La Il·lusió Occitana (II)

Durant el període d’entreguerres del segle XX, la Il·lusió Occitana va reviure per gaudir d’uns anys d’apogeu entre els intel·lectuals a banda i banda dels Pirineus.

La Il·lusió Occitana (II)

Durant el període d’entreguerres del segle XX, la Il·lusió Occitana va reviure per gaudir d’uns anys d’apogeu entre els intel·lectuals a banda i banda dels Pirineus.

En el primer article sobre la sèrie de la Il·lusió Occitana, vam parlar dels seus orígens en el romanticisme del Vuit-cents. També vam apuntar que, en cloure’s la finestra d’oportunitat de finals de la dècada de 1860 i principis de 1870, la idea va haver de transmetre’s de manera subterrània. A banda i banda dels Pirineus, la fascinació per la gran pàtria dels occitans i els catalans va perviure en tertúl·lies, en conferències, transmesa entre amics, de mestres a deixebles i de pares a fills entre els intel·lectuals que en guardaven el record.

A partir de 1874 i fins al 1919, la malaurada Il·lusió va viure hores baixes, a l’espera de temps més propicis. Entre llibres, articles i cartes es troben reivindicacions que hi són, però que han passat desapercebudes pels historiadors posteriors a la derrota de 1939—fins que Rafanell ens les va fer veure. Hi ha referències com les que vam comentar de Balaguer el 1859, referències a la Prússia i a l’Alemanya unificada, gairebé críptiques. Joan Maragall (1860-1911) va guanyar els Jocs Florals el 1904 amb la Glosa, en la qual retronaven els versos: «jo no sé quan, pro vindrà un dia/que el Pirineu regnarà!». El 1906, Prat de la Riba (1870-1917) va cloure La Nacionalitat Catalana amb un: «Allavors serà hora de treballar per reunir a tots els pobles ibèrics, de Lisboa al Roine, dintre d'un sol Estat, d'un sol Imperi». Es referia a aquesta Ibèria el cabdill Francesc Macià (1859-1933) en la seva proclamació republicana de 1931? Fos com fos, a principis del segle XX restava viu encara un marc alternatiu a l’espanyol: el d’una pàtria mediterrània i llatina, de la qual Catalunya i Occitània, unides sota un mateix Estat, en fossin ànima i motor.

A principis del segle XX restava viu encara el marc alternatiu d’una pàtria mediterrània i llatina.

Infortunis de la història, mentre a una banda del Pirineu uns podien expressar i treballar públicament la Il·lusió Occitana, a l’altra la situació política n’impedia l’expressió. Durant la Gran Guerra, per exemple, els aliadòfils catalans es van haver de mossegar la llengua; no es podia reivindicar Occitània mentre hom volia que la França encarnadora del Mediterrani sortís victoriosa de l’enfrontament amb els odiats germànics. Quan, acabada la Gran Guerra, els occitans van començar a animar-se, sobre Catalunya va caure la Dictadura de Primo de Rivera. Durant cinquanta-sis anys, de 1874 a 1930, els dos enamorats no van trobar el moment de dir-se tot el que sentien.

El 1930 la situació va canviar, però ja no serien els romàntics, sinó els noucentistes, els protagonistes de la represa. Dessota els Pirineus, la Dictadura de Primo de Rivera havia caigut pel seu propi pes i Catalunya sortia d’una hibernació forçada amb noves energies. Dessobre les Corberes, el 1930 s’havia posat en marxa la Societat d’Estudis Occitans. Pompeu Fabra (1868-1948) i el seu homòleg occità, Loís Alibert (1884-1959), senys ordenadors, preparaven la unificació lingüística de les gramàtiques occitana i catalana. Unir les dues llengües en una de sola i normativa havia de significar un pas de gegant en l’assentament d’una cultura comuna.

Mentrestant, els joves noucentistes Josep Carbonell (1897-1979) i Josep Maria Batista i Roca (1895-1978) acceleraven els contactes a través de l’Oficina de Relacions Meridionals i de Palestra, respectivament. Convidant estudiants, polítics i intel·lectuals de çà i llà a actes conjunts com el de Ripoll de 1932 o Montpeller el 1933, s’estrenyien llaços i s’arrencava un bull com el de seixanta anys abans, en els temps de Mistral i de Balaguer. La més potent i complexa del les celebracions va ser la del Centenari de la Renaixença de 1933, recordant la simbòlica Oda a la Pàtria. Per acompanyar els actes, Palestra va imprimir 20.000 còpies d’un fulletó amb referències a Mistral, Balaguer, Aribau (1798-1862) i mapes i estadístiques que incloïen la Catalunya Gran i l’Occitània —els Països Catalans i els Occitans. La fotografia de Francesc Macià, Loís Alibert, Josep Carbonell, Pompeu Fabra i Ventura Gassol (1893-1980) al Pati dels Tarongers és el més visual dels records d’aquells anys. Tal com ho va ser la de Mistral, Balaguer, Llorente (1836-1911) i d’altres autors de ça i llà al claustre gòtic de Montserrat, pels Jocs Florals de 1868.

Els anys de 1930 a 1934, com els de 1868 a 1871, van ser els de l’apogeu de la Il·lusió Occitana.

Els anys de 1930 a 1934, com els de 1868 a 1871, van ser els de l’apogeu de la Il·lusió Occitana. Semblava possible que, amb la puixança dels catalans dins la II República espanyola i el reviscolament de rossellonesos i occitans en l’afeblida III República francesa, s’assentaven les bases d’alguna cosa més gran. Fins i tot el context europeu d’entreguerres tenia quelcom de favorable. El conseller Sanitat i—interinament—de Governació, l’enèrgic Josep Dencàs (1900-1966), havia establert uns contactes interessants mentre preparava la insurrecció del que van ser els Fets d’Octubre. En una reunió secreta amb el vicecònsol d’Itàlia a Barcelona, havia expressat que «la Catalogna torna alla sua storia, alle sue tradizioni, alla sua civiltá; civiltá essenzialmente Romana» i també el seu desig «di vedere un giorno riuniti tutti i fratelli nel grande Stato Catalano, uno Stato di 18 milioni, nel quale tornerá a cantare la lingua d’oc». A aquests contactes se’n sumaven d’altres, d’abast europeu. Podria ser que Batista, Dencàs i companyia estiguessin coordinant un acostament a la Itàlia de Mussolini amb l’horitzó de la Il·lusió Occitana present?

La política mediterrània de la Itàlia feixista, l’expansionisme del III Reich, la força de l’Imperi Britànic, però també el record de les invasions i de les guerres franceses contra Espanya, animaven els nacionalistes a somiar en una carambola que els servís una oportunitat daurada. La primavera de 1934, però, es va publicar un manifest clau que va fer tornar a la realitat els intel·lectuals del noucentisme. Desviacions en els conceptes de Llengua i de Pàtria, signat en bloc per la immensa majoria d’ells, significava un punt d’inflexió en les relacions çà i llà del Pirineu i de les Corberes. El context, de creixent tensió entre el govern central i el de la Generalitat, convidava a deixar estar la Il·lusió Occitana tàcticament, a l’espera del que s’esdevingués. Hom no podia lluitar contra el Nord i contra l’Oest, contra França i contra Espanya, a la vegada. La intelligentsia catalana va desar el panoccitanisme en un calaix i va preparar-se, en bloc, per la insurrecció de l’octubre de 1934.

(Continuarà)

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.