El poder del sincretisme (III)

En l'apogeu de la fervor religiosa i filosòfica de l'antiguitat, el sincretisme del món grecoromà va concebre el seu producte més refinat: el cristianisme.

El poder del sincretisme (III)

En l'apogeu de la fervor religiosa i filosòfica de l'antiguitat, el sincretisme del món grecoromà va concebre el seu producte més refinat: el cristianisme.

Com explicàvem en el darrer article de la sèrie sobre el poder del sincretisme, l’ascens de l’emperador Octavi August i la seva restauració tradicional van significar una revitalització religiosa en l’apogeu de l’explosió religiosa del món antic. Aquesta revitalització va introduir innovacions importants que coincidien amb les necessitats i ansietats espirituals del que és l’instant més important de la història religiosa de la humanitat. La innovació més significativa es va manifestar en la fundació del culte imperial, això és, la veneració dels emperadors, morts i vius, en tant que homes divinitzats—en la teologia del culte imperial són anomenats divus, que és molt distint al clàssic deus. El culte a l’emperador divinitzat va convertir-se en una de les particularitats més idiosincràtiques del nou sobirà universal visible, fermament establert en l’imperium de Roma.

El potencial de la divinització dels emperadors era la consumació més excelsa de l’ansietat espiritual del món antic al tombant de la nostra era per la salvació i la immortalitat de l’ànima. Tant en el segle I abans de Crist com en el segle I de la nostra era, l’home cercava respostes a les grans preguntes existencials. D’una banda, les escoles filosòfiques proveïen una regla de vida per a una existència ètica i feliç. D’una altra, els cultes mistèrics oferien una via ràpida per a la salvació mitjançant una iniciació extàtica. Els misteris ja feia segles que existien. Eren les restes, disciplinades i controlades per l’estat, del xamanisme original. Ara, però, es convertien en punts centrals de l’expressió d’aquesta religiositat imperial.

La filosofia proveïa una regla de vida per a la felicitat mentre que els misteris oferien una salvació per a la vida eterna.

En el context grec anterior a Alexandre, els misteris d’Eleusis havien estat la iniciació mistèrica més important de la civilització grega, mentre que l’orfisme proveïa el corpus teològic soteriològic més desenvolupat. El format del misteri era una iniciació que recreava la mort i renaixement del candidat—en clara identificació amb la divinitat de torn i el respectiu mite de la seva mort i posterior renaixement—, en la qual el déu o deessa principal guiava l’iniciat per l’inframon dels inferns i el retornava a la vida. En tota aquesta litúrgia dramàtica i extàtica, el clímax del ritual consistia en la ingesta d’un sagrament del qual s’ha teoritzat molt sòlidament la seva natura enteogènica. Un cop iniciada, la persona romania sota la protecció de la divinitat dels misteris i després de la mort tenia assegurada una plaça de vida eterna en la seva companyia.

L’imperi d’Alexandre i l’hel·lenisme van disseminar els cultes mistèrics arreu del món conegut i en van fer aparèixer de nous. La seva popularitat va anar íntimament lligada a l’ansietat espiritual per a la vida després de la mort que lentament va anar prenent l’existència de l’home antic. Les iniciacions mistèriques es van convertir en una cobejada via per obtenir la immortalitat de l’ànima. Fins i tot els cultes mistèrics competien entre ells per atreure nous seguidors i iniciats. Eleusis i els seus misteris es van transformar en l’epicentre d’aquesta fervor iniciàtica. Les grans personalitats del món antic van cercar la salvació en la ingesta del kykeon, el sagrament psicodèlic que permetia de morir i tornar a la vida en companyia de Persèfone i Demèter. Curiosament, els misteris d’Eleusis van ser els únics que es van mantenir en l’indret sagrat original: no van proliferar nous santuaris arreu del món conegut, a diferència de cultes igualment populars com els de Bacus, Cíbele, Mitra, Orfeu o Isis.

Clandestins, tolerats o oficialitzats, els cultes mistèrics van popularitzar l’accés a la salvació personal. Tothom podia atènyer la mateixa divinització que els herois mítics o el propi emperador. Aquesta democratització de l’accés a la vida eterna es va acompanyar de l’elevació ètica de l’esperit de la mà de les escoles filosòfiques rivalitzant pel monopoli de la veritat: estoics, cínics, platònics, aristotèlics, epicuris... La noció de veritat es va introduir en la mentalitat de l’home antic a través de la filosofia, no pas a través de la religió. De la fusió d’ambdues, religió i filosofia, en va sorgir el culte mistèric més peculiar i original: el cristianisme.

És poc conegut pel gran públic que el cristianisme va començar en tant que religió mistèrica fusionada amb teologia d’arrel filosòfica. Nascut a la part oriental de l’Imperi—com tots els cultes mistèrics—, el cristianisme té Jesucrist en tant que figura salvífica que articula una via de salvació per als homes. Basat en i fent ús de l’escriptura, revelació i exegesi dels jueus—la Bíblia hebrea—, el cristianisme naixent dins el judaisme va connectar fermament amb les teologies platònica i estoica més famoses i elaborades de l’hel·lenisme. Profundament hel·lenitzat per Pau, els Evangelis i l’escola d’Alexandria, el propi Jesús va adoptar els atributs de figures paganes clàssiques de l’orfisme o el pitagorisme: la del filòsof errant, mig mag i mig savi. El filòsof errant i pitagòric Apol·loni de Tiana n’és possiblement un dels més famosos i va rivalitzar en popularitat amb Crist en el seu dia. Com la resta de cultes mistèrics, el cristianisme tenia una iniciació—el baptisme—i un sagrament d’unió amb la divinitat de Crist—l’eucaristia. A diferència dels misteris, però en similitud amb les escoles filosòfiques, el cristianisme exigia una vida ètica i ascètica, i pensava la religió a partir de preceptes teològics, totalment absents en els cultes mistèrics fonamentats en el mite i l’experiència extàtica de l’esperit diví.

El cristianisme va néixer en tant que culte mistèric fruit de la major força i potència sincrètiques del món imperial grecoromà.

Les escriptures cristianes, que ja contenien en bona part el que avui anomenem Antic i Nou Testament (a banda de les immensament populars i centrals escriptures dites gnòstiques), van començar a rivalitzar amb textos escripturaris d’alt valor exegètic en altres escoles, com el Corpus hermeticum per a l’esoterisme grecoegipci d’Hermes Trismegist, o els oracles caldeus que van tenir un impacte molt important en el neoplatonisme del filòsof Iàmblic i la seva teúrgia. A mesura que l’antiguitat tardana avançava, el cristianisme va anar excel·lint en el seu refinament en tant que major (i millor) producte sincrètic de l’apogeu i furor religiosos de l’home antic. El cristianisme va ser un culte mistèric del seu temps, ja fos en el corrent gnòstic, ja fos en el corrent catòlic-ortodox. Va dialogar i es va enriquir sincrèticament del vast i dinàmic món pagà grecoromà i imperial de l’antiguitat.

Amb tot, el cristianisme duia dins seu la llavor de la fi tant del món antic com del propi sincretisme que havia fet possible el naixement del cristianisme. Els cristians eren exclusivistes, això és, era l’únic culte mistèric que exigia la devoció exclusiva i única de la seva divinitat. En l’estela de les escoles filosòfiques, el cristianisme es va parapetar darrere la seva veritat i va negar la validesa i legitimitat de qualsevol altre coneixement fora dels misteris cristians. Això va acabar fins i tot degenerant en una persecució interna dels qui sostenien visions teològiques diferents. És cert que el judaisme en tant que peculiaríssima religió oriental de l’Imperi contenia aquestes característiques d’exclusivisme religiós i persecució herètica, però mai va arribar a la dimensió que va assolir el cristianisme en pocs segles.

El cristianisme va ser el producte més depurat de l’apogeu religiós i sincrètic del món antic. En va ser alhora la causa de la seva destrucció i desaparició. Amb el cristianisme, el sincretisme va expirar en tant que principal font dinàmica de creació, combinació i recombinació d’idees espirituals. Encara més, tots els déus, mites, misteris i religions van ser obliterats. L’edat heroica oberta per Alexandre i consolidada per Cèsar i August es va cloure amb el triomf del cristianisme i consegüent caiguda de l’Imperi Romà.

Números:

Borja Vilallonga

Borja Vilallonga va ser editor fundador d'Esperit. Investigador a la Universitat de Newcastle, és doctor en història per l'EHESS de París i ha treballat a Columbia University i a New York University.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.