Elogi dels oficis

Recuperar i promoure els oficis és una via per significar la feina dels homes i millorar la qualitat dels productes.

Elogi dels oficis

Recuperar i promoure els oficis és una via per significar la feina dels homes i millorar la qualitat dels productes.

Els oficis desapareixen sacrificats a l’altar de la modernitat. Les successives revolucions industrials i tecnològiques han transformat radicalment les ocupacions laborals. Els centres de producció tradicionals, artesanals o autònoms han estat anul·lats i engolits per la racionalitat mecànica i cientifista. La propaganda mediàtica i el sistema educatiu afermen la reconversió. A redós dels seus arguments, les noves generacions de joves han perdut l’interès per aprendre professions i desenvolupar habilitats manuals. En la majoria de casos, per manca de fortuna o capacitats, seran condemnats a realitzar tasques alienants, repetitives i sense significació; activitats que acabaran per consumir-los l’esma i la vitalitat. En conseqüència, l’home hodiern, que destina la major part de la seva vida al treball, és incapaç de sentir-se realitzat, satisfet i útil amb el que fa.

La feina, en qualsevol dels casos, és una obligació, un requisit per a la subsistència. Ho ha estat per a la immensa majoria de les persones al llarg de la història i així ho seguirà sent. Conjugar professió i preferència, amb el talent i atzar que una escomesa com aquesta reclama, només és a l’abast d’una minoria. El problema, emperò, no radica pròpiament en l’acte de treballar, ans en la manera com es conceben les labors en els nostres temps. Si bé és cert que les condicions d’exigència física han disminuït considerablement, mai abans les feines havien consumit psicològicament els treballadors com fins ara, buidant-los l’ànima i tornant-los autòmats.

La dèria productivista és la responsable directa d’aquesta deformació de les funcions laborals. La racionalitat industrial—sistemàtica, concatenada—fa temps que s’estén també fora de les fàbriques. D’aquesta manera és com es feineja actualment en restaurants, oficines o al camp, així com en l’univers virtual del treball telemàtic. Els individus ens veiem forçats a deformar-nos per esdevenir engranatges en una cadena infinita que ens despersonalitza. La reïficació és total i aberrant: l’absència d’un treballador és rellevada en qüestió d’hores per un recanvi humà que imitarà maquinalment els nostres gestos. Les rotatives, passi el que passi, no cessaran. El rendiment és el principi sacratíssim que cal preservar.

Els clixés ideològics de les societats industrials ens fan concebre el treball com una finalitat en si mateixa; mesurem el valor i la qualitat de vida d’altri per l’activitat laboral que desenvolupa i els guanys que n’extreu.

La feina ocupa un lloc central en les nostres vides, socialment i personal. Les llarguíssimes jornades laborals—en les quals s’hi han d’incloure els desplaçaments i descansos—ho certifiquen. Ens passem vora mig jorn a la feina i per aquesta raó els centres de treball s’acaben convertint en una de les escasses vies de socialització de què disposem. Ens hem convertit, en efecte, en l’homo œconomicus: vivim únicament per treballar—i després consumir. En aquest sentit, els clixés ideològics que les societats industrials ens han incrustat fan que, a més, no concebem el treball com un mitjà, sinó com una finalitat en si mateixa. Per això, sovint mesurem el valor i la qualitat de vida d’altri per l’activitat laboral que desenvolupa i els guanys que n’extreu, com si l’emancipació i la vàlua dels individus depengués de a qui i com venen la seva força de treball. La construcció d’un món al voltant del guany material porta implícits aquests efectes.

La factorització de les relacions laborals ens ha empobrit en tots els aspectes. L’ordre de postguerra i estat del benestar han estat un miratge, una nota discordant dels cicles del capital. Avui dia, gairebé ningú és amo de la seva feina ni d’un mateix; encara que posseeixi una petita empresa. La proletarització dels ciutadans occidentals és un fet. Assalariats o capitostos, tots estem subjectes a instàncies que regulen les nostres accions. Hem perdut iniciativa i independència. Les turbulències del progrés ens estreben cap a un món incert en què les feines apareixen i desapareixen, l’especialització ens fractura i produïm objectes—o continguts—desvinculats del món real, pertanyents a l’ordre absurd en el qual vivim. En canvi, a les societats tradicionals, les persones no només dedicaven menys estona a la feina, sinó que aquesta estava més integrada en les seves vides, li atribuïen un sentit quotidià i en regulaven la forma.

La producció artesanal, a petita escala, realitzada en obradors i tallers, però també en petites finques d’explotació o en l’àmbit dels serveis, esdevé sinònim de qualitat, sostenibilitat, arrelament al territori, bones condicions laborals, estabilitat i vertebració de les economies locals

Esmenar totalment un sistema productiu omnímode és una niciesa. Més encara quan depenem del seu rendiment per tal de poder competir internacionalment i mantenir certa entitat econòmica. No obstant això, la seva hegemonia pot ser alterada amb la introducció d’un model híbrid que cimenti les bases per a un canvi futur de major profunditat. En aquesta línia, la recuperació i manteniment dels oficis ens obre la porta a imaginar un nou model econòmic, laboral i social que trenqui les lògiques fabrils. La producció artesanal, a petita escala, realitzada en obradors i tallers, però també en petites finques d’explotació o en l’àmbit dels serveis, esdevé sinònim de qualitat, sostenibilitat, arrelament al territori, bones condicions laborals, estabilitat i vertebració de les economies locals. Els productors, a més, desenvolupen una major consciència i sensibilitat per tasques homònimes, enfortint la reciprocitat entre consumidors i productors. L’economia, en efecte, influeix en la construcció de les relacions socials.

Els homes immersos en processos de creació tradicionals gaudeixen de contacte amb la natura i el producte, presencien les diferents fases de desenvolupament i concedeixen un valor afegit al resultat final i a la seva contribució per arribar-hi. Tenir una ocupació d’aquesta mena també exigeix sacrificar-se i perfeccionar l’elaboració, car el productor és responsable directe del que fa. Així és com es lliga la seva identitat amb el seu ofici; una característica que fins no fa gaire seguia vigent, motiu pel qual una llar o família era anomenada per la professió dels seus ocupants. La seva labor tenia una funció dins la comunitat i els membres d’un llinatge l’heretaven, tot rebent els coneixements necessaris que eren transmesos entre generacions.

El camí que queda per recórrer és colossalment llarg. La febre expansionista de l’estandardització, tecnificació i automatització, inserida en un sistema global, sembla no tenir aturador. Tanmateix, hom ha de valorar, dins les seves possibilitats, si al final dels seus dies pretén girar la vista enrere i adonar-se que ha invertit la vida treballant per desconeguts en feines vàcues i asfixiants. L’adquisició d’habilitats, bastir-nos com a homes polifacètics, és la millor manera de desconnectar-nos de la dependència sistèmica, guanyar autonomia i revalorar els nostres esforços. Tot el que hom pot fer-se per si mateix, o comptant amb els serveis d’un paisà, sempre serà millor, es miri des de l’òptica que es miri.  És per aquesta raó que cal donar suport als petits productors i esperonar els joves per a rellevar-los en l’empresa. El món que somniem és una constel·lació de voluntats que viuen i treballen dignament en—i per a la—comunitat.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.