El quart moviment secessionista

Tres moviments secessionistes han fracassat: cal impulsar-ne un quart.

El quart moviment secessionista

Tres moviments secessionistes han fracassat: cal impulsar-ne un quart.

Enric Ucelay-Da Cal a Breve Historia del separatismo catalán (2018) i Fermí Rubiralta a Historia del independentismo político catalán (2020) divideixen en tres moviments el secessionisme català modern. Tots dos historiadors identifiquen el secessionisme «separatista», l’«independentista» i, finalment, l’«indepe» (Ucelay-Da Cal) o «sobiranista» (Rubiralta).

El secessionisme català modern va néixer a finals del segle XIX, si bé la idea de separació es trobava latent ja en la gènesi i el desenvolupament del nacionalisme català en de les seves formes provincialistes o regionalistes. El «separatisme» que va madurar de 1898 a 1919 era una síntesi política completament original. Combinant idees d’autors com Almirall, Prat de la Riba o Martí i Julià, el «separatisme» es fonamentava en un nacionalisme d’arrel liberal que incorporava elements de socialisme ètic—no marxista—per integrar o afrontar l’anomenada «qüestió social». Aquest substrat va perviure en les diverses organitzacions, del paraigua de la Unió Catalanista (1891) al Front Nacional de Catalunya (1940), a pesar de la pluralitat del moviment i l’existència de militants i grups anarquistes, comunistes o feixistes.

El marxisme va anar agafant preeminència com a substrat d’un nou moviment secessionista: l’«independentisme».

De mica en mica, el mateix Front Nacional de Catalunya, definit nominalment com a anticomunista per l’experiència durant la Guerra Civil, va anar prenent posicions cada vegada més nítidament socialistes. A mesura que pujava la generació nascuda en ple franquisme, el marxisme va anar agafant preeminència com a substrat d’un nou moviment secessionista: l’«independentisme». Al si del Front Nacional es va produir un canvi generacional i una fractura ideològica impulsada per joves universitaris. El context internacional del decenni de 1960, marcat per la postguerra, les lluites anti-colonials, el Maig del 68 i el propi context espanyol van portar a un trencament amb el «separatisme» anterior, amb el qual el naixent «independentisme» del Partit Socialista d’Alliberament Nacional va tenir poc a veure.

L’«independentisme» perviu avui en la CUP, però coexisteix amb un tercer moviment que va esclatar després de la retallada de l’Estatut de 2006. El moviment «indepe» o «sobiranista», massiu—a diferència dels seus antecessors—, ha ofert un horitzó utòpic indefinit i atractiu, fortament influït pel context històric espanyol, europeu i mundial del segle XXI, els canvis socioeconòmics recents—la crisi del 2008—i per les transformacions generades per la globalització.

Actualment, però, els moviments «independentista» i «indepe/sobiranista» han convergit, essent pràcticament indistingibles.

Hi ha qui situa l’origen del moviment «indepe» o «sobiranista» en la decisió del Tribunal Constitucional de 2010 i la manifestació de 2012, però els fonaments ideològics cal cercar-los trenta anys abans, a la Crida de 1981. Molts dels temes que han amarat el secessionisme dels últims anys—el seu substrat—ja hi eren presents aleshores. Es parlava de qüestions com ara la preocupació pel «progrés», la «igualtat», la «defensa de les minories» i els «oprimits» per raó de sexe, orientació sexual, raça o classe, o l’objectiu d’assolir una societat més «oberta»—o la lluita no-violenta, l’universalisme i la superioritat moral d’arrel catòlica secularitzada. Fill del maig del 68 com l’«independentisme» de l’Esquerra Independentista, les diferències entre tots dos moviments es devien sobretot al context de descolonització (Tercer Món) i a l’existència de la URSS. Actualment, però, els moviments «independentista» i «indepe/sobiranista» han convergit, essent pràcticament indistingibles.

No és casualitat que els principals polítics de la Catalunya post-2017 s’iniciessin en política amb la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes de 1981. Closa la Transició, la Crida va dedicar-se a defensar la llengua i una idea difusa de «solidaritat» durant els vuitanta, realitzant actes i performances multitudinàries i no-violentes, basades però, en un llenguatge combatiu, de «desobediència» i «activisme». El 1987, un dels seus fundadors i cara visible, Àngel Colom, va llançar una campanya d’entrisme per convertir ERC en «el pal de paller de l'independentisme». Colom va ser escollit secretari general del partit, contribuint al seu decantament cap al secessionisme. Dividida la Crida, aquesta va acabar per dissoldre’s el 1993.

Entre els portaveus de la Crida en el seu apogeu, trobem Àngel Colom, Jordi Sànchez i Carles Riera. Entre els membres s’hi compten noms com els de David Madí, Jordi Portabella o d’altres càrrecs o figures de l’antic espai d’Iniciativa o Convergència, ERC i la CUP. El mateix Colom, després d’abandonar ERC el 1996—n’era encara secretari general—per crear el Partit per la Independència (PI) amb Pilar Rahola, va entrar a Convergència l’any 2000. No per casualitat, en un sopar celebrat el 2012 per commemorar el 31è aniversari de la fundació de la Crida, els seus antics líders van signar un manifest a favor de l'Assemblea Nacional Catalana, constituida entre 2011 i 2012, en el qual es defensava «la justícia social, la democràcia, el progrés i l'alliberament nacional» dins un moviment cívic.

Entre els portaveus de la Crida en el seu apogeu, trobem Àngel Colom, Jordi Sànchez i Carles Riera.

L’ANC, com tota la política catalana actual, és una emanació ideològica de la generació de la Crida, i l’ombra d’aquesta ha planat damunt el decenni del 2010 en cada manifestació i en cada acte del Procés. L’hegemonia cultural és aquesta, i la gestió nefasta del Primer d’Octubre és el resultat d’una generació nascuda durant el franquisme i la Transició i cremada a tots nivells.

El moviment secessionista actual té garantida la seva impotència i la seva neutralització. De fet, la substitució de l’estelada pel llaç groc i el nacionalisme per l’antifeixisme ha marcat el final d’una època. Es tracta d’un problema generacional (la generació de la postguerra i el tardofranquisme), ideològico-cultural (Maig del 68+Vicens Vives) i personal (absència de lideratges). El moviment «sobiranista/indepe», mort entre el Primer d’Octubre (2017), Urquinaona (2019) i la Crisi del Coronavirus (2021), ha de ser enterrat per fundar un quart moviment que reflexioni sobre els últims dos-cents anys, però també sobre l’actualitat i encari, completament renovat, l’actual crisi existencial de Catalunya.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.