El sentit del deure

Les referències al deure són de difícil comprensió i transmissió en un món regit pel contractualisme i no pel valor del compromís i la paraula.

El sentit del deure

Les referències al deure són de difícil comprensió i transmissió en un món regit pel contractualisme i no pel valor del compromís i la paraula.

Els homes han d’assumir compromisos per a poder viure en comunitat. Complir-los és indispensable per a garantir-ne el bon funcionament. De l’entrellaçament d’una cadena de responsabilitats mútues en sorgeix l’ideal particular d’ordre, justícia i virtuositat d’un grup humà. Ésser fidel al deure permet als individus de transformar i potenciar el sentit de les seves accions, projectar-les a estadis més elevats de consciència i significació. Ens ennoblim perquè restem lleials al que som, als nostres o a un principi superior. També és així com construïm obres i vides al nostre voltant d’autèntic valor i fortuna. No ens hauria de passar per alt que la història dels homes s’escriu gràcies a l’assumpció de deures, no pas amb la reclamació de drets.

El gresol de civilitzacions, cultures ancestrals i religions mil·lenàries que han florit al llarg de la història han tractat la qüestió el deure amb delicada atenció. Les fonts de coneixement i saviesa tradicional proveïen l’home d’uns codis de conducta i moralitat per tal de consumar aquest dictat i harmonitzar el cos social. Alambinant principis superiors organitzaven la vida i la funció que hi desenvolupaven els individus. Antany, hom tenia present la dimensió comunitària i espiritual de la vida i, per tant, obeïa el deure que li pertocava envers la comunitat, la família o la religió. No hi havia espai per al qüestionament, senzillament es feia. L’existència es concebia de tal manera que es podia atribuir un sentit transcendent fins i tot a les accions quotidianes, car la joia de viure residia en els vincles d’una xarxa interdependent de compromisos en la qual l’individu encaixava i en prenia part. L’univers de significació li concedia un rol per desenvolupar, un destí en el qual bategar i guiar els seus actes.

Les referències al deure són de difícil comprensió i transmissió en un món que es regeix pel contractualisme i no pel valor del compromís i la paraula.

La pèrdua de les certeses eternes i celestials pregonades pels temps moderns ha esberlat aquests lligams i formes de concebre la vida. Les referències al deure són de difícil comprensió i transmissió en un món que es regeix pel contractualisme i no pel valor del compromís i la paraula. L’era en la qual vivim només comprèn l’esforç i la dedicació per satisfer l’interès personal, generalment d’índole material i hedonista. La cosmovisió moderna, negació dels mateixos fonaments civilitzatoris que en van permetre el sorgiment, és enterament terrenal i economitzadora. En conseqüència, és incapaç de discernir prioritats i atorgar un valor sagrat i innegociable al que realment ho és. El progrés del qual sentim parlar a tothora esdevé una involució, car estem perdent la vàlua de tot allò que ens fa ser humans i, consegüentment, les coses per les quals val la pena realment de lluitar i sacrificar-se. Tant és així que el prototipus d’home modern creu cegament que la seva vida es deu únicament—i fal·laç—a si mateix. Les responsabilitats que van més enllà de la seva individualitat i xoquen amb el gaudi dels seus plaers i iniciatives són considerats opressius i, per tant, els confronta i menysté.

L’absurd del plantejament que impera actualment s’oposa a la naturalesa dels homes. Hem estat creats per a relacionar-nos; i per fer-ho d’una manera profunda i vibrant. Els vincles temporals, superficials i sintètics que s’estilen avui dia no sadollen el nostre esperit. Malgrat de poder realitzar grans gestes en solitari, en clau ascètica i honorable, requerim d’una dimensió comunitària per a transcendir i fer relluir la puresa dels nostres actes. L’egoisme individualista que predomina en la nostra era només satisfà transitòriament els nostres anhels. La destrucció dels lligams comunitaris ha deixat—i continuarà deixant—a la intempèrie multitud de persones. La superposició de compromisos que dominava la moral tradicional ha estat recanviada per una vida en la qual les persones només miren per elles mateixes. Llavors, per qüestions del tràgic atzur, quan les vies del conflicte i del dolor s’obren l’individu s’hi veu arrossegat sense possibilitat d’ancorar-se ni refugiar-se.

Contràriament al que propugna el discurs dominant servir és un dels actes més extraordinaris que hom pot fer a la vida.

Contràriament al que propugna el discurs dominant servir és un dels actes més extraordinaris que hom pot fer a la vida. Per fer-ho, emperò, cal gaudir de sentit del deure i construir quelcom de valuós per lliurar-se en cos i ànima. Canalitzar aquest impuls precisa de superar les barreres imposades pel materialisme i aproximar-se a un vessant la vida més pur i genuí, rendint homenatge perpetu a tots els nostres lligams primordials. La realitat, tossuda, s'entesta en palesar-nos-ho. Encara ara, després del bandejament total d’aquesta mena d’experiències, és impossible de trobar algú que es penedeixi d’haver complert el deure que li pertocava. Vetllar d’un familiar malalt a l’hospital; passar temps amb els fills; procurar dels avis quan són massa vells; formar una família; defensar la pàtria o cultivar el cos i la ment, per enumerar-ne una ínfima part, són accions lloables que perviuen a la consciència dels homes com un tresor.

Cal oposar-nos amb tot l'ésser a les proclames que pretenen d'intoxicar el nostre destí i propòsit al món. Descarregar els homes d'obligacions i responsabilitats els priva de créixer. La frustració i la desorientació són signes evidents que tard o d'hora assolen aquells que opten per viure a cor què vols, sense cap més objectiu a la vida que la satisfacció personal. Els nostres avantpassats ens van llegar una manera de viure que, privada de luxes i béns, s'omplia amb l'escalf de sostenir una voluntat compartida per damunt de tot. Aquest és el deure que ens pertoca a cada un de nosaltres. La resta només són falsos consols per aquells que no estan preparats per admetre la veritat.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és director de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.