Les ciutats són, en termes relatius, els espais del món amb una menor biodiversitat. Per norma general, a les ciutats els animals són percebuts com uns elements forans i una font de problemes. Des dels senglars de Collserola a les rates del metro passant pels coloms de Plaça Catalunya, els exemplars que s’hi deixen veure no són precisament apreciats pels urbanites, que els consideren plagues o vectors de propagació de malalties. Als anys vuitanta, el comerç amb l’Àsia va dur al continent americà una espècie exògena, la panerola asiàtica. Un decenni més tard, a causa de la globalització i a través d’un vaixell de càrrega—de soja, concretament—, aquesta espècie va desembarcar a la ciutat de Barcelona, on ràpidament es va fer un nínxol a expenses de la panerola germànica endèmica. Exemples com aquest són comuns en la història de la humanitat. Fins i tot les llavors enganxades a les soles del calçat dels conqueridors hispànics van dur a Amèrica les males herbes pròpies de la Península que, transportades pel vent, es van escampar pel nou continent a una velocitat superior a la dels propis invasors– amb uns cinquanta anys d’avantatge. El potencial transformador de l’ésser humà és titànic, però sobretot incontrolat i, caòtic. Reforça cicles que desconeix i, en conseqüència, viu sense saber-ho sota l’espasa de Dàmocles dels efectes inesperats de la seva obra.

L’ésser humà modern és el Prometeu desencadenat que creu ser capaç de controlar les forces de la natura mitjançant la raó.

Encara que tal vegada sigui una metàfora ja suada, l’ésser humà modern és el Prometeu desencadenat que creu ser capaç de controlar les forces de la natura mitjançant la raó, la tècnica i el «mètode científic». Tanmateix, mentre amb una mà busca d'eliminar la transmissió de la malària i el paludisme, amb l’altra provoca vastes plagues de dimensió planetària. Tal és l’exemple de la Xina de Mao, que durant el Gran Salt Endavant, la Campanya contra les Quatre Pestes es va promoure l’extermini sistemàtic de rates, mosques, mosquits i pardals. Dels darrers, es creia que feien disminuir la collita de l’arròs. En realitat eren també els depredadors naturals d’un seguit d’insectes, que sense pressió proliferaren com mai. Això va fer caure els rendiments agrícoles en picat, que va acabar generant la darrera gran fam de la Xina. Europa també ha viscut fenòmens similars: durant la Pesta Negra, l’assassinat en massa de gats—de qui es creia que transmissors de la malaltia—va provocar una major proliferació de les rates, les poblacions van augmentar i es van multiplicar els contagis de pesta sense aturador.

L’ésser humà, especialment en la seva deformació moderna, viu en un entorn molt ordenat i jerarquitzat, del qual ell n'ocupa la cúspide. Amb tot, els riscos de projectar sobre la natura una perspectiva «racional» o «científica», tot seguint un mètode basat en prova i error, falsació d’hipòtesis de Popper i canvis de paradigma de Kuhn, és extremadament arriscat. Fa relativament pocs anys, per exemple, es considerava que una part substancial de l’ADN era junk DNA, o «ADN brossa»; en l’actualitat, se sap que és extremadament important per regular processos interns diversos. Què hauria passat si algun estat hagués decidit, per exemple, d’eliminar sistemàticament segments de l’«ADN brossa» dels seus ciutadans?

Tot això, és clar, deriva de la Il·lustració i el racionalisme. Aquests corrents han vertebrat una cosmovisió que, portada fins a la seva lògica última, propugna la idea que l’ésser humà és capaç de comprendre l’univers en la seva totalitat a través de la raó. No hi hauria res per sobre o enllà del que hom pugui racionalitzar. Aquesta mateixa noció desenvolupada de forma absoluta té com a conclusió la supremacia de l’home sobre la natura. Això no obstant, en aquest procés, les ponderacions filosòfiques dels pioners de la ciència i la pròpia raison d’être d’aquesta es perden en la vulgata del mètode científic que es preconitza al món acadèmic. Hi ha una diferència substancial entre la capacitat descriptiva i la capacitat prescriptiva. El descobriment de la teoria de la informació i la noció dels sistemes complexos ens recorden que, potser, la capacitat cognitiva dels éssers humans no sigui suficient per entendre tota la complexitat del món natural.

L’ésser humà no és infal·lible davant la natura, que té les seves lleis de ferro.

Restem astorats davant dels resultats quantitatius de la modernitat industrial, però només perquè decidim d'ignorar que són resultats a curt termini, obtinguts a canvi d’un consum sobredimensionat d’energia i de comportaments altament entròpics—meres externalitats, en l’argot de l’economia. Entre els caçadors recol·lectors, en canvi, les forces de la natura són reconegudes com a superiors o iguals a les de la comunitat, però incontrolables, i per això s’hi han d’establir relacions basades en la reciprocitat. D'aquí prové el culte animal i la màgia simpàtica. Més enllà de les qüestions metafísiques i espirituals, aquesta aproximació resulta adaptativa per un tipus de societat la supervivència de la qual depèn enterament d’un consum mesurat dels seus recursos i del seu entorn. Tampoc cal idealitzar els caçadors recol·lectors: al cap i a la fi, els nostres avantpassats van exterminar progressivament la megafauna eurasiàtica, talment els nadius americans ho van fer amb d’altres espècies.

Arribats en aquest punt, i a diferència dels caçadors recol·lectors, podem afirmar que la metafísica moderna només és adaptativa per a una societat que ha ultrapassat el propi món natural. Les tècniques agrícoles de la Revolució Verda permeten el cultiu fins i tot en deserts o naus industrials sempre que s’hi puguin subministrar suficients inputs: aigua, fertilitzant, pesticides. Ara bé, qualsevol terreny que hagi sofert les pràctiques de l’agricultura moderna resta erm, drenat de nutrients, amb metalls pesants acumulats i l’ecosistema del sòl destruït. El problema de tot plegat, és que contràriament al que postulava Solow—premi Nobel d’Economia—, tota societat depèn dels recursos naturals i forma part del món natural. L’ésser humà no és infal·lible davant la natura, que té les seves lleis de ferro: es mostren amb tota claredat en moments de crisi, quan el vel de la civilització cau. Mil són les narracions que ho testifiquen en estats de setge o d’isolació: els gossos, els gats i les rates són els primers de caure, però els assassinats, les violacions i el canibalisme no triguen d'arribar si les coses van mal dades. Qui interpreti tot això exposat com una negació de la ciència potser és que només en coneix una versió blana i fetitxista. La conclusió de tot plegat és més aviat una advertència davant la pulsió de jugar amb les coses desconegudes: la factura de la natura és inesperada, taxativa i fulminant.