Emergència lingüística i identitària

El català tenia una salut de ferro fins que el franquisme va desplaçar milions d’espanyols a Catalunya.

Emergència lingüística i identitària

El català tenia una salut de ferro fins que el franquisme va desplaçar milions d’espanyols a Catalunya.

El català és la llengua habitual de només un terç de les persones que resideixen als territoris de parla catalana. La nostra llengua ha perdut mig milió de parlants en els darrers quinze anys. La tendència és clara: el català està desapareixent a un ritme cada cop més accelerat. Els catalans que ara mateix es troben en la infantesa possiblement no puguin parlar amb els seus néts en català. Aquesta és, sense pal·liatius de cap mena, una situació catastròfica. Com hem arribat en aquest punt? És possible d’aturar o revertir la tendència?

La llengua catalana ha estat objecte de la persecució espanyola com a mínim des dels decrets de Nova Planta (1707-1716). Aquest és el primer punt en la història, de fet, en el qual l’estat espanyol té capacitat de fer obeir les seves disposicions legals al territori català. Després de dos segles de bandejament del català a l’esfera pública, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) en promourà la seva recuperació, emprant-lo com a llengua vehicular. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), l’escomesa contra l’idioma propi continua, essent perseguit en totes les esferes. Amb l’arribada de la Segona República (1931-1939), el català recupera la seva presència pública i en l’administració. Com és ben sabut, la llarga nit del franquisme (1939-1975) reprendrà la persecució formal del català, tot i que hi afegirà una nova dimensió.

Des dels decrets de Nova Planta fins a la Segona República espanyola, el català és la llengua d’ús habitual de la pràctica totalitat de la població. El castellà exerceix de llengua de prestigi, tot i que a un nivell inferior al del francès o el llatí. El parlen les elits administratives estrangeres, i l’adopten en l’esfera pública per les pròpies per mimetitzar-s’hi. Els coneixements de llengua castellana de la majoria de la població es limiten als escassos mots apresos en el comerç o el servei militar. A ambdues bandes del Pirineu, la major part de catalans són parlants monolingües del català. Així doncs, fins a la meitat del segle XX, el bandejament de la llengua a les altes instàncies de govern, a l’administració o a la literatura, té uns efectes relativament limitats sobre l’estat de salut general de la llengua.

Al segle XIX, Catalunya experimenta intenses migracions internes, del camp a la ciutat. Durant el primer terç del segle XX, aquest procés s’intensifica, expandint-se als antics territoris de la Corona d’Aragó. En ambdós casos, els migrants adopten el català com a llengua de comunicació habitual amb la població autòctona. Un exemple d’això el trobem en Justo Bueno, assassí dels germans Badia i aragonès de naixement, que en una trobada fortuïta al front es dirigeix en un català perfecte a Tísner. Fins i tot Alejandro Lerroux o Buenaventura Durruti l’empren habitualment.

El període franquista, però, ho canvia tot. Des de 1940 fins a 1970, la població de Catalunya pràcticament es duplica. Entre 1950 i 1975, més d’un milió i mig d’espanyols arriben a Catalunya des d’arreu de l’estat, especialment des del sud peninsular. El context polític de l’època estableix una repressió absoluta sobre la llengua, que permet que una part substancial dels immigrants faci la seva vida sense haver ni tan sols de conèixer el català. I aquí és on rau l’èxit de l’estratègia franquista, resumida en una frase atribuïda a Leopoldo Calvo Sotelo: «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta».

«Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta».

La caiguda del franquisme i la recuperació de la Generalitat (1977) enceten una nova era d’aparent recuperació de la llengua en l’àmbit públic. La Llei de Normalització Lingüística (1983) busca arreglar una situació difícilment sostenible: quasi dues cinquenes parts de la població no són nascudes a Catalunya, i la majoria ni parlen ni escriuen el català. El segon objectiu, fruit dels pactes de l’antifranquisme, és evitar la segregació per raó de llengua. Quaranta anys més tard, l’èxit de la immersió ha estat parcial. Per una banda, cap persona escolaritzada al país pot afirmar que no entén o sap escriure el català. D’altra banda, hi ha immigrants espanyols de tercera generació que no han adoptat el català com a llengua habitual. Quaranta anys d’immersió—en algunes zones més teòrica que real—han aconseguit, doncs, que tothom entengui la llengua, però no que tothom la parli.

Paral·lelament, les identitats existents a Catalunya s’articulen essencialment al voltant de la llengua. Tots els indicadors demoscòpics indiquen que els catalanoparlants i els castellanoparlants de Catalunya voten a partits diferents, els preocupen coses diferents, i consumeixen productes culturals diferents. Tractar aquest tema és violar un tabú establert en la gènesi del nostre particular règim del 78, l’autonomisme català. Tanmateix, el Procés ha tensat el leitmotiv del «som un sol poble» fins al punt de ruptura. Quan diputats espanyols afirmen que «s’ha trencat la convivència a Catalunya», reconeixen implícitament que hi existeix més d’una comunitat—i no van errats. L’aposta del nacionalisme espanyol és de base ètnica, com evidencien les constants referències als orígens espanyols d’alguns independentistes. Que Jordi Cañas afirmi que «os vamos a montar un Ulster que te cagas» tampoc és baladí. La idea de Tabàrnia pot semblar ridícula, però és una declaració d’intencions. Amb l’Ulster i Kosovo de referents, l’espanyolisme sap que a Catalunya no està del tot a casa seva. D’aquí sorgeixen les estranyes entelèquies d’autodenominar-se com a català sense ni tan sols parlar la llengua.

La idea de Tabàrnia pot semblar ridícula, però és una declaració d’intencions. Amb l’Ulster i Kosovo de referents, l’espanyolisme sap que a Catalunya no està del tot a casa seva.

Davant d’aquesta tessitura, el nacionalisme català té dos problemes essencials a resoldre. En primer lloc, ha de reconèixer que per a preservar la llengua no té eines de tipus governamental a la seva disposició mentre formi part del repartiment autonòmic de l’estat. Remetem als lectors que ho dubtin a la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del desembre de 2020, que fixa un mínim del 25 % d’ensenyament en castellà a Catalunya. En segon lloc, el nacionalisme català ha de valorar si vol continuar sacrificant la llengua per guanyar majories (reals o fictícies). Sigui quina sigui l’aposta nacionalista —cívica, ètnica, lingüística, o una barreja de les tres— és essencial que adreci la qüestió essencial: som un sol poble? L’espanyolisme té clar que no. I, mentrestant, els dogmes de l’autonomisme segueixen posant en risc la supervivència del català.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.