar el suport logístic per fer possible la celebració.

Alexandre Cirici, membre de la FNEC i de Palestra, recordava que l’edició del fulletó «plantejava l’ampliació del camp d’acció, que abandonava els vells límits tradicionals i es projectava cap a un ambiciós programa d’unitat cultural catalano-occitana». La Il·lusió Occitana estava passant de les elits intel·lectuals a les masses estudiantils. Segons l’estudiós August Rafanell, aquest document i els actes relacionats constituïen «el primer programa i la primera campanya plenament nacional (no selectiva ni elitista) del panoccitanisme a Catalunya». La publicació del fulletó tenia profundes implicacions. Com ha explicat Rafanell: «Josep M. Batista i Roca, secretari de Palestra, no era pas un jove inconscient i descontrolat. Als seus trenta-vuit anys ja podia saber que, editant i distribuint a l’engròs un opuscle com aquell, sacsejaria el món satisfet de l’autonomisme. [...] L’expansió extra-catalana que postula Batista el 1933 només s’explica per la idea motriu segons la qual la llengua catalana havia de ser considerada una llengua d’Oc».

El començament d’un moviment polític panoccitanista arribava després que s’hagués definit l’espai lingüístic sobre el qual es volia projectar. El mateix havia passat amb el catalanisme del segle XIX i el pancatalanisme del segle XX. Primer, delimitació lingüística, després, intercanvis culturals; finalment, salt a la política, a la conquesta de les masses. Batista pensava en una carrera de fons, a dècades vista—o potser anys vista, atesa la inestabilitat de l’Europa del moment.

El començament d’un moviment polític panoccitanista arribava després que s’hagués definit l’espai lingüístic sobre el qual es volia projectar.

L’acte central de la commemoració del Centenari va tenir lloc a Ripoll amb presència d’Estat Català, Nosaltres Sols!, Palestra, Minyons de Muntanya, Guies Excursionistes, el Partit Nacionalista Català i d’altres, que van plantar una cinquantena de tendes. Sembla que els principals partits polítics, com l’ERC o la Lliga, se’n volien desentendre. Malgrat que el president Macià havia rebut el normalitzador de la llengua occitana, anar oficialment més enllà de propostes culturals era sempre perillós per les relacions amb el govern de la II República espanyola i el de la III República francesa.

Entre nombrosos estendards i estelades de les organitzacions nacionalistes, a les onze van escoltar-se els parlaments de Batista i Roca, Pompeu Fabra i l’alcalde, Lluís Casell. Els assistents van desfilar davant la tomba de Guifré I el Pilós. A la trobada havien acudit convidats catalans de Mallorca, de València i del Rosselló, però també occitans de Provença, Gasconya i el Llenguadoc. El punt humorístic de la jornada el va aportar un grup de membres del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) que van confondre la bandera occitana—amb la Creu del Llenguadoc— amb una ensenya religiosa. Els crits i els esvalotaments consegüents van provocar la suspensió de l’acte, que va acabar a cops de puny i alguna corredissa, tot plegat entre «moris» a Espanya. El Be Negre, sempre atent als esdeveniments, en va publicar una caricatura i un poema satíric.

En paral·lel a aquests actes es va llançar a una campanya propagandística molt ambiciosa, que incloïa anuncis en diaris i revistes, també infantils, la impressió de cromos i el rebateig de carrers en honor de la Renaixença arreu del territori. Arreu es regalaven llibres i s’organitzaven conferències. Tanmateix, en no comptar amb el suport financer de les institucions, la major part de les iniciatives no van poder realitzar-se. Efectivament, Batista i Roca, inspirador de la FNEC, estava portant la idea més lluny que mai abans, al límit entre el que era cultural o lingüístic i el que era ja, a totes llums, polític: «El nacionalisme es sent intensivament a la Catalunya estricta, però no en tanta intensitat en les altres terres de parla catalana i provençal que formen un conjunt de 17.000.000 d’habitants. Cal treballar per a fer-los sentir la necessitat de reaccionar, car no podem ni devem prescindir d’ells en el despertar general de Catalunya».

La de l ’Oda a la Pàtria no va ser l’única commemoració que es va aprofitar per definir la idea i el mapa d’una pàtria nova. Una altra en va ser la dels set segles de Ramon Llull, celebrada el desembre de 1933. Tota oportunitat (o excusa) era bona per estrènyer lligams: els nacionalistes catalans hi van tornar la visita que els occitans havien realitzat a Ripoll. L’esdeveniment va tenir lloc a Montpeller, ciutat on el savi va realitzar algunes de les seves obres i indret, també, d’especial significació per valencians i mallorquins en ser el lloc de naixença del rei Jaume I. A Barcelona va organitzar-se la partida de la comitiva amb una assistència de dues mil persones. La visita va ser d’importància, com les altres commemoracions; el president Macià va ser mantingut al corrent per telèfon. Els estudiants havien estat subvencionats per la Generalitat per a poder assistir-hi i fins i tot havien estat rebuts a Palau amb un aperitiu. Hom suposava que s’acabaria per establir relacions amb les associacions i els intel·lectuals occitanistes del moment. L’atenció de Macià i l’acollida al mateix Palau de la Generalitat, en oposició a l’absència a l’acte de Ripoll, mostra com el suport oficial a les relacions catalano-occitanes era molt ambigu i prudent.

Van omplir-se dos autocars d’estudiants que van ser rebuts a la ciutat universitària pels acadèmics i els estudiants universitaris del País d’Oc

Amb Batista i Roca van viatjar a Montpeller Ramon Alós, professor de la Universitat de Barcelona, Josep Carbonell, motor de les relacions, Joaquim Granados, president de la FNEC, Sanxo, president dels estudiants mallorquins, Boquès, president dels estudiants de l’Agrupació Valencianista i Galhuet, president dels estudiants de Tolosa. En total, van omplir-se dos autocars d’estudiants que van ser rebuts a la ciutat universitària pels acadèmics i els estudiants universitaris del País d’Oc. També van assistir-hi les autoritats polítiques locals, inclòs el batlle Milhaud i els regidors Lisbone i Faucon. La visita va permetre que es generessin les sinergies necessàries per al llançament d’una revista mensual de joventut, Occitania. Organ mesadier de la joventut occitanista, la qual tenia per objectiu defensar «la llengua, la cultura i l’esperit del país d’Oc», i publicaria el seu primer número la primavera de 1934. Els estudiants de la FNEC hi van tenir una participació fonamental.

Com ha explicat Rafanell, «la feina de Batista consisteix a difondre l’occitanisme polític entre els joves. Un repàs a la revista Universitat Catalana, preparada pels estudiants de Dret de Barcelona, resulta força indicatiu de la permeabilitat del nou discurs [occitanista]». I «la influència de Batista sobre aquells joves nerviosos resulta inqüestionable». Com va recordar el mateix Batista i Roca de gran, a les trobades «es va aprofitar el temps» i van establir-se «una sèrie de contactes molt interessants» que durarien dècades. Aquell 1933 semblava que Catalunya culminava tot un llarg camí iniciat simbòlicament un segle enrere, i que, al seu despertar, s’hi sumava el de la seva ànima bessona: Occitània.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és director de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.