L’excepcionalitat de la situació catalana ens porta, sovint, a buscar semblances amb d’altres països i llurs conflictes nacionals. La situació dels Països Catalans, amb les seves particularitats regionals, ha estat sovint comparada amb el País Basc, Irlanda, Eslovènia, els estats bàltics, i fins i tot Algèria, Israel o el Vietnam. Hi ha, tanmateix, un símil que, un cop degudament exposat i considerat té més potència explicativa que qualsevol dels casos anteriors: Catalunya s’ha convertit en la Cuba de Batista.

Si bé ja fa més de mig segle que l’estultícia espanyola pels negocis va convertir les costes de la Península Ibèrica sencera en paradors turístics de baixa qualitat pel proletariat europeu, en les darreres dues dècades Barcelona ha concentrat gran part dels fluxos de les masses cosmopolites internacionals. La ciutat, replantejada a partir dels Jocs Olímpics, ha esdevingut un indret estrany, un amuntegament estrafet de propostes en direccions creuades, el resultat d’una amalgama esquizofrènic de tensions de naturalesa diversa. Pels catalans, especialment aquells de fora de la ciutat, la Barcelona macrocefàlica és una capital pel país, funcionalment necessària però cada vegada menys apreciada. La seva progressiva descatalanització és un recordatori creixent de la minorització experimentada pel nostre poble, que ni tan sols pot preservar una sola ciutat important amb una idiosincràsia pròpia, alineada amb la nostra manera de ser.

La manca d’infraestructures planejada des de Madrid i accentuada per la niciesa dels polítics nostrats ha permès que l’AMB cresqués de forma absolutament caòtica i desestructurada, generant una crisi de l’habitatge que s’ha escampat per tot el territori principatí a través de les línies de ferrocarril. Així doncs, mentre la connexió de Barcelona amb el seu hinterland es troba, tal vegada, en els seus moments més baixos, les connexions amb la metròpoli colonial a través de l’AVE es troben en màxims històrics. La situació és idèntica amb la connexió amb les principals capitals europees a través de l’Aeroport del Prat, o del tèrbol Port de Barcelona amb les rutes del comerç marítim internacional. Barcelona es troba ben connectada en les xarxes internacionals—fins aquí cap novetat—però ha girat l’esquena al territori català.

Per a aquesta classe internacional, la llengua catalana és una trava més de les que es poden trobar en el seu viatge, similar a qualsevol procediment burocràtic o administratiu

Els preus en general, baixos en termes relatius respecte a d’altres estats europeus, han aconseguit que—en un context en què una connexió decent a Internet permet la deslocalització del treball—Barcelona esdevingui una destinació principal per a la casta chic cosmopolita internacional. En el mapa de les peregrinacions juvenils hodiernes, Barcelona ocupa un lloc preponderant en una llista que també inclou destinacions com Londres, Berlín o Bali. D’entre aquests destins, nogensmenys, Barcelona queda més a prop de Bali que no pas de Berlín. Naturalment, aquest perfil d’immigrants no contempla la ciutat ni el país de cap de les maneres: essent aquesta una destinació necessària però ulteriorment temporal en el llarg viatge del desarrelament i el nomadisme globalistes, el català és una mera curiositat local més, apropiat per aprendre’n quatre paraules en el millor dels casos. Per a aquesta classe internacional, la llengua catalana és una trava més de les que es poden trobar en el seu viatge, similar a qualsevol procediment burocràtic o administratiu com la renovació d’un visat, una curiositat atàvica que els separa de poder gaudir amb tranquil·litat la seva experiència global.

Es parla sovint de l’efecte gentrificador d’uns treballadors qualificats amb uns sous molt més elevats que els de la població nadiua. Tanmateix, poc es comenta el caràcter transitori de les estades d’aquests internacionals a la ciutat. Segons un estudi publicat recentment, referent al districte de Ciutat Vella, la mitjana del temps d’estada d’aquests expats és tant sols de quatre anys. Naturalment, en un període tant curt, el sosteniment o la millora de les condicions de la urbs no entren en la llista de preocupacions d’aquests turistes de llarga estada. Amb aquesta temporalitat, ni tan sols la adaptació o la integració són possibles.

Aquest conjunt de factors han portat a la present situació: Barcelona és una ciutat que viu d’esquena a la catalanitat, ocupada en fer diner ràpid i fàcil sadollant els vicis hedonistes dels guiris. Per a més inri, ni tan sols són els propis catalans els que es beneficien majoritàriament dels negocis turístics: una part molt significativa dels establiments, les ofertes i les activitats ofertes als turistes són dirigides i regentades pels propis expats. En aquest context, Barcelona s’assembla cada vegada més a la Cuba de Batista: un prostíbul a cel obert on els capitals estrangers i les màfies locals fan l’agost amb la tromba cíclica de turistes i expats. Igual que en la Cuba de Batista, és innegable que a Barcelona s’hi fan negocis, i que hi ha gent a qui li van bé les coses. Tanmateix, pocs d’aquests beneficis són gaudits per la població nadiua, i en el procés els catalans hem perdut la capital on desenvolupar-nos professionalment i anar-hi a fer els nostres propis negocis.

És pertinent, doncs, preguntar-nos si podem afegir la pèrdua de Barcelona—com a capital, com a catalana, i com a capital catalana—a la llista de llençols perduts en la bugada de l’estirabot processista

Així doncs, una part significativa dels catalans amb una formació elevada, idees de negoci, etcètera, reconeixen que el model i les condicions estructurals del país i la seva capital històrica fan impossible el seu desenvolupament professional propi. El talent català es troba dispers pel món, ja que el model autonomista de col·locació funcionarial i del sector públic només és accessible per aquelles persones addictes al règim o capaces de transigir. Des de la derrota del 2017, a més, la tendència s’ha agreujat: alguns d’aquests catalans han començat a percebre que per a complir les seves expectatives laborals ja no podien dirigir-se a Barcelona, i que abans de marxar a Londres o Nova York, Madrid comença a semblar una destinació cada vegada més atractiva. És pertinent, doncs, preguntar-nos si podem afegir la pèrdua de Barcelona—com a capital, com a catalana, i com a capital catalana—a la llista de llençols perduts en la bugada de l’estirabot processista.