Escacs, guerra i política

Els escacs capturen alguns dels elements d’una realitat inevitable per a l’home: la guerra i la política. En tots tres camps, les jugades mestre només ocorren després d’una execució estratègica coherent i ben preparada.

Escacs, guerra i política

Els escacs capturen alguns dels elements d’una realitat inevitable per a l’home: la guerra i la política. En tots tres camps, les jugades mestre només ocorren després d’una execució estratègica coherent i ben preparada.

Guerra i pau, tàctica i estratègia, centre i flanc. Aquests conceptes complementaris són presents en la història de qualsevol societat humana, perquè formen part de dues experiències ineludibles per a l’home: la guerra i la política. Les conseqüències de la guerra són extremes, transformadores i transcendentals per a les civilitzacions supervivents: per a la resta, «vae victis». Els vincles entre guerra i política són extremadament clars: Maquiavel apuntava que «la guerra no s’eludeix sinó que s’ajorna amb avantatge per als altres». El teòric militar Carl von Clausewitz (1780-1831) seguia en aquesta direcció quan postulava la guerra com a «continuació de la política per altres mitjans». Dos segles més tard, Michel Foucault inverteix la fórmula de Clausewitz, identificant en la política «la continuació de la guerra per altres mitjans».

Més enllà de les batalles concretes o de la tecnologia emprada, la cosa bèl·lica és l’ulterior exercici d’organització social que, de fet, és la funció bàsica i quotidiana dels estats. L’esport que tal vegada ha sabut capturar millor l’essència de les interaccions que s’hi donen han estat els escacs, passatemps per excel·lència de generals, matemàtics i traders de Wall Street. El posicionament de les tropes, els riscos calculats o el sacrifici tàctic en pro del desplegament estratègic són elements fonamentals del joc, així com ho són en la guerra i en la política; en aquest article, els emprarem d’exemple per elucidar casos diversos.

En línies generals, la noció més important dels escacs és el control del centre del tauler. Atès que el terreny de joc és limitat per l’espai del tauler, i el moviment de les peces segueix normes estrictes, el fet de controlar el centre és essencial per a tenir mobilitat, és a dir, per a situar-se en aquells indrets que posteriorment proporcionin més possibilitats i opcions d’espais on moure. D’això, se’n desprèn el concepte de desenvolupament: la mobilització de les peces pròpies a les posicions considerades generalment com a més poderoses, o amb major capacitat de control i inflicció de danys. Si bé que les obertures clàssiques primaven la dominació directa del centre amb peons i cavalls, les nocions desenvolupades en els anomenats escacs «moderns» o «hipermoderns» cedeixen el centre a l’adversari, preparant el desplegament des de la seguretat de les files posteriors. Curiosament, la guerra moderna presenta característiques similars: així ho demostra l’adopció de l’artilleria, de l’aviació, dels portaavions, dels míssils i dels drons, que premien la distància, la profunditat estratègica i la supremacia aèria.

En línies generals, la noció més important dels escacs és el control del centre del tauler.

En aquesta línia, els alfils són capaços de generar pressió des de la seguretat de la distància, obligant a l’adversari a interposar peces per a cobrir, per exemple, amenaces a peces importants o al propi rei. La fugida de Puigdemont exemplifica aquesta noció: fugint al centre d’Europa, assegura la seva seguretat personal tot mantenint un amenaça tangencial a l’estat espanyol, que va haver de cobrir-se les esquenes amb pressions judicials i una campanya de propaganda diplomàtica a escala internacional. Tanmateix, tant als escacs com a la natura, tot buit és susceptible de ser omplert, i tant Espanya com ERC han aprofitat l’avinentesa per acostar-se a les posicions del centre, tot establint-hi les seves pròpies estructures defensives. El que semblava una amenaça un parell de moviments abans, ara és senzillament una peça mal situada, amb poca capacitat d’amenaça i incidència al joc.

De fet, l’estat espanyol ha fet caure el processisme català en una de les trampes més comunes als escacs: l’anomenada tàctica de la «forquilla» o de les «ulleres». Aquesta tàctica consisteix a posicionar una peça pròpia en una situació que n’amenaci a dues o més de l’adversari. Així li ofereix d'«escollir» quina de les peces prefereix perdre. Naturalment, aquesta tàctica implica generalment el sacrifici d’una de les peces en una situació avantatjosa per a qui genera la situació: l’adversari entra en control de danys, triant per norma general el mal menor.

La política catalana del procés se’ns va presentar com si fos una partida d’escacs entre dos jugadors, amb un feix de moviments i contramoviments el sentit dels quals no era evident, però que formava part d’una estratègia que culminaria en una jugada mestra decisiva.

Espanya ha fet caure el processisme en aquesta trampa amb la qüestió dels presos: aquests, ja sigui per connivència o per ingenuïtat, s’hi han embarrancat completament. Entre sacrificar la independència i sacrificar els presos—si entenem el sacrifici com una defensa política basada en la validesa del referèndum, que hagués comportat sentències majors i una situació de ruptura o tensió amb l’estat—, el processisme català ha decidit de conservar les seves peces i renunciar a una posició estratègica més avantatjosa. No hi ha espai on l’estat es manifesti de forma més extensa i completa que en la llei, i en conseqüència a les presons, on es controla fins el darrer detall els horaris, els espais i les relacions entre convictes, així com els permisos penitenciaris i l’ulterior alliberament. Entrar en un marc que l’adversari domina absolutament implica de posar-se a la seva mercè i cedir-li la iniciativa. Centrar el discurs en el patiment dels presos pot semblar una posició moralment elevada, però políticament és un error. Primer l’alliberament dels presos, després l’acostament o el retorn a Catalunya, posteriorment la millora de les condicions: el discurs vigent fins a l’1 d’Octubre ha estat degradat, liquidat per fases, essent completament absent dels discursos del present.

La política catalana del procés se’ns va presentar com si fos una partida d’escacs entre dos jugadors, amb un feix de moviments i contramoviments el sentit dels quals no era evident, però formava part d’una estratègia que culminaria en una jugada mestra decisiva. Els símils i les metàfores basades en els escacs tenen els seus límits, ja que en la guerra i en la política sempre hi ha més de dos bàndols, amb les corresponents faccions i disputes internes. Tal vegada només sigui possible comprendre alguns dels moviments de la nostra partida particular si entenem que un dels bàndols actua com a tal perquè s’hi juga el rei, mentre que en l’altre bàndol cada peça té els seus objectius particulars.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.