La dissort de l'àtom

Els homes desarrelats es panseixen en la intempèrie individualista.

La dissort de l'àtom

Els homes desarrelats es panseixen en la intempèrie individualista.

El progrés ha transformat radicalment la concepció de la vida. El sentit unitari amb què antigament es concebia l'existència ha deixat de pertànyer-nos. Les proclames modernes d'independència i llibertat han esbocinat les formes comunes d'existir i comprendre. Tendim a la dispersió, al desmembrament més absolut. Aquest és un dels signes més evidents del divorci entre l'esperit i la matèria. No queda res sagrat, perquè no hi ha res que tingui substància rere la forma. El temps de la significació s'ha esvaït.

Els efectes d’aquesta fractura ontològica són palmaris. Tot el que antany quedava concentrat en un únic nucli de comprensió, cohesionat i estructurat, ara transita cap a la classificació i diferenciació; massa sovint, de manera confrontada i inconnexa. Només cal adonar-se com les diverses branques del coneixement, provinents d'un origen comú, s'han anat separant fins a fer-se mútuament inintel·ligibles i irreconciliables. És el cas de la relació entre ciència, filosofia i religió. L'art, allunyat de la inquietud per representar una idea elevada de bellesa, s'ha anat apagant per passar a simbolitzar-ho tot i res alhora. La fabricació industrial  ha desmantellat els centres de producció tradicionals. Ara tot el que es crea s'origina en un procés en cadena fracturat i alienant. Els exemples són arreu.

Amb tot, la descomposició de les comunitats orgàniques ha estat un dels aspectes més aterridors d'aquest esclat de fragmentació. Allunyats de qualsevol forma de vida compartida, milions d'individus vagaregen erràtics sense l'escalf d'un nucli existencial, d'una llar espiritual.

Un dels aspectes més aterridors del món modern és la voluntat manifesta de descompondre les comunitats.

La individualització se’ns ha volgut presentar com una conquesta de la voluntat personal per superar les imposicions i condicionants que estableixen les institucions i convencions socials; tals com la família o la comunitat nacional. Se'ns diu que d'aquest despreniment victoriós n'hauria d'emergir una nova idea d'home lliure i independent, dotat de sentit existencial propi, autoreferencial. El caràcter i la força serien trets inherents d'aquest home, el qual en faria prou de la seva traça i entusiasme per a viure. La realitat, emperò, és una altra: aquesta afirmació únicament és operativa en el món de les utopies. El prototip d’home que engendrem, fill de la decadència, es mostra arrogant i fanfarró, temorós de reconèixer les seves carències. No gosa adonar-se que es perfila davant la història com una de les formes humanes més fràgils i inestables.

Els anhels de transcendència i arrelament són consubstancials de l’home, un ésser social amb intriga sobre la divinitat. Qualsevol visió sobre el fet social i l’individu que descuidi aquests pilars promou l’angoixa existencial, la pitjor de les condemnes. Destruint les comunitats l’únic que realment es buida és el cor i l’ànima dels homes. Gratant en la nostra essència se'ns priva de reconèixer-nos en el que ens és intrínsecament propi i, per tant, positiu. Així és com hem perdut l’esma per assumir deures i compromisos amb els nostres, però també la possibilitat d’experimentar-ne l’escalf i el suport.

La desorientació existencial s’acompanya d’altes dosis de publicitat per mirar d’apaivagar-nos els impulsos naturals. Per aquest motiu ens presenten models i cànons vitals de personatges que han reeixit i obtingut èxit—generalment professional—optant per la via del desarrelament, de la solitud. A redós de la propaganda s’ha anat deformant un dels objectius primordials i més elevats dels homes: construir una família i procurar per la pròpia. Restem sota la tirania dels al·lèrgics al compromís i a les relacions estables. No és difícil d'imaginar que si la família, l'esfera original, corre aquesta sort, la subseqüent interacció de l’individu modern amb d’altres dimensions col·lectives, com ara l’amistat, el veïnatge o la nació, encara pren formes més anèmiques i insolidàries.

Lliurats a la supèrbia individualista, els homes s’aboquen a una cursa frenètica i sense objectius definits. L’egoisme els incapacita per compartir i transcendir les fites que assoleixen. El premi de consolació és provar d’impressionar o commoure d’altres individus, incapacitats els uns als altres de reconèixer el mèrit aliè i mirar de construir quelcom plegats. En temps postmoderns, aquesta degradació només ha fet que agreujar-se, atiada per les xarxes socials. Actualment, qualsevol mediocre es pot convertir en figura pública i nodrir injustificadament la seva egolatria. A més, el seguiment massiu d’aquest despropòsit contribueix a aprofundir en el sinistre totalitarisme de la «felicitat perpètua», tot construint una falsa realitat que ens envolta per complet. No podem imaginar més enllà d'aquests murs.

Lliurats a la supèrbia individualista, els homes s’aboquen a una cursa frenètica i sense objectius.

Havent injuriat les maneres de viure realment significatives, l’home modern només troba sentit a la seva existència fitant arquetips d’individus sintètics i irreals, prefabricats per un sistema que necessita justificar els productes que crea. Amb tot, la dissonància entre el que vertaderament és un home i el que volen que sigui és impossible de compaginar. No és d’estranyar, doncs, que el consum d’ansiolítics, les autolesions i el suïcidi hagin augmentat exponencialment, especialment entre els més joves. Amb la naturalitat feta crim, el recorregut per a la realització s'omple d'entrebancs. Les ficcions de plàstic només ens guien cap al caos.

En els propers anys, a mesura que el procés de demolició social avanci, les nacions occidentals es convertiran en deixalleries d’individus desfets, completament indefensos davant dels dictàmens estatals i empresarials. Ignorant la direcció dels temps, és imprescindible de plantejar una alternativa ferma als deliris fragmentaris. Els orfes de la modernitat hem de poder retrobar-nos i crear un nou principi fundador; un ideal de comunitat que ha de permetre als homes de mostrar tota la seva esplendor. Tots i cada un de nosaltres el duem dins, ens cal desvetllar-ho. De moment, però, ens tocarà de seguir caminant sobre les ruïnes del present.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.