El vol de l'àliga

La retirada dels americans dels EUA ens ha de fer reflexionar sobre seguretat, defensa i els canvis sobtats.

El vol de l'àliga

La retirada dels americans dels EUA ens ha de fer reflexionar sobre seguretat, defensa i els canvis sobtats.

Quasi cinquanta anys després de la «caiguda de Saigon», els telespectadors del món sencer han pogut observar la precipitada i improvisada evacuació de la ciutat de Kabul. Els paral·lelismes entre els dos casos són prou rellevants. Ambdós conflictes han transcorregut al llarg de vint anys i en ambdós casos la raó del conflicte s’ha articulat en termes ideològics:  l’islamisme d’avui ve a substituir el comunisme d’antany. En les dues situacions, l’entrada al conflicte parteix de casus belli dubtosos, i en termes geoestratègics, la conclusió d’ambdós conflictes ha estat similar: els EUA han estat incapaços d’entrenar unes forces armades formades per la pròpia població local, afaiçonades segons la idiosincràsia americana, i capaces de sostenir un estat modern de matriu occidental sense suport extern. Després de 20 anys de presència americana continuada, ahir el Viet Minh i avui els Talibans s’han convertit en forces de combat amb una potència i experiència significatives, a costa, és clar, de la sang de nois de Texas i Florida. Al cap i a la fi, segons un estudi del 2013, els reclutes del Sud dels EUA—dels territoris de l’antiga Confederació—es troben sobrerepresentats en l’exèrcit dels EUA.

Es calcula que els costos de la guerra de Vietnam van arribar als 170 bilions de dòlars (americans), l’equivalent a un trilió (americà) d'avui dia. Per contra, Afganistan ha costat dos trilions (americans) i escaig de dòlars. En vides humanes, la xifra és més difícil de comptabilitzar, atès que en ambdós conflictes una quantitat significativa de veterans americans, en tornar al país, cau en dinàmiques de drogues, criminalitat o indigència. Més enllà de les nocions militars, de les qüestions estratègiques i de les idees geopolítiques variades, és important pensar què deu estar passant pel cap d’aquests veterans i de les seves famílies. Si bé la retirada estava convinguda des de fa més d’un any, és sabut per tothom que aquesta desbandada matussera podria haver estat evitada de mil maneres, i que dur-la a terme en l’època de l’any amb més activitat militar és una proposta desencertada. Si l’establishment ianqui volia insuflar-se de popularitat, la maniobra els ha fracassat: als ulls del món, Biden s’ha mostrat (altra vegada) com a vell xarruc i senil, mera titella de les fosques maquinacions dels demòcrates, les empreses i l’estat profund.

La retirada dels EUA d’Afganistan té conseqüències geopolítiques a la zona, és clar. Per una  banda, és possible que els negocis hi siguin més senzills per a estats i empreses, alhora que els EUA s’estalvien uns costos importants en manteniment de tropes. Per contra, un estat governat per fonamentalistes sunnites genera un trencaclosques complicat a la zona: la presència dels xiïtes hazara és una carta interessant a l’hora de negociar amb l’Iran, així com els pashtuns també són importants dins del Pakistan; l’amenaça d’esdevenir un punt d’entrenament per a milícies islamistes permet negociar, a més, amb la Xina i Rússia. Encara que res està escrit, els EUA marxen de la zona deixant un règim capaç de plantar cara a les potències del seu entorn—en principi—, i fins i tot de negociar-hi amb el recurs de diverses qüestions geopolítiques.

Si l'OTAN decidís prescindir d’alguns dels seus socis els exèrcits europeus podrien protegir els seus respectius països?

No és assenyat vaticinar prematurament la caiguda de l’àliga imperial americana. Tanmateix, sí que és oportú estudiar els efectes de la guerra, i més tenint en compte que gran part d’Europa es troba encara sota la seva ègida. La present situació, en qualsevol cas, mostra que ràpid pot canviar la vida de milions de persones per les maquinacions polítiques dels despatxos. Si en un moment donat l'OTAN decidís prescindir d’alguns dels seus socis—dels quals ja fa temps que es queixa, per no contribuir en suficient quantia—, podrien els exèrcits europeus protegir els seus respectius països? Si Turquia apostés per armar els suposats refugiats, qui els aturaria? Podria el monarca marroquí repetir una Marxa Verda, aquesta vegada sobre Ceuta i Melilla?

Europa, des de l'ocupació de 1945, ha delegat la defensa del seu territori en potències estrangeres. En l’actualitat, la majoria d’europeus considera la seguretat un element tant bàsic i quotidià, que ni se’n planteja l’origen ulterior. Quan l’autoritat col·lapsa, ho fa amb extrema rapidesa, i tal buit no triga a ser omplert. En el passat, nombroses estructures civils, com els sometents i les milícies, plantejaven la possibilitat d’emergència d’un poder alternatiu per a situacions de crisi. En l’actualitat, la població europea es troba manifestament desarmada i mancada d’aquest tipus d’estructures, i considera, fins i tot, que defensa i seguretat són competències d’altres agents o de l’estat. Contràriament a aquest model, cal defensar que la defensa i la seguretat siguin, en primer ordre, responsabilitat dels ciutadans que constitueixen la república.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.