Fa poques setmanes vaig veure un petit reportatge a TV3 sobre joves que patien «ecoansietat». Aquest neologisme es veu que defineix l’angoixa produïda pel canvi climàtic (l’antropogènic, suposo). El reportatge no tenia pèrdua, i la cara que jo devia fer veient-lo segurament tampoc. Aquí us en deixo un fragment:

«Aquest estiu em vaig estar informant a sac, llegint, mirant docus... I quan em capfico en el tema, m'agafa una por enorme! Aquells mesos em costava aixecar-me i no entenia el sentit de la meva existència. És quan comença a afectar-te a aquests nivells, que dius: "D'acord, està passant alguna cosa."»

Per si no fos poc, a la sèrie que miro els dilluns un dels personatges va confessar que també patia ecoansietat i que per això havia alliberat un tití del laboratori on l’usaven com a conillet d’índies.

La xarxa social de la llibertat (excepte si ets Donald Trump) n’anava plena; el sarcasme i la befa acaparaven les respostes: TV3 fa el possible per entabanar els catalans amb la seva ideologia, però els histrionismes costen més d’empassar. Passat el primer estadi, el xoc, i el segon, la burla, vaig començar a comprendre aquells pobres desgraciats.

La felicitat no ve de la llibertat sinó del sentit de pertinença i la transcendència. La idea de desaparèixer sense deixar rastre, que no hi hagi ningú que et recordi, i/o que no hi hagi una altra vida després d’aquesta, ens aterreix profundament. Aquells joves se senten part de la humanitat i el planeta mateix, i per això pensar en què puguin desaparèixer els angoixa: la manca de transcendència d’allò de què formen part.

Pel títol, no cal ser gaire suspicaç per saber on vull anar a parar. Malgrat que l’ecoansietat em pugui semblar relativament comprensible, no deixa de ser un fenomen absolutament minoritari. En canvi, TV3 faria bé de parlar amb tots els que patim perquè allò del qual ens sentim part desaparegui: la nostra idiosincràsia, la nostra manera de viure, pensar i estimar, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre país.

Un dels tabús de la societat catalana del post-franquisme és la del canvi demogràfic sobtat que van patir moltes viles i pobles. Catalans que en qüestió de pocs anys es van convertir en estrangers a casa seva. Els traumes que les substitucions demogràfiques causen perduren entre generacions.

Qualsevol català de més de tres generacions al Baix Llobregat sud, un dels racons on més s’ha patit l’impacte de l’etnocidi, podria explicar-nos l’angoixa soferta per la desnaturalització de casa seva. La seva pena és doble, perquè el catalanisme li ha negat el dol en pro de la «Pax Autonòmica», el Show de Truman nostrat. De fet, com aquelles obres d’artistes que només es valoren pòstumament, l’etnocidi i els seus efectes psicològics en les víctimes només interessen quan aquest ja no és reversible. L’any passat, TV3 va emetre el documental «Catalunya Nord, la llengua enyorada», on els últims catalanoparlants nadius eren entrevistats per parlar de llur món que ja no existeix. L’etnocidi perpetrat per l’Estat Francès, que no ha requerit tanta substitució demogràfica però no per això ha estat menys brutal, ha deixat el nostre bressol desolat de catalanitat. Entre tots els testimonis, n’hi havia un que definia perfectament l’angoixa de perdre la llengua i la cultura:

«És un dolor de l’ànima, el teu món s’esfondra. No sols la gent que parlava català no el parla més, la mentalitat, la manera de pensar...»

Jo, com els joves ecoansiosos, també he llegit i m’he informat molt, i tot això m’ha generat una angoixa profunda. Una angoixa incompresa, titllada de racista si la goso expressar. Pateixo només d’imaginar que no tindré transcendència, que no serem res més que un record tergiversat. Pateixo, com els joves ecoansiosos, perquè els polítics no fan res per a evitar-ho malgrat totes les evidències. En definitiva, pateixo etnioansietat.