En defensa de la noblesa

Sense alts estàndards no hi pot haver cap bon lideratge.

En defensa de la noblesa

Sense alts estàndards no hi pot haver cap bon lideratge.

Què fa que un governant sigui bo?, i què el fa «el millor»? No hi ha dubte que, davant l'opció de tenir un bon líder o un dolent, per unanimitat, tots voldríem a qui no només és bo, sinó el millor. Però, a l'hora de la veritat, triem sempre el millor líder? No; i, pitjor encara, després de ser decebuts, molts esperen que la propera vegada sigui diferent. Aquesta és la realitat que malauradament viu mig país que, fins al dia d'avui, no s'ha adonat que els partits independentistes ni volen assolir la independència, ni molt menys tenen a Catalunya al centre dels seus interessos. Seria fàcil titllar-los d'ignorants, o d'il·lusos, però el problema és molt més gran, i no només és present a Catalunya.

Si tothom és igual, només és lògic de suposar que tant l'ordre social com la jerarquia no només són incoherents, sinó també immorals, perquè restringeixen injustificadament els individus a l'hora d'assolir el seu veritable potencial.

La república moderna promet un sistema en què el poble, informat i educat, té el veritable poder. En què el guanyador d'unes eleccions esdevé «la veu del poble»—de la qual tothom en pot formar part. Aquesta, és clar, és la conclusió natural de la igualtat, principi axial i a la vegada eina multiús del partit únic de l'estat liberal. Ja sigui quan es diu que «qualsevol persona pot arribar a ser milionària» o que «tots els homes haurien de ser iguals», es palesa o s'insinua la indistingibilitat entre individus—els quals, altrament, es defineixen únicament pel que tenen, pel que fan i pel seu entorn.

Naturalment, si tothom és igual, només és lògic de suposar que tant l'ordre social com la jerarquia no només són incoherents, sinó també immorals, perquè restringeixen injustificadament els individus a l'hora d'assolir el seu veritable potencial. I, sense jerarquia, per què no hauria de participar tothom a la política? És una idea sense dubte que satisfà el sentiment de pertinença—absent en la societat hodierna—i que, per tant, resulta massa atractiva; i, per tant, atractiva; però, com també el mite processista, no és més que un frau, un que ha entabanat i estafat a la major part del món occidental.

No tothom hauria de participar de la política; ni molt menys governar. Tothom a qui es pugui preguntar dirà que l'ideal seria una meritocràcia; que qui més mereixi el lloc l’obtingui. Però, hauríem de preguntar-nos realment: una meritocràcia és suficient? És que no importa la integritat i virtut de la persona? És que els èxits pesen més que el caràcter innat d'un bon líder? El que volem és un govern meritocràtic, és a dir, el govern dels més reeixits, o volem un govern aristocràtic, el govern dels millors? No haurien de ser els millors d'una nació els seus guies?

Europa està governada pel que els filòsofs grecs anomenarien una oligarquia.

Tanmateix, el sistema republicà modern rebutja categòricament el concepte de l'aristocràcia, el qual tatxa d'antidemocràtic, injust i promotor de la desigualtat. Qualsevol mena de poder que no estigui intrínsecament lligat al sistema electoral—o meritocràtic stricto sensu—és eliminada o fortament afeblida, fins al punt que les «monarquies» modernes tenen poc o cap poder. En realitat, és un assortiment de representants electes—com ara parlamentaris, presidents i primers ministres—i lobbies corporatius que governen els moderns estats nació que formen Europa. Europa està governada pel que els filòsofs grecs anomenarien una oligarquia.

La meritocràcia és insuficient per a determinar qui és veritablement millor per a governar. Al cap i a la fi, un advocat pot ser hàbil i enganyós alhora, i un lluitador competent pot acabar sent l’apoteosi de l’heroisme o un delinqüent de sang freda. Per ser realment el millor, cal tenir talent i virtut, poder i sentit. Tanmateix, el sistema republicà modern ni tan sols intenta ser meritocràtic, ni molt menys aristocràtic; en intentar promoure la igualtat, oblida que, fins i tot si tots els homes naixessin iguals, a través de la criança, l'educació i les seves gestes, es distingeixen. Aquesta realitat, per descomptat, no s’oblida dins de l’àmbit empresarial, en què el sistema, per tal d'esdevenir la versió més rendible de si mateix, no té cap problema en rebutjar els mateixos principis que defensa obertament. Per això, un conserge no té res a dir sobre finances, ni un comptable sobre la fabricació farmacèutica. Tot i això, en política, tothom hi pot dir, independentment de l’experiència o la moral; igualment, qualsevol pot convertir-se en polític. És clar, potser haurien d’estudiar dret o ciències polítiques, però res no constata que siguin prou hàbils o benintencionats, només han de ser populars, o almenys més populars que els seus adversaris. Per a això, els polítics solen recórrer a la mentida i la demagògia.

Va haver-hi un temps, des de l'antiguitat fins poc abans de la propagació de l'absolutisme, en el qual la majoria de monarquies tenien cossos i institucions electes.

Aquesta no és una deficiència inherent al sistema electoral, sinó més aviat derivada del sufragi universal, dels requisits d’elegibilitat laxos i del sistema de partits polítics. Contràriament al que es creu, l'existència d’una aristocràcia no és incompatible amb la representació i les eleccions. Va haver-hi un temps, des de l'antiguitat fins poc abans de la propagació de l'absolutisme, en el qual la majoria de monarquies tenien cossos i institucions electes; assemblees i col·legis electorals van ajudar a ratificar successions, omplir buits hereditaris o deliberar entre nobles competidors pel poder. Tal va ser el cas dels þing germànics, els comicis romans, els prínceps electors del Sacre Imperi Romanogermànic o la wolna elekcja de Polònia (entre molts altres). Aquestes institucions demostraven que un rei solament governa si compta prèviament amb el suport dels seus nobles, evitant així la tirania; però només els nobles—o els ciutadans, un títol restringit a uns pocs—podien votar, atès que els seus títols significaven la possessió d’habilitat i virtut. Van ser ells qui van encarnar l'aristocràcia.

Avui, a causa de la proliferació d’idees revolucionàries, juntament amb el fracàs dels reies i nobles moderns a l’hora de fer honor als seus títols—tant per inacció com per ignobilitat—, l’aristocràcia és un concepte profundament rebutjat per la majoria de la població. Tot i això, una mirada honesta a l’essència de l’aristocràcia, a l’objectiu, la justificació i l’adaptabilitat de la noblesa, mostra clarament que—si s’implementa correctament—cap sistema és millor per aconseguir que les persones adequades tinguin el poder. La noblesa és un prerequisit, una filiació, una ètica difícil d'assolir i encara més de mantenir. Implica uns deures ineludibles i una permanent supervisió del públic. El problema d’avui no és la noblesa, és la falta d'ella; és l'afluixament dels requisits que permeten l'entrada a la vida política. La restitució de la noblesa és un requisit per a un bon govern; el veritable perill és lliurar el poder a qui no ha demostrat merèixer-lo.

Números:

Alejandro R. Planas

Alejandro Planas és col·laborador de la revista Esperit. Administrador, actualment continua formant-se en els camps de les Polítiques Públiques i la Governança Local.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.