El pensament català pateix d'esclerosi, una conseqüència directa de l'empobriment de la vida política i intel·lectual del país. La cultura catalana, el calaix de sastre on hem de trobar solucions, és incapaç de produir noves idees pels reptes que té al davant. Una de les causes ha estat l’abandonament de la tradició, entesa com el conjunt de valors vitals sobre els quals es funda la nostra identitat. En conseqüència, hem perdut força, convenciments i orientació. Tampoc hi ajuda que hàgim renunciat a mirar més enllà de la nostra singularitat per entendre el món en què vivim i amarar-nos de les respostes i iniciatives que adopten altres realitats nacionals. Continuem ancorats i sense expectatives de canvi en un esquema interpretatiu de la realitat extremadament simple, naïf i fal·laç. L’escarransit marc mental en el qual ens hem anat entaforant només és capaç de rescatar idees en el passat més immediat, és a dir, en el pujolisme. Una afirmació que per si mateixa revela el límit i la mida de les nostres aspiracions com a país. També ens trobem sota mínims pel que fa a la importació d’idees. D’una banda, tendim a adoptar gustosament el relat dels castellans. Per l’altra, només som capaços de reconèixer-nos en els discursos moralitzants i suïcides que estila el progressisme occidental.

Poc després del tripartit, coincidint amb l’esclat del procés, els principals líders, partits i generadors d’opinió van anar arraconant les qüestions més complexes i controvertides del debat públic general. La intenció era desviar les idees amb major profunditat i potència per fer de l’independentisme un producte polític i electoral senzill, assequible per a tothom. Ben poques vegades se sentia parlar sobre el poder, la defensa, les fronteres, la geopolítica, l’economia, la demografia o el conflicte ètnic. Les persones amb cert interès per aquestes temàtiques havien d’extreure les seves pròpies conclusions o cercar en entorns minoritaris elements que per a qualsevol nació són d’extrema prioritat. Tot sigui dit, la tasca de les elits processistes, mentre va durar, va ser altament efectiva. Els catalans van aglutinar-se sota una sèrie de convenciments comuns, van mobilitzar-se sostingudament i van despertar en la imaginació nacional una espurna de vida més enllà de la colònia. És probable que si la nostra elit dirigent hagués tingut coratge i un pla concret per assestar un cop ràpid al cor de la bèstia la victòria hauria estat a l’abast. Tanmateix, la realitat va ser una altra. En aquella estranya i frenètica cursa cap al precipici tot es va esfondrar. La incompetència i la mentida van crear la tempesta perfecta: quan va caure el decorat no hi havia res al darrere.

Ben poques vegades se sentia parlar sobre el poder, la defensa, les fronteres, la geopolítica, l’economia, la demografia o el conflicte ètnic.

De les restes d’aquell naufragi bona part del magma processista n'ha emergit revelant-se com el que era: un exèrcit d’estúpids motivats. Els ideòlegs de la farsa van creure que l’entusiasme els seria més útil que la intel·ligència. Naturalment, és molt més fàcil controlar el poder i el transcurs dels esdeveniments si s'idiotitza els governats, encara que això comporti limitar enormement el recorregut i les aspiracions d'una nació. Dins del seu cinisme, disfressat d'irresponsabilitat, aquesta escenari no els va semblar un inconvenient.

Els trens de la història, mentrestant, passen altra vegada pel nostre davant. La masegada cultura política que ens ha llegat el processisme, farcida de consignes buides i insultament bàsiques, fa que el país no tingui prou cintura i recursos pels enormes desafiaments que se’ns plantegen. Per això, a hores d’ara, continuem tenint «un país que [sic] que vol un gelat per postres cada dia» i reflexiona únicament sobre el sexe dels àngels, però no debat sobre el model de seguretat ciutadana, el seu paper en la reconfiguració dels blocs geopolítics, la desindustrialització galopant o l’alarmant desaparició del sector primari nacional.

Els nostres prohoms no revertiran la situació. D’entrada, perquè aquest estratagema els permet graponejar i lucrar-se de l’agència de col·locació en la qual han convertit les institucions autonòmiques. Segona, perquè no tenen ni la capacitat, ni la formació exigibles. Dos aspectes que es fan sentir de seguida que el poder polític desplaça el talent i les conviccions per fer lloc al nepotisme, la servitud i les cadenes de favors. A banda d’això, ells mateixos han acabat promocionant persones amb una visió completament adulterada de les relacions de poder, o directament s’han empassat les seves pròpies invencions. Penseu només en els «bons» de l’Oriol Junqueras o en Jordi Cuixart, devorats patèticament pel personatge que van crear-se.

Ras i curt: el nivell intel·lectual de la nació ha d'elevar-se urgentment.

Amb tot, és important no demanar l’impossible. Cal tenir molt present que la gran majoria de catalans no està interessada en la política, ni tots els que hi tenen interès tenen aptituds per exercir-la, analitzar-la o participar-hi. Ni a Catalunya, ni en qualsevol comunitat política. No obstant això, si realment anhelem la llibertat, estem obligats a ser millors del que vam ser i superiors als nostres adversaris. La qüestió purament numèrica que ens han volgut transmetre és pur pinso, el que ens manca és qualitat i una dosi d'elitisme ben entès. Ras i curt: el nivell intel·lectual de la nació ha d'elevar-se urgentment. Hem d'atrevir-nos a invertir els nostres valors, canviar de convenciments i estar disposats a comprendre argumentacions que d'inici ens poden semblar absurdes o ofensives. Dit d'una altra manera, els catalans ens hem d’espolsar la por de pensar, abandonar el cofoisme i abraçar la radicalitat—en el sentit més bell i filosòfic del terme. Un poble intel·ligent i cultivat sempre és més lliure, perquè disposa de més eines i possibilitats per a resoldre els problemes que l’assetgen. Prenguem-ne nota per a futurs embats.