Els homes-insecte

La hiperespecialització dels individus els assmila als integrants d’una colònia d’insectes.

Els homes-insecte

La hiperespecialització dels individus els assmila als integrants d’una colònia d’insectes.

Franz Kafka escrivia, pocs mesos abans de l’esclat de la Gran Guerra, la tràgica història de Gregor Samsa, l’home que desperta transformat en un insecte. El relat, conegut a bastament, explora diverses temàtiques i s’ha prestat a múltiples interpretacions, essent considerat per alguns com un escrit proto-existencialista. Un detall sorprenent del conte és que, en descobrir-se insecte de la nit al dia, el que preocupa a Samsa no és tant la metamorfosi del seu cos, sinó com aquesta impacta la seva vida laboral i econòmica. Si bé el naixement de l’home-insecte és més o menys evident en la forma, en el fons reflexa més aviat un estat de l’esperit. Només ens resta preguntar-nos si Kafka, aclaparat pel treball burocratitzat i sense ànima de l’Àustria-Hongria de principis del segle XX, podria haver suportat les feines d’oficina de l’Occident contemporani. De fet, és interessant adonar-nos que al segle XXI, Gregor Samsa podria haver seguit perfectament la seva feina a través del teletreball.

El treball, entès com la relació que l’home entaula amb la natura per a proveir-se de béns i serveis, esdevé el mecanisme mitjançant el qual hom pot projectar la seva voluntat sobre el món de forma més directa. Ja sigui en una comunitat primitiva tribal, en una estructura clànica, en una ciutat-estat o en un alou feudal, tot aquell qui treballa—excepte els esclaus—percep de forma directa el sentit del seu treball, ja sigui en benefici propi o de la comunitat. Naturalment les castes sacerdotal i guerrera no han de treballar en el sentit descrit anteriorment, perquè les seves funcions en el sistema no són aquestes, de la mateixa manera que en la societat industrial els metges es troben exempts de cultivar la terra, o els professors universitaris de construir edificis. En les societats tradicionals, les limitacions respecte a les jornades laborals i a la seva intensitat són recollides en el dret consuetudinari i, en general, hom treballa en funció del que necessita per alimentar la pròpia família i saldar els tributs corresponents si s’escau.

La burgesia, en destruir els sistemes tradicionals, ha destruït també una forma orgànica d’existir socialment.

Encara que etimològicament el concepte de treball provingui d’un mètode de tortura, és el treball assalariat capitalista el que el transforma en tal per a la majoria de la societat. La separació del treballador respecte a l’objecte de la seva producció ja va ser descrita en el seu moment per Marx, però no és necessàriament la peça fonamental per explicar l’angoixa hodierna. La burgesia, en destruir els sistemes tradicionals, ha destruït també una forma orgànica d’existir socialment, i els individus han estat deslligats d’una funció i un propòsit clar. L’edifici erigit per la Revolució Francesa i l’economia política britànica, en alliberar els individus de tot vincle tradicional, ha possibilitat que la relació de l’home envers el treball s’inverteixi. El treball deixa de ser un mecanisme per projectar la voluntat humana, o una via per a sostenir-se a un mateix i la comunitat; esdevé la pròpia raison d’être de l’individu, perquè en una societat que funciona exclusivament en termes materialistes aquest (produir-consumir) és l’únic propòsit possible.

Si bé tothom és responsable de procurar-se un treball com a assalariat, existeixen unes forces arcanes i desconegudes que aparentment condicionen les possibilitats de trobar-ne. Davant les inescrutables onades del mercat, el millor que pot fer l’individu és «formar-se» en quelcom «que estigui molt demandat». L’imaginari tardofranquista espanyol—que ens permea per capil·laritat als catalans—encara lauda les virtuts de la universitat, així com de les llengües estrangeres, a l’hora de trobar una bona feina. Si en l’actualitat els termes en voga són el «data science» i el «data analytics», fa uns anys ho era el «dropshipping» i l’«e-commerce», i fa uns anys més el disseny web, els controladors aeris, o l’intercanvi de divises, entre molts d’altres.

Així doncs, de facto, la societat moderna ha pres com a exemple les colònies d’insectes en les quals els membres s’especialitzen en l’obtenció d’aliments, en la defensa del niu, en la reproducció... a expenses de tota la resta: alguns dels individus no poden desplaçar-se o alimentar-se per sí mateixos. Entre les espècies que operen de tal forma, és habitual el sacrifici massiu d’alguns dels seus integrants pel bé del rusc. El sistema capitalista opera d’una forma similar, però més perversa: si cau la demanda per a determinats coneixements, legions senceres de treballadors es queden de sobte a l’atur. Tal sacrifici no és ni tan sols pel bé del col·lectiu, sinó per a quelcom eteri descrit com a «l’economia». Naturalment, tals treballadors poden «requalificar-se» a través de cursets en les tecnologies més innovadores i demodées, possiblement impartits per graduats universitaris que no han trobat cap més feina que la de professors.

A les universitats, aquest problema encara s’accentua més, «formant» alumnes en diversos camps reduïts i estancs que desconeixen qualsevol temàtica fora del seu àmbit d’estudi.

D’aquesta manera, la societat industrial crea el tipus d’humans que necessita: treballadors hiperespecialitzats que, en cas d’esdevenir redundants o innecessaris, poden ser despatxats en massa sense posar en entredit el sistema. A les universitats, aquest problema encara s’accentua més, «formant» alumnes en diversos camps reduïts i estancs que desconeixen qualsevol temàtica fora del seu àmbit d’estudi. Només d’aquesta manera s’explica que hi hagin doctors en ciències sense coneixements de filosofia o llengües clàssiques, i doctors en lletres analfabets en matemàtiques i geometria. Cal destacar que, en perspectiva històrica, els coneixements que he esmentat suposaven la base, el mínim necessari per a accedir a qualsevol disciplina universitària.

L’època dels homes-insecte és la nostra època. A l’espera de solucions col·lectives—necessàriament contingents—, la resistència més bàsica és individual: cal resistir-se a la proletarització, tant laboral com intel·lectual. Hem de presentar un menyspreu absolut pel treball assalariat, burocràtic i sense ànima, alhora cultivant una ètica del treball extrema en els projectes en benefici d’un mateix, de la família i de la comunitat. En l’àmbit del coneixement, cal rebutjar la ciència fàcil i les infografies, el creixement personal i els autors top-vendes; cal rellegir els clàssics, aprendre llengües mortes i conèixer els principis matemàtics. Cal llegir textos antics, en llengües estranyes, asseguts en una butaca a mig matí. L’alternativa és despertar-nos un dia, transformats en insectes, i preocupar-nos només de si fem tard a la feina.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.