La FNEC i la Crida del Foc

La Crida del Foc va ser un dels actes més espectaculars de la història del catalanisme noucentista.

La FNEC i la Crida del Foc

La Crida del Foc va ser un dels actes més espectaculars de la història del catalanisme noucentista.

En vistes a l’imminent centenari del poema Oda a la Pàtria d’Aribau, una comissió especial de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) proposava al Consell Directiu, el març de 1932, una sèrie de projectes per commemorar l’aniversari. Hi participaven Jaume Bofill, Miquel Duran, Alexandre Galí, J. M. López-Picó, Batista i Roca, Lluís Bertran i Joan Ruiz i Porta. També a Palestra i a la FNEC, íntimament relacionades amb l’APEC, es proposaven de treballar-hi. Com explica l’historiador Lluís Duran: «Quan Palestra començà a plantejar la commemoració del centenari de la Renaixença estava especialment interessada a destacar la persistència de la voluntat nacional, abans i tot de la data de 1833. Es planteja com un punt de guaita enllà i ençà».

Entre 1833, simbòlicament, i el 1933, l’expressió de la identitat política catalana havia evolucionat del provincialisme fins al nacionalisme.

Batista era de l’opinió que «l’inici del recobrament de les nostres llibertats nacionals clou un període de la Història de Catalunya i en comença un altre per a la consecució de majors llibertats». Entre 1833, simbòlicament, i el 1933, l’expressió de la identitat política catalana havia evolucionat del provincialisme fins al nacionalisme. Per als sectors més nacionalistes, sobretot entre els joves, el 1933 Catalunya tenia al seu davant un futur encara més puixant. Calia retrobar també Occitània.

Els actes van implicar la Generalitat i el moviment nacionalista. La imatge per al record la donaria la Crida del Foc, un acte inspirat en la iconografia romàntica de la Renaixença—les cendres, el foc i el fènix que reneix—i que probablement va ser batejada amb aquest nom per influència dels nacionalistes vascos d’Eli Gallastegui. Com va recordar al final de la seva vida Batista i Roca, es va fer «una crida a tots els centres excursionistes i delegacions de Palestra i gent de comarques» per tal que «una nit determinada tots pugessin a la muntanya més alta pròxima al seu poble i encenguessin unes grans fogueres». Prèviament s’havien enviat dos sobres  a cadascun dels grups del territori, un d’ells precintat i que no es podia obrir fins al moment en què la foguera estigués encesa. L’acte simultani no era una cosa senzilla ni exempta de risc; escalar cims inhòspits i preparar fogueres en plena nit podia ser força perillós.

Els focs, ruixats amb sals químiques diverses, van convertir les flames dels turons de «Salses a Guardamar i de Menorca al Matarranya» en un espectacle de colors que permetia d’identificar-ne la localització geogràfica exacta.

En total, van ser enceses entre dues-centes i vuit-centes fogueres coronant els cims de tota la geografia del país. Els focs, ruixats amb sals químiques diverses, van convertir les flames dels turons de «Salses a Guardamar i de Menorca al Matarranya» en un espectacle de colors que permetia d’identificar-ne la localització geogràfica exacta. El grup de Cirici, de la FNEC, al cim als Cingles de Bertí, observava «una constel·lació de foc» que s’estenia arreu. S’encenien també fogueres llunyanes al Pirineu o a les Guilleries i Montserrat, i fins i tot n’esperaven al Puig Major de Mallorca. Batista i Roca ho recordaria emocionat: «Va ser una cosa impressionant, es veien fogueres per tot arreu de Catalunya».  

La Crida del Foc va tenir una acollida important i el record que va deixar va ser inesborrable. La cerimònia es va fer sota la responsabilitat o bé de Palestra o bé de grups excursionistes locals relacionats amb Batista i Roca, i amb participació dels estudiants de la FNEC. Finalment, com a colofó, la commemoració del Centenari de la Renaixença es va traslladar a Barcelona. Allà, es va preparar l’arribada dels representants d’Occitània i el conseller de Cultura, Ventura Gassol, va presidir una rebuda al Palau de la Generalitat. Es va fer també una ofrena floral en honor del poeta Frederic Mistral i intercanvis de banderes entre estudiants occitans i membres de la FNEC. Per últim, es van visitar les despulles de Jaume I el Conqueridor al Monestir de Poblet i es van realitzar actes de relleu al Parlament, a la Universitat i al Palau de la Generalitat.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.