Genealogia de l'igualitarisme

L’igualitarisme contemporani és un producte cristià que la modernitat ha dessacralitzat i convertit en una perillosa arma ideològica.

Genealogia de l'igualitarisme

L’igualitarisme contemporani és un producte cristià que la modernitat ha dessacralitzat i convertit en una perillosa arma ideològica.

La nostra és l’era de la igualtat. Exigir-la i imposar-la s’ha convertit en un objectiu prioritari. Arreu s’alcen els discursos i campanyes que proven d’instaurar-la en tots els àmbits. Es reclama igualtat davant la llei, igualtat d’oportunitats, igualtat social, igualtat entre persones, sexes, races, pobles i religions. Igualtat per damunt de tot, costi el que costi, sense massa consideracions. Vivim immergits en una obstinada teleologia de l’igualitarisme.

La igualtat s’ha convertit pràcticament en la religió de la nostra centúria. No és d’estranyar, car el llarg recorregut que desemboca en aquesta febre de l’equitat és indissociable de la fe. De fet, tenint present que la desigualtat és una qüestió intrínseca de l’existència humana, assumir aquesta doctrina és un exercici reservat als creients. Només ells hi veuen un obra de Déu o del progrés, dues maneres de referir-se a una voluntat superior, inqüestionable i inevitable. Amb tot, cal reconèixer que la igualtat és en si mateix un ideal positiu i negatiu, el qual guarda una dependència absoluta amb el context en el qual s’implementi. Com a ideal, emperò, s’inscriu principalment en el món de les idees, el material per excel·lència de les tradicions filosòfiques; autèntic motor de la història.

Contràriament al que ens podem imaginar, la creença en la igualtat és històricament recent, per bé que la seva encunyació teològica és antiga. Els seus orígens moderns prenen forma gràcies a les proclames dels filòsofs liberals del segle XVIII, els quals destil·len i desencaixen de la seva arrel espiritual el concepte metafísic cristià de l’imago Dei. Segons aquest anunci, tots els homes són creats a la imatge i semblança de Déu i, per tant, són portadors d’una mateixa dignitat innata. La fixació per fer palès aquest pressupòsit teològic al món terrenal és el que permet, segons Louis Rougier, que la humanitat entri «en el regne de les utopies que relleven les religions». La modernitat és atapeïda d’aquestes maniobres que pretenen convertir els articles de fe en propostes ideològiques. En aquest sentit, G. K. Chesterton, prominent literat catòlic, asseverava que «el món modern és ple de velles virtuts cristianes que han embogit».

Contràriament al que ens podem imaginar, la creença en la igualtat és històricament recent.

El triomf incontestable de la doctrina igualitària ens ha fet veure i admetre que existeix una igualtat natural—és a dir, objectiva—entre tots els humans. Dit altrament, tots els homes neixen amb la mateixa constitució original, comuna entre totes les persones. Una exactitud en l’essència mateixa del seu ésser que els ha de permetre créixer, viure i morir de la mateixa manera. En la seva versió més radical, aquesta comprensió de l’ésser fa passar a un segon terme els nostres defectes i qualitats, car se’ns pressuposa posseïdors d’unes mateixes aptituds i talents. Qui crea la desigualtat és l’home amb els seus sistemes d’organització imperfectes i injustos. Per aquesta raó es prova d’extirpar el nostre vessant pecaminós cercant una equivalència total entre individus i les formes de relació que els concerneixen.

Aquesta tendència cap a la igualtat contrasta enormement amb les conviccions dels nostres avantpassats. Per ells, la desigualtat era un fet natural, indiscutible i, fins i tot, apropiat.

Els grecs i romans clàssics dividien els homes en dues categories fonamentals: aquells que provenien d’herois i déus, els quals conformaven l’elit política i social, respecte d’aquells que descendien de simples mortals. Tant era així que Juli Cèsar era considerat un descendent de Venus, Marc Antoni de Dionís i Constantí d’Apol·lo. Podem resseguir-ne les justificacions filosòfiques fins al segle quart abans de la nostra era. Aristòtil considerava que la virtut era un do escàs, el qual només podia ser assolit per certs membres de la societat. També argumentava que, per sota dels simples mortals, hi havia una altra categoria d’homes, els quals eren esclaus per naturalesa: «Existeixen individus tan inferiors a la resta com el cos ho és a l’ànima, com la bèstia ho és a l’home, de tal manera que aquests individus van néixer per a ser esclaus». Per sort o per desgràcia era la natura, o la providència, qui ens guarnia amb uns atributs que dictaminaven el nostre lloc i funció al món. El mateix patró es reprodueix en d’altres latituds i períodes, com ara a l’antic Egipte, la Xina i el Japó imperials o a la civilització inca. El món antic es fundava en una estructura social definida per la desigualtat original del gènere humà. Fins i tot avui dia, en un règim de castes com l’indi, la igualtat és senzillament impensable.

La natura, o la providència, ens guarnia amb uns atributs que ens permetien de conèixer el nostre lloc i funció al món.

L’aparició del cristianisme, prenyada d’una nova concepció de l’home, va revolucionar els fonaments antropològics en els quals es basava l’Europa pagana. Les doctrines dels profetes d’Israel afirmaven que tota la humanitat provenia d’una parella original. Aquest anunci atorgava a tots els homes un llinatge comú i, per tant, els fornia d’una igualtat natural, originària. De retruc, els feia posseïdors d’un valor idèntic, d’una mateixa dignitat innata. Les diferències ètniques, socials o econòmiques eren producte de la història dels homes, però tots ells albergaven en la seva essència l’empremta de Déu. Santa Pau deia que «Ja no hi ha grecs, ni jueus, ni esclaus, ni homes lliures, ni homes ni dones: tots són un en Crist». Així i tot, malgrat oferir una visió diametralment oposada la filosofia clàssica, el pòsit judeocristià va tardar segles en esquerdar l’ideal aristocràtic grec, fonamentat en dons, característiques i potencialitats humanes clarament diferenciades.

Ni tan sols els pares de l’Església, els quals tampoc concebien l’existència d’una societat sense esclavitud, van provar de subvertir aquesta estratificació ancestral. La igualtat era una noció d’ordre religiós i moral, en cap cas d’ordre social, polític o civil. Només cal veure com durant l’edat mitjana, en plena eclosió del cristianisme a Europa, el cos social es dividia entre oratores, bellatores i laboratores. Fins i tot segles més tard, abans de les transformacions que conduirien a l’adveniment del món modern, l’Antic Règim encara estava constituït essencialment per tres estaments: el clergat, la noblesa i el tercer estat. La jerarquia, l’autoritat i l’aptitud tenien una importància fonamental.

Això no obstant, les estructures—o marcs—mentals[1] , tenen un impacte determinant en el curs dels esdeveniments històrics. «Una bona part del comportament humà—afirma Dani Rodrik—està impulsat per ideals abstractes, valors sagrats o concepcions de la lleialtat que no es poden reduir a simples finalitats humanes». Així fou com la idea d’igualtat natural es va anar obrint pas a occident. Operant a l’ombra dels marcs de pensament dominants, el concepte metafísic de la igualtat va anar cobrant força en les discussions polítiques i filosòfiques fins a copsar bona part de l’imaginari dels pensadors moderns. «Va fer falta—comenta Alain de Benoist—més d’un mil·lenni perquè la idea baixés arran de terra i les ideologies ens poguessin oferir la seva versió “profana”». Paral·lelament, en el terreny de la praxi, el cristianisme va promoure el sorgiment de noves formes d’associació que atorgaren solidesa i versemblança a llurs conviccions. Els ordes monàstics oferien—i ofereixen—un sistema d’organització igualitari, oberta als creients sense importar la seva condició socioeconòmica o origen; a la vegada, atorgaven valor i dignitat al concepte del treball, una activitat que fins aquell moment era menyspreada.

És d’aquesta manera que durant el segle XVIII, i en part de l’anterior, la igualtat natural arrela amb força. Ara bé, encara que la cosmovisió cristiana fos responsable d’aquesta creença, en cap cas hem de suposar que els creients actuessin d’una manera coherent amb l’estructura de pensament igualitària. Els canvis es van anar obrint pas amb lentitud i conflicte. Peter J. Hill adverteix «d’una tensió continuada entre la doctrina revolucionària de l’imago Dei i les pràctiques socials establertes». Pensem, per exemple, en els intents per part dels confederats per racionalitzar cristianament l’esclavitud durant el segle XIX. Ni tan sols l’Església va sortir indemne de les proclames dels seus textos. Convertida en una arma de doble tall, la igualtat natural va servir per anar desterrant gradualment els clams eclesiàstics i la seva pretensió d’autoritat absoluta. Els intel·lectuals van recolzar-se en aquesta ideé-force per contravenir els dictats sacerdotals sense témer a cometre cap heretgia: ells no eren menys que ningú.

En cap cas hem de suposar que els creients actuessin d’una manera coherent amb l’estructura de pensament igualitària.

Retornem al segle XVIII. Louis Rougier, així com molts d’altres pensadors, situen l’aparició de l’igualitarisme contemporani en les disputes de dues escoles filosòfiques que, des de dos vessants diferenciats, van proveir de gran solidesa aquest ideal. Els cartesians francesos, encapçalats per Descartes, creien en la igualtat de la raó de tots els individus. El mateix filòsof, en un cèlebre adagi, expressava que «El sentit comú o raó és igual per naturalesa en tots els homes [...] perquè per mitjà d’ella ens diferenciem de les bèsties». Els empiristes anglesos, capitanejats per Locke, consideraven que l’esperit humà és una tabula rasa que brinda les mateixes possibilitats de desenvolupament a tots els individus. La culpa, segons aquesta escola, és sempre de l’ambient i els mitjans i, per tant, la desigualtat és causada per les accions humanes. En ambdós casos observem una distorsió dels pregons cristians, la seva reelaboració per encabir-se en l’arena política.

Els filòsofs de la Il·lustració—Hobbes, Locke, Rousseau, Montesquieu o Jaucourt—van acabar sucumbint davant la temptació d’aquesta nova antropologia; radicalment transformadora i de possibilitats infinites. La igualtat—conjuntament amb la llibertat—va convertir-se en un principi ètic, un bé en si mateix. Assistim al moment fundacional de les bases ideològiques del liberalisme. Des de llavors, totes les relacions socials i polítiques havien d’anar encarades a satisfer-ne la realització. Els mals que assolaven la humanitat es van fer més visibles que mai, així com les solucions que calia implementar. Instituir la igualtat i alliberar l’individu permetria d’acabar amb els conflictes i la penúria d’aquest món. Ja no feia falta esperar al més enllà per acaronar la glòria eterna, el paradís es podia construir a la terra. Només calia voluntat i determinació. Val a dir que els seguidors de la doctrina liberal se les van empescar per rebutjar totes les desigualtats i opressions exceptuant les d’índole econòmica, però aquest és un tema en el qual no aprofundirem aquí. El que de debò ens interessa és que aquesta nova escatologia i els mètodes per arribar-hi van impregnar d’entusiasme la resta de religions polítiques de la modernitat; amb menció especial pel comunisme, la igualtat convertida en sistema.

Ja no feia falta esperar al més enllà per acaronar la glòria eterna, el paradís es podia construir a la terra.

Anem concloent. Sense declarar-ho, les ideologies contemporànies van anar constituint-se sobre els valors morals del cristianisme i van preservar-ne l’ontologia, per bé que en descartaven—en part—la metafísica de la salvació després de la mort. D’entre tot el llegat, la igualtat n’és possiblement un dels més rellevants. No deixa de ser curiós que, actualment, bona part dels seus màxims promotors i defensors es declarin vehementment ateus o furibunds anticristians.

Sigui com sigui, en un proper lliurament caldrà d’analitzar els perills que entranya la idea d’igualtat en l’era moderna. La fusió del dogma amb la tècnica i la burocràcia és capaç d’alliberar una espiral de destrucció infinita amb la premissa de construir un nou ordre. Exportant aquest ideal fins a les seves últimes conseqüències es destapa la capsa dels trons i s’enfila el camí de la despersonalització, la uniformitat, l’anarquisme, la pèrdua d’autoritat, l’universalisme, l’extermini i la enginyeria social.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.