El replegament

Quatre anys després del referèndum ens hem de reconèixer i retrobar en la derrota.

El replegament

Quatre anys després del referèndum ens hem de reconèixer i retrobar en la derrota.

La derrota d’octubre del 2017 courà durant dècades al cor dels catalans. Exceptuant la generació dels nascuts a partir de la dècada dels noranta, la resta de quintes han quedat invalidades per a realitzar qualsevol acció en un futur. La legitimitat i autoritat d’aquells que han tingut edat i presència per assumir responsabilitats polítiques s’ha enfonsat en el fangar de les seves mentides. L’actual sistema de partits català i les cultures polítiques que s’hi associen estan en vies d’extinció. La magnitud de la tragèdia ens impedirà, abans no hàgim corregit el rumb, cercar cap mena d’aliança interna o externa. Llevat dels fanàtics i els crèduls, el nostre poble projecta una vergonyant imatge de feblesa i manca de temperament. La sensació que tenen els nostres adversaris i aliats és que el poble de Catalunya ha optat per la via del suïcidi.

Romandre en falses trinxeres i carregar contra enemics invisibles és garantia de fracàs. Quatre anys després ens hem de reconèixer i retrobar en la derrota.

Les conseqüències d’aquesta nefasta estratègia podran satisfer els esperits mesquins i minúsculs que viuen la nació de manera laxa, així com els cínics i egoistes que només hi veuen una font d’enriquiment i promoció. Pels nacionalistes catalans, el poble català conscient i determinat, aquesta opció només està destinada a consumir-nos la moral i el tremp. Així i tot, el coratge i gallardia no ens ha de fer perdre l’oremus. Romandre en falses trinxeres i carregar contra enemics invisibles és garantia de fracàs. Quatre anys després ens hem de reconèixer i retrobar en la derrota. La veritat és dolorosa però alliberadora.

La nostra condició de sotmesos ens fa, com a qualsevol nació ocupada, susceptibles d’encadenar desfetes davant d’un estat que ens supera en pràcticament tots els camps, especialment els relatius al poder dur—el hard power. Més encara quan l’essència d’aquest estat fou concebuda i segueix operant per aplacar els nostres anhels de llibertat. Després d’incomptables derrotes, els catalans hem de versar-nos amb les lliçons de l’experiència, ésser capaços de reflexionar sobre la naturalesa del conflicte. Amb tot, tal com exposava el mariscal prussià Helmuth Von Molke, no hi ha cap pla que sobrevisqui el primer contacte amb l’enemic. La cerca de patrons comuns només ens serà útil per corregir el signe de les accions que depenen de nosaltres, car cada embat es produeix en unes circumstàncies concretes.

Abans plantejar cap mena d’ofensiva, emperò, cal gestionar les restes del naufragi. En qualsevol manual de doctrina militar hi trobarem que en la maniobra del replegament és quan es produeix un major nombre de baixes i presoners. Catalunya es troba en aquest punt crític amb uns condicionants especialment perillosos. D’una banda, els capitosts del procés s’han negat a reconèixer explícitament la rendició i continuen llençant arengues d’un possible assalt; una tàctica irresponsable que ens hauria estalviat centenars d’imputats, dotzenes d’empresonats i permetria que molts joves encara conservessin ambdós ulls. Per l’altra, aquests mateixos baladrers han corregut en desbandada a vendre’s el país i la seva minsa sobirania als despatxos de Madrid per conservar els càrrecs i les prebendes associades. La defensa de les institucions amb la qual s’omplen la boca només cerca de sostenir el seu negoci particular.

El país ha entrat en plena fase de letargia, una etapa caracteritzada per la paràlisi i la confusió.

En conseqüència, el país ha entrat en plena fase de letargia, una etapa caracteritzada per la paràlisi i la confusió. Els nostres prohoms no han volgut destapar la farsa i ens han impedit de retirar-nos ordenadament i evitar mals majors, tot aprofitant la posició de força que vàrem saber mantenir fins la tardor del disset. Enmig del desconcert l’estat ha recuperat absolutament totes les posicions i ha insuflat de moral la vasta xarxa de colonitzadors que habita entre nosaltres. Encerclats i desarmats, persistir en una actitud de confrontació directa i oberta és absurd. La determinació dels insurgents ha de ser la d’infiltrar nous mètodes, idees i actors als marges de la devastació.

Ens cal d’avortar qualsevol temptativa que ressegueixi els camins que ens han dut al col·lapse. Les certeses il·lusòries de la Catalunya autonòmica s’han esvaït. El país s’ha convertit en un immens decorat de cartró pedra on cada ressort és susceptible d’esdevenir una arma de doble tall. Ara és l’hora de mirar-nos al mirall i examinar el nou escenari. La roca de Sisíf rodola altra vegada muntanya avall.

A diferència de la derrota flagrant del trenta-nou, els catalans hem deixat de ser majoria a la terra dels nostres avantpassats. No som un sol poble, com ens han volgut presentar, ni mai ho serem. Amb la bota de la dominació pressionant-nos el coll no hi ha possibilitat d’entesa, ni molt menys de mixtura. Abandonar el paradigma amic-enemic, mare dels ous de qualsevol relació de poder, ens priva de comptar-nos entre partidaris i detractors de la llibertat nacional. El geni nacional de Catalunya malda per seguir bategant mentre és esclafat entre la massa ocupant, els seus dirigents i els arribistes nostrats. Desvelar aquestes dinàmiques i dur-les fins les últimes conseqüències és imperatiu si volem tenir la més mínima possibilitat d’èxit. Amb els ulls embenats anirem topant amb els murs de la impotència.

El replegament és un fet. Convertir-lo en una eina útil, o menys lesiva, per a l’interès nacional és a les nostres mans. La nova etapa que se’ns obre al davant entranya una dificultat titànica.

En aquest mateix sentit, també caldrà desprendre’ns de bona part de les conquestes autonòmiques, les quals conspiren obertament contra nosaltres. En mans d’ineptes i desertors, tot regal ens emmetzina. La Generalitat, els seus representants i fins l’últim cèntim de pressupost depenen en última instància de la matriu colonial. Roma no paga traïdors i les arques de l’estat no costejaran cap més simulacre d’independència. La nostra llibertat no es gestarà amb el finançament o suport d’un poder que radica a la rereguarda enemiga. Instruments com la televisió i la ràdio pública, tenyits amb una pàtina de catalanitat, ens inoculen constantment l’ideari de la dominació, tot tractant-nos com un poble menor d’edat, incapaç d’entomar els reptes per si sol. Ni tan sols la immersió lingüística, buc insígnia de la concòrdia i integració, ens pot aportar res que no sigui inconsistència i desorientació. D’altres qüestions com la universitat, el periodisme, les subvencions, les interrelacions amb el sistema financer, el cos de Mossos d’Esquadra o la cooptació del talent s’afegeixen a la llarga llista d’estratagemes que, conjuntament als suara esmentats, anirem—o hem anat—desgranant en altres articles.

El replegament és un fet. Convertir-lo en una eina útil, o menys lesiva, per a l’interès nacional és a les nostres mans. La nova etapa que se’ns obre al davant entranya una dificultat titànica, la qual requerirà d’una gran plasticitat estratègica i mental per desfer-nos de totes les creences en què ens havíem fundat. La continuitat de Catalunya reclama de canvis profunds, és temps de fractures i voluntat. Fractures, amples i profundes, per a recobrar-nos en la nostra unitat i distingir-nos; voluntat, ferma i decidida, per a guiar-nos en la intempèrie i superar el marc mental de la derrota.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.