J. V. Foix i els intel·lectuals de la II República

Foix va reflexionar sobre la intel·lectualitat republicana entre 1932 i 1935.

J. V. Foix i els intel·lectuals de la II República

Foix va reflexionar sobre la intel·lectualitat republicana entre 1932 i 1935.

Cal «distingir el matís essencial que separa l’intel·lectual genèric de l’estol d’escriptors àvids de popularitat o de riquesa que perden la independència espiritual per un aplaudiment de la multitud escaldufada o per la servitud al “senyor”, o al diner. És cert que, per una corrupció del seu significat, a molts d’escriptors que no són més que servidors o serfs de l’opinió o del diner (empresa industrial o empresa editorial, “diari, revista, llibres”) els anomenen intel·lectuals. Llur tasca precisa, però, és d’estendre, als peus de les potències adverses de l’esperit, la intel·ligència i l’enteniment com una catifa, per a envilir-los».

El clam contra aquesta mena d’escriptors era d’abast general. Ja podien ser editors, polítics, burgesos, proletaris o socialistes: «Què hi fa!». En una sèrie d’articles publicats a La Publicitat entre 1932 i 1935, J. V. Foix es va ocupar de la qüestió dels intel·lectuals. La qüestió no era pas nova: ja feia anys que a Catalunya, com a tots els règims més o menys liberals, s’havia anat formant una mena d’«estol d’escriptors àvids de popularitat o de riquesa», com els anomenava Foix, que posaven, negre sobre blanc, el que tocava i quan tocava. L’adveniment de la República i el desplegament i difusió dels mitjans de comunicació—sobretot de la miríada de diaris controlats pels partits—només havien engrandit el problema.

Les transformacions de la societat industrial i l’expansió de l’esfera pública i de l’opinió havien generat situacions inèdites. «Ha estat assenyalat, aquests darrers temps, amb disc vermell, el perill que la política absorbís la intel·ligència. En els països sotmesos a una dictadura, aquesta absorció, voluntària o forçada, és, per abstinència o per intervenció, efectiva. En els països de règim democràtic, o de règim mixt, si la intel·ligència no ha estat encara confiscada, en canvi, les activitats intel·lectuals, els neguits i les esperances per a l’esdevenidor del polític i del social s’ordenen, en submissió, entorn de la política: tothom ha de prendre partit».

La tirania de l’opinió impedia el pensar a llarg termini, sense constriccions, sense polèmiques d’última hora.

Es referia Foix a una totalitarització del pensament i a una mena, també, d’immanentització d’aquest? La tirania de l’opinió impedia el pensar a llarg termini, sense constriccions, sense polèmiques d’última hora. Tot el pensament dels intel·lectuals de l’època giravoltava entorn de l’última sessió del parlament, l’últim escàndol de corrupció o el darrer canvi de govern. Els intel·lectuals estaven perdent la seva capacitat de transcendir la realitat i pensar-la en la seva dimensió més profunda. Encara pitjor: la subordinació de l’opinió al diner estava estrafent el pensament.

Per Foix, «l’intel·lectual és l’home lliure (lliure en funció de l’esperit) que posa la seva ambició, que subordina la seva activitat mental, que condiciona les seves comoditats materials a la coneixença del ver». Qui deixa de dir unes coses o unes altres, o deixa de perseguir la veritat, per por a perdre el sou o la reputació, deixa de ser lliure—i, esclar, intel·lectual.

L’intel·lectual no era algú que fes anar la ploma o la màquina d’escriure sense conseqüències, sense guanyar-se algun enemic en el procés. «Crec que per a ésser intel·lectual cal una suma de vots restrictius, prèvia». Per descomptat, tampoc no valien els qui només es guanyaven amics perquè mai havien volgut ofendre a ningú i tot els semblava bé. Foix defensava que «hi ha una incompatibilitat radical entre la intel·ligència i l’adulació, entre l’intel·lectual (que no coneix d’altra servitud que la de la intel·ligència) i l’adulador».

Foix defensava que «hi ha una incompatibilitat radical entre la intel·ligència i l’adulació, entre l’intel·lectual i l’adulador».

En el to i els conceptes dels articles es notava una clara influència de Charles Maurras, qui s’havia preocupat de la qüestió dels intel·lectuals en el seu atemporal assaig L’avenir de l’intelligence, publicat el 1905. Foix en calcava alguns dels conceptes, com els d’un país real oposat a un país legal constituit pel govern, el diner, l’opinió, els mitjans i els intel·lectuals a sou. «La posició, doncs, de l’escriptor era, com deia divendres passat des d’aquesta mateixa secció, de desconfiança davant la societat present, i de resistència».

Aquesta resistència calia practicar-la en l’escriptura i en la vida mateixa, perquè l’intel·lectual era, tant per Foix com per Maurras, integral. «Tot escriptor que cedeix a les ofertes especulatives dels financers o a les moixaines del poderós lloga el seu talent perquè aquells el depreciïn. Tot enfaristolant-se, s’enganya. [...] No hi ha intel·ligència sense independència, no hi ha intel·lectual sense dependència del ver. Per ell es juga el sou i el bou, diguin el que vulguin els filosofastres». Efectivament, «llur talent no és cotitzable. Amb pa i aigua viuen, si cal, aquells als quals ha estat negada l’opulència en les més incòmodes contrades. Llur llibertat és efectiva». Per escriure en llibertat, primer calia ser lliure.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.