Foucault, Panikkar i els romàntics

El romanticisme va sorgir com a reacció a un món en creixement tecnològic i controlat.

Foucault, Panikkar i els romàntics

El romanticisme va sorgir com a reacció a un món en creixement tecnològic i controlat.

Des de finals del segle XVIII els valors romàntics no han deixat d'expressar-se en el panorama de la cultura europea. És com un corrent de fons que recorre tota la història moderna, reapareixent de tant en tant amb especial força. Això té a veure amb la greu insatisfacció que ha produït el paradigma dominant: l'era moderna és el triomf del capitalisme i del liberalisme. L'arrogància del pensament hegemònic es tradueix en imperialisme cultural cap a l'exterior, amb tots els discursos sobre la superioritat de la civilització occidental, i en menyspreu o ridiculització de tot pensament alternatiu a l'interior. El romanticisme ha estat durament atacat pel pensament liberal; d'entrada, ha estat tot sovint deformat, si no caricaturitzat. El pensament liberal no ha entès ni ha volgut entendre el romanticisme, un moviment incòmode que ha plantejat uns valors tan diferents i un model radicalment alternatiu.

En qualsevol cas, la sensibilitat romàntica ha continuat manifestant-se en una civilització tecnocràtica que ha inventat les màquines més sofisticades i ha arribat a l'aberració de comparar l'home amb una màquina. El mecanicisme és una de les monstruositats de la cultura moderna—juntament amb el materialisme. Però mentre les fàbriques continuen produint—fins que el planeta rebenti—més i més individus han de prendre pastilles antidepressives per presentar-se al lloc de treball. És evident que les persones no són màquines. El triomf del capitalisme sembla imparable a principis del segle XXI; però és un triomf efímer. Es diu sovint que la civilització capitalista és insostenible ecològicament. En un moment en què la Xina i l'Índia es posen a consumir més i més matèries primeres, imitant el model de desenvolupament occidental, això resulta més clar que mai. Tanmateix, voldríem aportar un matís cabdal: és cert que el model capitalista és insostenible ecològicament; però també ho és antropològicament.

És cert que el model capitalista és insostenible ecològicament; però també ho és antropològicament.

Un dels grans pensadors del segle XX, Michel Foucault, analitza magistralment la «tecnologia nova» de la modernitat a Vigilar i castigar: «el desenvolupament, del segle XVI al XIX, d'un veritable conjunt de procediments per dividir en zones, controlar, mesurar, canalitzar els individus i fer-los alhora "dòcils i útils". Vigilància, exercicis, maniobres, qualificacions, rangs i llocs, classificacions, exàmens, registres, una manera de sotmetre els cossos, de dominar les multiplicitats humanes i de manipular les seves forces s'ha desenvolupat en el curs dels segles clàssics, en els hospitals, en l'exèrcit, les escoles, els col·legis o els tallers: la disciplina. El segle XIX va inventar, sens dubte, les llibertats; però els va donar un subsòl profund i sòlid—la societat disciplinària de la qual continuem depenent».

Un altre gran filòsof del segle XX, Raimon Panikkar, afegeix amb la seva mirada penetrant, a Invitació a la saviesa: «Només vivim quan arrisquem sempre de nou aquesta vida, quan deixem que la vida visqui. Si no reeixim a fer això de manera natural, els més forts de la nostra societat i la generació jove ens faran saber, a llur manera, que la vida vol ser viscuda i posada en joc. Aleshores sorgeixen de sobte conductors esbojarrats, drogoaddictes, gent que fan alguna cosa que faci almenys la sensació que es viu, perquè se sent que es pot perdre la vida. Si els més selectes d'una societat només poden viure gràcies a aquestes insensateses, és una prova que no vivim la vida de tantes assegurances, pors i precaucions. Considero que el que fan és una perversió, però no pas una negació de la vida. [...] La vida no viscuda es venja per mitjà de la mort. La vida vol viure, però la vida reprimida busca la mort. Els tràgics esdeveniments del nostre segle que han portat a la guerra moderna—en una civilització d'ordre i de seguretat—ens haurien de servir de lliçó».

Els més forts de la nostra societat i la generació jove ens faran saber, a llur manera, que la vida vol ser viscuda i posada en joc.

I un dels mestres espirituals més importants de l'Índia moderna, Paramhansa Yogananda, escriu a l’Essència de l’autorrealització: «¡Com d’insatisfactoria és la vida moderna! Només has de fixar-te en la gent del teu voltant. Demana’t a tu mateix: són feliços? Fixa’t en la quantitat de rostres amb una expressió trista. Observa quins ulls tan buits que tenen».

Números:

Albert Ferrer

Albert Ferrer és col·laborador de la revista Esperit. Doctor en filosofia per la Universitat de Paris-Sorbonne, la seva recerca i tasca educativa se centra en interculturalitat i filosofia comparada.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.